La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Denali: Retrobament a Alaska

joem | 29 Agost, 2006 18:43

Moltes vegades els nins somiem ser majors, son somnis infantils amb els que creiem i volem créixer abans d’hora, somnis que de vegades ens permeten fugir d’una realitat que a cops es massa agobiant o d’uns pares massa estrictes o protectors; són somnis que ens traslladen des del llibre escolar a països llunyans o a móns imaginaris, des del partit en el pati de l’escola a la final de la copa del món, somnis en definitiva que ens van fent madurar pas a pas.

Normalment són somnis que s’alternen, canvien i es substitueixen, encara que com em va ocórrer a mi, a vegades sembla com si un d’ells s'imposés a la resta, s’instal·lés en el nostre cap i conscient o inconscientment ens anés influint mica en mica, molts cops sense que ni tan sols siguem conscients de com aquella idea, aquest somni ens marca per a la resta de la nostra vida.

Jo tot just començava a triar els llibres que volia llegir, potser no va ser el primer, però segur que era un dels primers llibres que llegia fora dels obligats llibres escolars; ni tan sols estic segur del títol, només se que era el relat d’una expedició catalana a una muntanya de nom estrany i exòtic, llunyana i molt alta; em va impressionar i comentant el llibre amb els companys, i amb tota la innocència i la il·lusió dels nostres 13 anys, de cop va sorgir una promesa, un jurament entre amics, forjat amb l’amistat senzilla, neta i directa que tan sols es pot tenir a aquesta edat:

“Algun dia pujarem junts aquesta muntanya”.

Però la vida també ens reserva els seus propis plans i aquell vell somni d’arribar al cim d’aquella muntanya casi inaccessible va caure aviat en l’oblit, no vaig tornar a recordar aquella promesa, encara que malgrat tot i sense saber-ho, aquell record sembla que va seguir inflant d’aire les veles dels meus anhels més personals, em va fer viatjar sense parar, buscar nous horitzons, conèixer nova gent, sortir-me dels camins trillats, negant-me a créixer, a viatjar amb Halcón Viajes i a ser definitivament engolit per la rutina que ens acaba obsessionant amb hipoteques, treball, obligacions i similars.

Any rera any vaig anar creixent sense acabar de créixer, madurant sense deixar de ser un nin i de buscar nous horitzons a la meva vida... I de cop, molts d’anys desprès, anava a entendre-ho tot; els meus passos, el destí i un dia estranyament clar i net em varen deixar de nou i quan no m'ho esperava, davant del meu vell somni infantil, aquell somni que havia oblidat completament a algun racó del meu cervell durant molts d'anys, i de cop aquell matí es va transformar en un moment emotiu, inesperat, únic.

El Denali o Mont McKinley vist des d'Anchorage a 220 km, sí, sí a més de 200 km

Era el meu darrer dia a Alaska i aquell darrer matí fent una passejada per Anchorage mentre esperava l'hora per tornar a Europa, vaig veure una muntanya alta, molt alta, només podia ser el McKinley, el Denali, però era impossible, estava a més de 220 km en línia recta... Agafava l’avió aquell mateix dia per tornar cap a Mallorca, tenia tan sols unes poques hores, però alguna cosa m’empenyia cap a aquella muntanya que no havia pogut veure durant les dues setmanes que duia a Alaska, no ho vaig pensar gaire i vaig córrer cap al cotxe, tot i que anar i tornar eren més de 500 kms.

La carretera i una sensació estranya m’anaven acostant lentament cap a aquell lloc com un imant, un lloc que tindria sobre mi un efecte desconegut i màgic. Quan de cop, en sortir d’una corba la vaig veure, simplement vaig saber que era un lloc molt especial, un lloc únic. Aquella muntanya que brillava sota el sol, que pareixia no acabar mai i es perdia cap al cel, d’una forma vertiginosa, aquella muntanya immensa i glaçada, aquella muntanya mítica, era molt especial per mi, ho vaig sentir tot d'una. Mai havia sentit abans l’emoció que vaig sentir en aquell moment, em sentia incapaç d'entendre el que passava, em sentia estrany perquè no podia entendre el que sentia i de cop tot va començar a encaixar.

En sortir d'una corba de cop ens sorpren el Denali, es talla la respiració i s'ha de parar a la vorera

No se com, ni des de quin amagat racó de la meva memòria, va tornar el record d’aquell nin, d’aquell llibre, d’aquella promesa , d’aquella muntanya, d’aquells amics... Havien passat 30 anys de tot allò, però de cop ho recordava com si hagués estat ahir, i la meva vida va anar passant com una successió de flashes, d’alegries, de frustracions, d’èxits i fracassos, era com si a partir d’un somni infantil que havia esdevingut impossible, el nin i l’home s’estiguessin fusionant lentament.

Inquiet, nerviós i sense entendre bé el que m’estava passant, vaig buscar un lloc on poder estar sol amb mi mateix, em vaig internar entre la vegetació d'altes felgueres i allà, tot sòl, allunyat d’algun grup renouer que parava a la carretera per fer-se fotos davant d’aquella immensa muntanya de gel, vaig recordar aquella tarda molts anys abans, quan un llibre de cobertes blaves ens feia sentir-nos més grans del que érem, vaig recordar la vella promesa infantil, els amics, el brillo nerviós en els seus ulls quan ens juramentaven per escalar aquella muntanya, vaig recordar com els anys i la vida s’havien portat a un d’ells, i allà, sol entre l’espessa vegetació, vaig saber que mai escalaria aquella muntanya, que ja seria per sempre més només un somni, ni més ni menys que un somni!, el meu somni, el somni que porta tota la vida donant-me forces sense saber-ho... i vaig plorar, vaig plorar molta estona en silenci, mirant la muntanya.

No se quant temps va passar, jo continuava absent amb els meus pensaments, fins que vaig escoltar arribar un petit indi athabascan, era un al·lotet que venia petits amulets i records amb la seva avia al costat de la carretera; se’m va acostar tímid, potser una mica espantat, em va mirar estranyat als ulls banyats i finalment em va somriure i simplement va dir “Denali”, mentre senyalava cap a la muntanya sagrada; llavors li vaig somriure i li vaig agrair en silenci que m’ajudés a comprendre que els somnis mai poden morir, que el més important no és arribar, sinó el camí que ens acosta a l’arribada, i que el camí sigui molt llarg i que mentre el fem poguem aprendre molt...

Totes les peces del puzzle varen encaixar de cop i ho vaig entendre definitivament, vaig saber que encara que no havia pujat ni pujaria mai al cim del Denali, havia escalat molt cops aquella muntanya, que duia tota la vida pujant-la, que els somnis estan per empènyer-nos, que els somnis més íntims ens ajuden a aprendre a valorar molt més les petites coses, els petits detalls que a molts els pareixen minúcies, però que a aquells que tenim somnis impossibles ens omplen per complet, encara que només sigui per uns minuts. Llavors em vaig comprendre molt més, i em vaig reconciliar definitivament amb jo mateix, amb el meu passat i el meu futur, amb el nin i amb l'adult... Vaig tornar a somriure al petit athabascan, vaig senyalar cap a la muntanya i abans de tornar cap a la carretera, simplement vaig dir “Yes, Denali”.

Comentaris

horitzons llunyans i reflexions properes

mark bret | 07/08/2014, 23:52

Ostres Josep.. M'has enviat l'enllaç i t'aseguro que m'ha encantat el relat!. Me l'he llegit dues vegades i no descarto tornar-ho a fer. És un relat en el qual a partir d'un pensament senzill (la imatge del Denali) aprofundeixes moltissim.. Cada moment, cada episodi, cada escena que descrius, m'ha impactat, està plena de sentit en si mateixa.. inclosa la teva propia reflexió de la part final. I en quant a les fotografies, magistrals.. M'agrada que hagis col.locat sense retocar-la, sense maximitzar el contrast, així resulta més verosímil i per això mateix impacta molt!.. Realment sembla un deu aquesta muntanya.. No m'extranya que la divinitzessin els nadius.. I la que vas fer des de la carretera, brutal també, brutal el contrast de paisatges.. Semblen dos mons diferents, el mon del verd tant planer y el mon del glaç i la neu gairebé vertical.. i tant "aprop" un de l'altre. Magnífica. Pots estar segur que jo també m'hagués parat!! Tot i que no se si hagués tingut la mateixa sort que tu de trobar a l'indi!! ;-) ..Pero sino.. me l'hauria imaginat! ;-) I potser qui sap si també, relatat. Aprofito per dir que també m'han agradat molt els comentaris de la Marta: "sinó es somia no hi han emocions" / "sovint veig la gent ansiosa d'emocions (..) però no volen invertir-hi res" / "la nostra mirada resta estèril,impassible davant la meravella perquè la joia fertilitza quan hi ha hagut l'espurna primer". Totalment cert.. Cada cop la gent consumeix més imatges a ritme vertiginós (via facebook, via mòvil, via televisors etc), les tuitejen, les retuitejen.. Cada cop les exterioritzen més i més ràpid de tothom entre tothom.. Pero cada vegada -paral.lelament- les interioritzen menys.. Cada cop la realitat és més anunci de si mateixa.. I menys si mateixa en sentiment veritable i profunditat.

Denali

Su | 03/02/2009, 20:04

Estava buscant informació sobre Mont Denali i he anat a parar al teu bloc. Podries donar-me la referència del llibre del que parles? Moltes gràcies i felicitats pel teu bloc.

emoció

Marta | 30/08/2006, 14:12

Bé jo vull felicitar-te Pep altre cop pq trobo que és un text molt bonic, molt sincer i per les vegades que m'ho has explicat, sé que l'has escrit tal i com ho vares viure, sense més floritures ni arrodoniments. Penso que el teu text ens fa recordar la importància d'escoltar-se a una mateixa. Si ens prestem atenció, als nostres sentiments, necessitats, podrem trobar Denalis a la nostra vida. Lamentablement no tots som el suficientment forts o tenaços o decidits per a buscar els Denalis, sentir-los i gaudir-los. Només per la il·lusió que hi vares posar de petit es pot entendre el grau de profunditat de la teva experiència. Crec que sinó es somia no hi ha emocions. Darrerament sento com les vides se'ns tornen banals, potser em fixo en aspectes que abans no ho feia, potser estic començant a rendir-me en algunes coses... el cas és que sovint veig la gent ansiosa d'emocions, de sentiments produnts, demandant de relacions profundes, de grans amistats, però no hi volen invertir-hi res. Ho demanen a canvi de res. Només amb aquesta inocent il·lusió crec que arriben els autèntics Denalis. D'altra manera, potser estem al davant de molts Denalis reals però la nostra mirada resta estèril, impassible davant la meravella perquè la joia fertilitza quan hi ha hagut l'espurna primer. tot això m'ha semblat el teu text Una abraçada
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb