La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Alaska: Dalton Highway

joem | 23 Agost, 2006 19:23

Des de Fairbanks a l'Artic, la ruta no deixarà de sorprenden's

Per als mateixos nord-americans Alaska es “la última frontera”, un territori verge, inhòspit i indòmit a on casi tot és encara possible. Però el nord d’Alaska, l’Àrtic és la zona més salvatge i aïllada d’Alaska, gaire be només uns llogarets, petits poblets de pescadors “inuit” a la costa i milers de quilòmetres quadrats deshabitats a l’interior; creuar aquesta immensitat deshabitada és l’objectiu del nostre viatge.

La pista va servir per construir l'oleoducte i serveix pel seu manteniment

Aquesta immensa soledat natural es va veure alterada fa molt pocs anys, quan a la costa de l’Àrtic es varen descobrir immenses reserves de petroli, llavors es va construir un oleoducte de 2000 km i la pista que es va obrir per a la seva construcció i manteniment s’ha convertit en un dels viatges més sorprenents i excitants que es poden realitzar avui en dia. La Dalton Road, què enllaça Fairbanks (la ciutat més al nord d’Alaska) amb la costa de l’Àrtic, és una pista molt be mantinguda, de terra i fang amb alguns curts trams asfaltats; té gaire bé 1.000 km, en els quals només hi ha un poblet de poques cases anomenat Coldfoot a meitat de camí aproximadament, on trobarem benzina, i un petit motel i és l’únic lloc on repostar i trobar alguna ajuda en cas de problema, que per petits que siguin, com foradar una roda, a aquelles solituds poden esdevenir molt complicats.

La ruta i l’oleoducte gaire bé sempre paral·lels al llarg del viatge

La ruta creua el mític riu Yukon per l’únic pont existent en més de 2300 km des de la seva desembocadura cap a l’interior, desprès creua el Cercle Polar Àrtic, a partir d’on el sol està en el cel 24 hores y travessa per unes muntanyes riques en or, on a qualsevol torrent o riu es pots trobar un vell cercador cribant la sorra amb la seva paella; en el tríptic que es pot trobar al creuar el Yukon es classifica cada vall i cada torrent amb 1 a 5 “pans” (paelles) segon els grams de pols d’or que hi ha a cada metre cúbic de sorra que remoguis; al Yukon encara pots trobar, com nosaltres, un vell cercador de 82 anys que busca or 5 mesos a Alaska i 5 a Arizona, creuant tota Amèrica del Nord en un viatge de milers de km que, malgrat la seva edat, fa a la seva vella furgoneta dos cops cada any, però això es Alaska i el somni de trobar una pedra d’or li dona aquestes energies, que el mantenen ben lluny de la residència.

Descansant a mitjanit, amb els monts Brooks

Un cop deixat enrere Coldfoot, la ruta comença a discórrer per zones més naturals i salvatges i comença la part més interessant del viatge. Poc després del poble, el camí comença a pujar fins a creuar la serralada dels Monts Brooks, per una vall entre el Parc Nacional de les Portes de l’Àrtic a l’esquerra i el Refugi Nacional de Vida Salvatge de l’Àrtic a la dreta, dos immensos parcs naturals cada un d’ells més gros que Andalusia. No cal deixar el camí, sense sortir-ne comencem a veure més i més fauna salvatge, caribús, alces, bous almizclers, àguiles calves, i si tenim sort fins i tot algun ós o llop.

La serralada es creua per l’Atigun Pass de 1.444 metres d’altura, on hi ha grups de la raríssima ovella de Dall que estan a la pista, llepant les sals del terra, un element que és escàs a la tundra.

La llum de la mitjanit li dona a tot un aire especial i màgic

Després d’un descens vertiginós de la serralada, arribem als turons que anuncien la tundra, són les últimes altures abans de les immenses planures que acaben a l’Àrtic i és el lloc que triem per passar la nit del solstici d’estiu. Entre nosaltres i el sol, allà sobre el Pol Nord, res més que quilòmetres i quilòmetres de tundra gelada, i cap obstacle que ens tapi una magnífica nit, on el sol de mitjanit va estar sempre present, il·luminant tot el paisatge amb una llum especial i màgica, equivalent a la que hauria a Mallorca un dia d’estiu a les 6 o 7 de la tarda.

Un cop deixats enrere aquests darrers turons, ja només trobarem tundra fins al final, encara queden més de 200 km, on no hi ha un sòl arbre, només una suau pendent de molses i terra glaçada on pasturen gaire be 1 milió de caribus migratoris que són per tot arreu, fins i tot creuant la pista i posant en perill el viatge. Si tenim sort, a la tundra també podrem veure raríssims miratges que semblen alzines o fongs gegants que desapareixen quan ens acostem i que per què no dir-ho ens espanten una mica; l’oceà Àrtic esta cada cop més a prop i desgraciadament el final no està a l’altura del que es mereixeria un viatge com aquest, l’arribada a Deadhorse ens enfronta als pous de petroli, a les cases prefabricades, les restes d’eines i vehicles abandonats; un final que ens podríem estalviar i que desmereix el recorregut...

Queden moltes milles fins a la ciutat, desfent el camí

A Deadhorse, (el final del camí, la ciutat nascuda per explotar els pous de petroli) convé estar el temps just per repostar benzina, menjar alguna cosa i partir de tornada cap a la civilització que es troba centenars de quilòmetres al sud, el lloc no val la pena. La tornada ens permetrà tornar a gaudir, ara amb més calma cadascuna de les meravelles naturals que hem vist a l’anada i de descobrir noves que se’ns han escapat a l’anada.

Per als que els hi faci por embarcar-se amb una travessa que sembla tan arriscada com aquesta, cal dir que tota la ruta va sempre paral·lela a l’oleoducte i cada 150 km aproximadament hi ha una estació de bombeig, on hi ha treballadors de la companyia petrolera que ens podrien ajudar en cas de problemes...

O això crec.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb