La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Madeira: Un jardí al mig de la mar

joem | 15 Agost, 2012 19:56

Quan vaig triar Madeira com a destí d’aquest viatge ho feia convençut de que, tal com m’havia passat a la resta d’illes de la Macaronesia, em sorprendria, el que no imaginava es fins a quin punt, ja que des del primer moment que arribes a l’aeroport (ja parlaré de l’aeroport més endavant) i vas cap a Funchal, sorprenen els forts relleus que s’endevinen, però també la verdor exuberant i les flors que es veuen tot arreu. Posteriorment, els següents dies i a mida que vas descobrint la petita illa (te 700 kms com Menorca), les sorpreses van en augment, fins al darrer moment de la tornada, quan Madeira et deixa amb la sensació de que has visitat un lloc molt especial i que tardaràs en oblidar.

Els relleus de Madeira, sorprenen des del primer moment

Els que em coneixen una mica saben com m’agrada tot el que estigui relacionat amb l’interior de la terra, com un escorpí m’agraden les zones fosques i on pots sentir la roca, zones com una mina antiga, una cova, una galeria soterrània, un túnel exerceixen sobre mi una atracció casi irracional i a vegades fins i tot sense llum he entrat a explorar galeries i mines i he acabat absolutament a les fosques, preocupat per com tornar enrere; ja us podeu imaginar per tant la sensació com de permanent excitació que tenia a Madeira, on en un dia circulant amb el cotxe amunt i avall pots creuar més de 100 túnels. Hi ha túnels com a mínim de tres generacions, els que tenen centenars d’anys petits, estrets, excavats a pico, els dels 70 o 80 i els que s’han fet en els darrers anys, d’última generació i amb grans mesures de seguretat i escapatòries cada pocs centenars de metres, i fins i tot hi ha multitud de túnels sense estrenar, que es veuen tancats sobre tot al nord i l’oest de l’illa, segurament perquè la crisis ha acabat amb els diners per fer els viaductes que porten d’un túnel a l’altre, ja que el nou model viari, afavorit per la contínua presència de barrancs, es viaducte-túnel-viaducte-túnel. Com vos podeu imaginar els més interessants són els antics, molts d’ells en desús per la construcció dels nous i molts d’ells amb entrades espectaculars. Però a més dels túnels de les carreteres, hi ha túnels a camins, a “levadas”, a carrers de pobles o de Funchal, en definitiva que si a part de la vegetació i les flors, hagués de definir Madeira, diria que es l’illa dels túnels.

Les noves carreteres són un continu de viaductes i túnels

Un altre exemple del model viaducte-túnel-viaducte

Jo prefereixo les velles, enroscades al terreny, buscant passos, creuant ribeiros...

A Madeira hi havia dos objectius clars, per un costat conèixer el món de les “levadas” i la laurisilva (bosc terciari relicte d’algunes zones d’algunes illes atlàntiques) i per un altre “veure” (si es pot dir veure escoltar a la nit i intuir entre tenebres algunes ombres volant) el petrels de Madeira o freiras i els seus llocs de cria a més de 1600 m a les muntanyes d’Arieiro i Ruivo. D’això ja he parlat a dos articles anteriors a aquest mateix bloc, que podeu llegir clickant els enllaços, però a més a més Madeira m’ha sorprès amb molts altres elements; això sí, per més que veieu a la publicitat, a Madeira podeu anar a buscar natura, senderisme, aventura, tranquil·litat o muntanya, però no aneu mai buscant sol i platja, ja que les platges no existeixen i les que hi ha són roca pura, i amb una mar complicada, per la qual cosa la gent neda a piscines naturals o a dintre de zones protegides per petits espigons, amb una imatge i usos semblants als de la Mediterrània als anys 70.

No sembla una maqueta? És tan maco que no sembla real

Madeira sorprèn des del primer moment que arribes i, si vas a la dreta de l’avió, fins i tot abans d’arribar, quan veus la pista de l’aeroport construïda sobre enormes columnes en terrenys guanyats a la mar, ja que tal com passa a les Canàries no sobren llocs per a fer un aeroport; de fet quan la pista de tota la vida es va quedar petita per als nous reactors es va pensar en fer un nou aeroport a 1400 metres d’altura, en el Paul da Serra, una zona estranyament plana que hi ha a les muntanyes de ponent; així com les muntanyes del massís oriental, fins a l’Encumeada són abruptes i de cims apenyalats, les de ponent estan rodejades de barrancs i valls que cauen fins la mar però a la par superior són increïblement planes, amb enormes planures de varis quilòmetres sorprenents a l’illa. Finalment, les boires i els vents laterals, habituals a la zona més alta de Madeira on passen els vents alisis del nord, varen fer triar l’opció d’ampliar la pista, construint-la sobre unes columnes d’enormes proporcions, sota les quals hi ha una zona poliesportiva, carrers, restaurants, autopistes i magatzems.

L’aeroport de Madeira (FNC) ja sorprèn des d’abans d’arribar quan el veus des de l’avió

Sota la pista creuen carreteres, carrers, hi ha un petit port, magatzems

La pista es va allargar sobre terrenys guanyats a la mar i esta sostinguda sobre enormes columnes

Part dels espais sota la pista s’aprofiten com a zona esportiva i part, i a més a més està cobert

La part superior del massís Oriental és extranyament plana a una illa amb tants i tant potents relleus

La plana a 1400 m de Paul da Serra s’aprofita per produir electricitat eòlica

Si l’aeroport crida l’atenció ja quan el veus des de l’avió, quan surts de l’aeroport, vagis en la direcció que vagis, sorprèn la vegetació i sobre tot les flors, totes les voreres de les carreteres estan plenes de flors, diuen que a qualsevol època de l’any hi ha plantes en flor cobrint el paisatge de l’illa, el que fa que els viatges (excepte a l’autopista que discorre per el sud des de Caniço a Ribeira Brava) siguin molt agradables. No cal dir que les carreteres més maques són aquelles que encara no han estat “modernitzades”, son recorreguts estrets, excavats a les parets, impressionants. En molt casos han estat substituïdes per un túnel, però la carretera antiga encara es pot fer, i de fet és molt més recomanable fer-la que creuar el túnel que no ens permet veure res. Com dic, a tot arreu de la xarxa viària es veuen els milers de milions d’euros que han arribat d’Europa, túnels, espectaculars viaductes, fixació de vessants, etc. tot arreu, excepte el tram de Sâo Vicente a Sâo Jorge, en el nord, carretera tan espectacular que talla la respiració.

Madeira és com un jardí, hi ha flors tot arreu, i les carreteres no poden ser menys

Tot i que a l’illa viuen més de 250.000 persones, aquestes viuen pràcticament totes a la franja de costa sud entre Camara de Lobos i Machico, on hi ha casi un continu urbà que ocupa barrancs i valls d’una forma increïble, enfilant-se per carenes i muntanyes amb carreteres i camins de pendents impossibles. De fet a les nits sembla que tota la cara sud de l’illa esta completament ocupada per cases, degut a que totes les carreteres i carrers tenen faroles i punts de llum, fins i tot quan no hi ha cases, un fet sorprenen que només es pot explicar per que els hi sobri electricitat degut a la producció hidroelèctrica, ja que no s’entén que estiguin il·luminades carreteres a 1000 metres d’altura on no passa cap cotxe ni hi ha pobles ni res que ho justifiqui.

Madeira l’illa dels túnels

Com he comentat al principi, el fet més conegut de Madeira són les “levadas”, el sistema de canals construït per els colonitzadors i millorat al llarg d’aquests segles, que actualment serveix per a portar l’aigua del nord (molt húmit, amb pluges freqüents, i on l’aigua corre de forma permanent) cap al sud de les muntanyes, on no acostuma ploure, així com per fer electricitat, deixant caure aquesta aigua a petites centrals hidroelèctriques. Les “levades” tradicionals portaven l’aigua fins a les terres baixes de conreu properes i tal com s’esplica a un post anterior recorren les zones més espectaculars de l’illa, els millors tubs volcànics (caldeiraos), les zones de laurisilva millor conservada, els barrancs més verticals i els torrents (ribeiras) més frondosos, amb l’avantatge de que no tenen pendents, no superen desnivells i sempre hi ha aigua i verdor als costats.

Com a geògraf, i deixant de banda les “levadas” modernes que porten aigua en pla industrial cap al sud, no vaig acabar d’entendre bé el funcionament de les “levadas”, ja que en el fons, i tal com el seu nom indica no es tracta d’una altre cosa que de “robar”, es a dir llevar l’aigua, fins i tot la similitud entre el portuguès i el català ajuda a entendre que es tractava de “llevar” l’aigua d’unes valls a unes altres (les “levadas” discorren en horitzontal, creuant a vegades varies valls abans d’acabar), de tal forma que quan al començament de la vall es lleva l’aigua i es porta cap a una altre vall s’està deixant la primera vall sense la seva aigua; he buscat informació, que segur que ha d’haver-hi, però no he trobat massa, ja que a mi em sembla que lo més lògic hauria estat fer petites preses o simplement deixar que l’aigua baixes per el seu propi lloc natural, en lloc de cada poble anar-la a buscar unes valls més allà, com dic no ho entenc, però òbviament devia haver raons molt importants perquè l’esforç ingent que degué suposar la seva construcció no es podria explicar d’una altre forma. Ara es pot entendre amb algun ens general que coordini els destins de l’aigua, però em costa imaginar fa 300 anys als veïns d’un poble pujant a la capçalera d’un “ribeiro” a fer una canal que llevés l’aigua als seus camps, deixant als del poble de baix sense aigua.

Un preciós canari (serinus canaria) jove, dels de veritat, no dels que neixen engabiats

Al passarell li diuen pintarroxo, no és difícil saber perquè

Aquest viatge la part ornitològica ha tingut menys importància que d’altres, ja que a Madeira sobre tot el que hi ha molt interessant són els ocells marins, ocells pelàgics, difícils de veure a terra i sense massa espècies degut a l’extrem aillament de l’illa al mig de l’oceà, no obstant això vaig viure una experiència única amb l’estada a la zona de cria del petrel de Madeira o freira , però a més a més vaig poder veure altres sub-espècies de l’illa (com sempre em va faltar el colom de la laurisilva) i gaudir de moments com la predació d’una sargantana de Madeira “Podarcis dugessi” per una mèrlera, va ser a les cases de Sardinha, al Parc Natural de Sâo Lourenço, una zona extremadament àrida, situada a l’est de l’illa i que recorda en molts aspectes (no en les roques) a Cabrera o Dragonera, on la sequedat i l’aridesa és tal, que les sargantanes surten a centenars a menjar qualsevol cosa que cau, cosa que sembla que no ha passat desapercebuda per algunes mèrleres, que aprofiten aquest recurs tròfic.

A la punta de Sâo Lourenço, qualsevol resta de menjar es aprofitat per centenars de sargantanes

Tant de moviment no passa desapercebut per aquesta mèrlera, a la que semblava no importar-li massa la meva presència

De cop vaig entendre el motiu, enrenou sota una taula i una sargantana que perd la cua per intentar salvar-se

Desgraciadament per a la sargantana, la mèrlera sembla efectiva i no cau en el parany de la cua

La partida de la vida un cop més ha acabat amb la mort d’un dels que hi participa

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb