La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Una tarda de por a Death Valley

joem | 07 Juliol, 2014 21:02

Qui no s’ha preguntat alguna vegada que és la por? Per què tenim por? Quins motius fan que de cop ens acollonem sense que aparentment hi hagi cap raó lògica? Jo per suposat que sí, que a vegades he sentit aquesta sensació que et fa secar la boca, suar les mans i dubtar del que estàs fent; recordo perfectament alguna d’elles: escalant al Cilindre de Marbore, pujant al Pic Maou, veient com em duia la corrent a Canyamel sent molt petit... Però possiblement cap d’elles hagi estat tan irracional, tan violenta, tan absurda com la que vaig sentir al desert del “Valle de la Muerte”, a la zona nord del parc nacional del mateix nom, a Califòrnia.

Els que em coneixeu o els que seguiu aquest bloc, ara molt aturat per la immediatesa de mitjans com el Facebook, sabeu que som una persona que, a part dels ocells o els avions, sent una atracció molt forta pels territoris de frontera i els llocs soterranis (coves, túnels, mines, cràters, etc.), coses totes elles molt abundants al desert de Califòrnia i Arizona.

Ja vos podeu imaginar el que vaig pensar quan després de recórrer la zona més “comercial” i transitada del Parc Nacional de Death Valley (Vall de la Mort) em dirigia cap al nord, en direcció a Yosemite i vaig veure al mapa un forat a la delimitació del parc nacional, un lloc que es deia “Crater” i una pista que tampoc és parc i que connecta la zona de Crater amb la carretera prop del poble de Big Pine. Immediatament vaig pensar: “aquest lloc ha de ser un lloc especial per nassos, segur que val la pena anar-hi”.

”Crater”: Un lloc així ha de ser un lloc especial, situat al mig de no res, perdut, amb una pista que arriba, i amb aquest nom...

Quan em passa això hi ha poc a fer, poc importava que ja fos horabaixa avançada, que el temps no estigués gens clar amb una tempesta que amenaçava descarregar de cop (amb tot el que això comporta al desert), que fossin 68 kms de pista d’arena i pedra, que per arribar s’hagués de passar una primera serralada (les muntanyes Panamint Range), després creuar (12 kms) el fons d’arena blanca de la vall de la Mort, les anomenades Eureka Dunes i després pujar fins al cor d’una segona serralada on està Crater.

Quan em passa això, quan un lloc m’atreu d’aquesta forma una mica irracional, tot els obstacles semblen petits, tot esdevé superable i cap impediment sembla insalvable, així que vaig calcular el que tardaria (encara no existia Google Earth i les aplicacions que te diuen el temps estimat) i de forma gairebé impulsiva vaig deixar la carretera cap al nord i vaig enfilar cap a Crater, tot i que no sabia ni tan sols el que era.

La ruta, el camí de terra, creua una serralada, després 12 kms d’arena al fons de la vall i puja a l’altre serralada, fins i tot Google només preveu que es pot anar a uns 30 kms/hora

No se quin factor va ser el que més va influir, si la enorme tempesta que s’estava formant i que feia que semblés que el sol estava a punt de marxar, creant una foscor que ja feia por; si va ser l’estat de la pista, que primer va pujar cap a un pas per després baixar cap al fons de la vall, sempre per barrancs de roques i sorra fosca, sense un matoll verd; si eren els cartells avisant que en cas de tempesta i fortes pluges anessis molt alerta a aquells barrancs que es produeixen torrentades sobtades; si era el fet d’anar tot sol; o si era l’electricitat que havia a l’ambient, el que recordo perfectament era la sensació d’angoixa que duia, tot el temps pensant “què faig aquí... hauria d’estar en la carretera en direcció al nord” i pensant, a cada lloc on era possible, si fotia el camp, feia mitja volta i m’oblidava de “Crater”.

Evidentment, no ho vaig fer, cada punt trobava una excusa per seguir, fins coronar el port, fins sortir d’aquest barrant, fins passar aquest comellar, fins arribar al fons i veure com era el camp d’arena d’Eureka... El cas era tenir sempre un motiu per a no tornar enrere, per a continuar. La primera hora la vaig passar creuant la primera serralada de muntanyes, les Panamint Range, de roques fosques, plenes de minerals com tota la zona; i quan la pista començava a obrir-se en valls més amples, va aparèixer l’objecte que em va provocar la por més irracional que n’he tingut mai: un cotxe aturat a la vorera amb les llums enceses

No se perquè aquell cotxe amb les llums enceses em va provocar tanta angoixa, tanta por; potser era perquè no havia vist ni persones ni cotxes en tot el camí; o perquè aquell cotxe aturat a la vorera i amb les llums enceses no havia d'estar allà; o perquè no es veia ningú en tota l'àrea; no ho se, però vaig asustar-me, vaig parar per pensar que havia de fer. Vaig pensar que segurament era la típica parella de novis que havia tingut una avaria fent la típica ruta per Las Vegas i els grans parcs nacionals. Això em va reconfortar una mica i vaig pensar que ja que estava allà el millor era seguir endavant, accelerar i no parar.

Aquest cotxe llunyà em va produir una por difícil d'explicar

Això vaig fer, accelerar, passar intentant veure si havia algú a dintre del cotxe o per allà i seguir el meu camí. Veure que no havia ningú, ni al cotxe, ni defora, ni a la zona, no va servir per calmar-me, al contrari: on estava la gent del cotxe? Com tenien els llums encesos? Quant temps pot aguantar una bateria així? Aquests pensaments no em varen tranquil·litzar gens, tot al contrari, em va venir un nou dubte al cap “Si jo m’he convençut que era una parella i així i tot no hagués aturat... Qui aturaria si jo tingues un problema? Cosa gens difícil en 130 kms de pista de terra”.

La resposta no era per estar tranquil, i així vaig creuar la zona de les Eureka Dunes, a estones a 20 km/h per no foradar cap roda, i a estones a 90 o 100 per arribar ràpid a Crater i tornar enrere abans que fos de nit o caigués la tempesta que cada cop semblava més propera. Després de creuar la zona d’arena, un estret barranc de parets verticals em va portar fins a Crater, que va resultar ser un conjunt d’edificacions i estris esbucats d’unes mines de sulfur abandonades. Estic segur que en altres circumstàncies hagués quedat una bona estona, mirant i caminant per tot allò, però entre el fort vent, les herbes seques en forma de bola que creuaven la zona, l’amenaça de tempesta, i el cotxe dels llums encesos, no vaig estar ni cinc minuts; es difícil per mi explicar perquè tenia aquella inquietud, aquella sensació de por i angoixa.

Finalment Crater eren unes mines de sulfurs abandonades (Foto: Luis Oleson)

La tornada va ser un permanent patir, amb l’esperança de que el cotxe no estigués encara parat, vaig creuar la zona de dunes amb una angoixa com crec que mai he tingut, a estones accelerant molt i a estones frenant i anant tira a tira mentre pensava: “estic boig, encara pegaré amb una pedra i em carregaré una roda o em sortiré de la pista i em carregaré el cotxe”; quan la pista va començar a pujar cap als Panamint, en sortir d’una corba el vaig veure; allà estava el cotxe, aturat a la vorera, sense cap moviment al seu costat, i com abans, amb els llums encesos.

Vaig parar un moment, vaig respirar a fons mentre mirava tot l’entorn, vaig fer una foto (dolentíssima perquè les mans em tremolaven) i vaig accelerar, passant ràpid al costat del cotxe, sense veure ningú a la zona. Després ja cap a Big Pine, tot tenia un altre color, fins i tot va sortir el sol mentre pensava "que absurda pot arribar a ser la por..."

El cotxe del misteri, ningú a kms i kms a la rodona, i els llums encesos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb