La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Per què serveixen les Aus?

joem | 03 Desembre, 2012 20:10

Vaig conèixer Galícia en unes circumstàncies molt dures, patint i passant-ho malament a aquells “mesos robats” al Ferrol, que llavors encara era “del Caudillo”. Passant dies com podia, obligat, “putejat”, humiliat i casi amargat, fins que un llibre va començar a reconciliar-me amb la terra on vaig passar un any i mig. El llibre era “Gàrgoris i Habidis” de Fernando Sánchez Dragó, autor que tot i no figurar ara a la llista dels preferits de la majoria dels meus amics, em sembla un gran escritor. La primera part del llibre s’anomena “Un paseo por Galícia” i va ser la que em va obrir la curiositat i el desig de conèixer uns llocs que en bona part coincideixen amb els del llibre “¿Para que sirven las Aves?”. Llocs com Estaca de Bares, Ortegal, la Capelada, Ortigueira, Valdoviño, Malpica, Muxía, el Eume, el Pindo... A l’Arsenal seguia igual de malament, però quan podia sortir i em perdia per aquests paratges, percebia que estava a una terra especial, diferent, plena de vida, màgica... I mica en mica, caminant aquests i altres llocs únics i plens de força, la meva idea de Galícia i la percepció d’aquells mesos robats va canviar, i en poc temps aqueixes escapades varen lograr que no només em reconciliés amb Galícia, sinó que quedés profundament enamorat d’aquella terra i vaig entendre als Celtes, que varen venir des d’Àsia per acabar a aquell racó de la península Ibèrica

Portada del llibre, que us recomano llegir a tots, tot i que no us agradin els ocells

Ara, molts d’anys després, el llibre d’en Antonio Sandoval “¿Para que sirven las aves?” m’ha fet tornar a reviure aquells llocs, aquells turons verds i suaus, aquells dies de boires i pluja fina, tants diferents al nostre sol i els aiguats mediterranis. El llibre, és un llibre de viatges escrit des de la passió per les aus, però també per la seva terra, per les terres de la Corunya per els seus caps (Estaca de Bares, Ortegal, Prior, Roncudo, Vilán o Touriñan), les seves “marismes” (Baldaio, Valdoviño, Sabón, Traba), les seves muntanyes (Capelada, Pindo, Traba), les platges i les “ries”, en definitiva els racons més naturals de la costa corunyesa. I és un llibre especial, perquè com alguns dels millors llibres de viatges, el que ens narra no es un viatge a terres i països llunyans i exòtics, sinó un gran viatge a les terres més properes, més íntimes i quotidianes, que per aixó són també les més conegudes, viscudes i sentides i les que amb més passió poden ser descrites als altres.

“¿Para que sirven las aves?” està escrit des del coneixement exhaustiu dels territoris per el quals camina l’autor en un imaginari viatge des del nord (Estaca de Bares) fins al sud (aiguamolls de Carnota), i a aquest coneixement de cada una de les zones s’afegeix una gran passió en cada descripció, en cada fet contat, en cada au, en cada amic; i tot això amb una prosa que és senzilla i àgil, però al mateix temps eloqüent i plena de força; amb tres pinzellades ens descriu una corpetassa, una gavina, un girapedres, un virot o un xatxero i sembla que els veiem i que els hi podem reconèixer en un curt vol; però de igual manera amb el mateix estil fa que amb quatre paraules ens pinti i dibuixi paisatges, llocs, platges, pobles, petits ports, i fins i tot els amics, d’una forma a vegades encisadora i d’altres nostàlgica, però sempre agradable y aconsegueint, en certa manera, crear-nos el desig de conèixer allò de lo que ens parla.

Un grup d’ornitòlegs observant el pas d’ocells marins a Estaca de Bares

Una de les coses que criden l’atenció del llibre és la poesia que desprenen les seves pàgines i l’estimació cap als ocells i el litoral corunyés que transmet cada línia; però el més sorprenent és que això també es transmet de la resta de la gent que apareix al llibre, dels amics i personatges, actuals o històrics, dibuixant sempre la millor cara de cada un d’ells, tot i que a vegades amb personatges com Matas, Álvarez Cascos o Rajoy (als que no cita però dels que parla) trobar aquesta bona cara no sigui fàcil. Cada pàgina està plena d’optimisme i d’una gran força positiva, elements dels que casi sempre estem tan necessitats tots els que ens movem en el món de la conservació de la natura; en el llibre es parla de tal forma de la lluita ecologista i conservacionista que fa que aquesta sembli natural i lògica i que pugui ser valorada fins i tot per els més escèptics. En tot el llibre és difícil trobar pessimisme i desànim (el que ens sobra a tants egologistes) i l’autor saps extreure i narrar la part positiva de cada un dels fets o anècdotes narrats; potser només es percep desànim i una certa amargura quan ens porta a recórrer Baldaio, quan ens recorda com era i com és, quan li acompanyem en el seu passeig per la zona, quan ens mostra com l’han destrossat i quan ens diu com malgrat això Baldaio encara sobreviu. En aquest episodi si es nota aquest aire de derrota i fracàs que molts de nosaltres portem casi sempre a sobre, producte de tants espais perduts o alterats per sempre, encara que la lectura del llibre ajuda a allunyar aquesta sensació de guerra perduda i ens anima a veure la vida de forma més positiva, encara que només sigui pel plaer de gaudir del planar d’un virot entre les ones.

M’ha agradat especialment el recorregut que fa l’autor per les seves “primeres vegades”, un conjunt de petites històries presents al llarg del llibre, de descobriment i creixement, de sorpresa y fascinació, totes elles amb l’encant de tot allò que es fa amb la il·lusió del jove que descobreix el món. Són petites històries que ajuden a l’autor a moure’s en el temps per comparar l’estat d’espècies, d’ecosistemes, d’espais ara i fa una sèrie d’anys. Però a més aquestes petites anècdotes són molt més que l’excusa per dur-nos al passat i comparar, són un conjunt de vivències molt gratificants, que conviden a deixar-se dur per les pàgines del llibre en les que descriu la “primera vez”, les moltes primeres vegades que mai oblidarem, de tal forma que els que ja tenim una certa edat acabem revivint amb satisfacció i potser una mica de nostàlgia moltes de les nostres “primeres vegades”.

Un cegall de mosson menjant a una platja gallega

Però a més el llibre és un compendi impressionant de coneixements i cultura i s’aprèn moltíssim amb la seva lectura: anècdotes, històries, llegendes, relats, tots ells relacionats amb el món de les aus; moltes d’elles protagonitzades per gent molt famosa com Churchil, Ian Fleming, Roosevelt, Paul McCartney, Jimmy Carter, Mick Jagger, Pablo Neruda, Van Morrison, Fidel Castro i molts i molts d’altres que sorgeixen al llarg de les pàgines del llibre. Anècdotes del Titanic, dels caçadors d’estruços, de Lawrence d’Arabia, de guerres, de plomes, de col·leccionistes i falsificadors, de fars i pescadors, de naufragis i pirates. Però igualment ens parla de gent més o menys anònima i mitjançant la descripció dels seus amics i companys ens explica les diferents formes d’acostar-se als ocells: els buscadors de rareses, els comptadors i creadors de llistes, els que llegeixen anelles, els que les posen, els “twitchers” (els que tatxen i acumulen espècies a vegades de forma casi compulsiva), els viatgers, els fixos d’un únic lloc, els fanàtics d’una espècie, els que farien qualsevol cosa per la foto d’un ocell, els científics, i tants i tants d’altres.

Crec que tal com està escrit el llibre i per la seva estructura, per la seva tendresa cap a les aus i el territori, per la seva forma fàcil, amena i didàctica d’explicar les coses, és un llibre especialment recomanat per els no “pajareros”, per els que no són ornitòlegs, tot i que ha de ser d’obligada lectura per a qualsevol persona que alguna vegada s’hagi sentit atreta per les aus. Però com dic és un llibre especialment adequat per regalar a la nostra família, als pares, la parella o els fills; als companys de la feina; als amics de tota la vida que només coneixen gorrions, coloms i gavines; tots aquests l’haurien de llegir perquè entendran moltes coses i segur que ens entendran a nosaltres una mica més; entendran que les teves vacances les passis a Varanger, Estaca de Bares, la tundra d’Alaska i no a un complex turístic d’Halcón Viajes; i segur que també entendran com es poden passar dies de fred o calor comptant puntets sobre l’horitzó marí o passar hores nocturnes al cim d’una muntanya esperant que arribi un petrell únicament per escoltar el seu cant uns minuts; en definitiva, ens entendran.

Un corriol de tres-dits descansa a una platja corunyesa sense deixar de vigilar-nos

Perquè no sembli que soc família de l’autor o res similar, no vull acabar sense posar-li algun emperò al llibre: em manquen rapinyaires! I se que no és fàcil que surtin moltes, sobre tot perquè se que l’autor és un apassionat dels ocells marins i de les zones costeres i perquè a Galícia no són especialment abundants, però així i tot he trobat a faltar una mica més de presència de les rapinyaires, apareixen molt poc i quan surten sempre és atacant els limícoles o amb algun d’ells ja mort entre les urpes. Finalment, tot i els pocs rapinyaires, vull reiterar que el llibre és magnífic, espectacular i acabo amb una frase del propi llibre, encara que l’autor és Faust Goethe que la va dedicar a un llibre de viatges d’en Foster, però que en el meu cas és perfectament aplicable a aquest llibre: “A uno le gusta, cuando a terminado, volver a empezarlo”.

Gràcies.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb