La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

El Petrel de Madeira, un ocell especial

joem | 03 Agost, 2012 14:38

Passant uns dies a Madeira he pogut conèixer una de les aus més escasses del món i la que te un major perill de desaparèixer a Europa, es tracta del petrel de Madeira o Zino’s Petrel (Pterodroma madeira) del que es creu que únicament hi ha entorn a 200 individus i només unes 65-80 parelles reproductores, concentrades totes a una única colònia de cria, el que les fa encara molt més vulnerables a qualsevol risc que afecti a la zona on crien.

El petrel de Madeira, com la resta de petrels, virots, nonetes i similars, és un ocell pelàgic que viu permanentment a l’oceà on passen pràcticament tota la seva vida i només van a terra durant la temporada de cria, que es enormement llarga i en alguns casos pot perllongar-se des del març fins al setembre. I fins i tot durant aquests mesos de la temporada de cria (apart del moment d’incubació de l’ou, només posen un, que lògicament hi ha un sempre covant), només arriben a terra quan es nit tancada, arribant al niu on els hi espera el poll que ha passat tot el dia sol a la petita cova on va néixer i així dies i dies durant els quals fan centenars de quilòmetres a l’oceà o la mar i arriben a l’illa a la nit, per alimentar al poll que arriba a ser una bola de greix més grossa que els pares.

El petrel de Madeira, un ocell marí perfectament adaptat per la mar

Aquest ocell és tan escàs que fins l’any 1969 es creia que era una espècie extingida, i a l’any 69 es varen descobrir 6 o 7 parelles criant als penyals més alts de les muntanyes de Madeira, a la cara est d’una carena formada pels pics Arieiro, das Torres i Ruivo, tots ells per sobre dels 1800 metres. Es tracta d’unes muntanyes molt erosionades i amb parets casi verticals, amb petites cornises amb terra i vegetació on els petrels crien a un túnel de fins a 1.40 de fondària, túnels que van fent més i més fondos a mida que passen els anys, ja que les parelles duren tota la vida i cada any fan el niu una miqueta més profund. Com que tenen aquests hàbits nocturns, no tenien cap depredador ja que els hi podrien atacar, especialment gavines i rapinyaires són diürns i així varen estar durant segles fins que amb l’arribada de l’home a l’illa varen arribar dos enemics terribles i desconeguts que no tenien la limitació de la seva arribada nocturna al niu: les rates i els moixos asilvestrats, que degueren anar acabant amb la població de petrels sense massa problemes, ja que per a ells era fàcil accedir als nius seguint les cornises, i aquests nous depredadors degueren dur els petrels fins al mateix límit de l’extinció ja que quedaven menys de 10 parelles quan es varen tornar “re-descobrir”. Poc a poc es va començar a protegir la zona, a fer campanyes continuades d’eliminació de rates i moixos i la colònia ha anat creixent, tot i que amb grans passes enrere com quan fa 2 anys un incendi va cremar la zona i varen morir al menys 25 joves i 3 adults; com he dit abans ara sembla haver-hi unes 80 parelles reproductores.

A aquestes parets (sota el Pico Arieiro) i a les més verticals sota nosaltres crien els petrels de Madeira

Veure els petrels de Madeira a l’oceà es més difícil que guanyar la loteria, ja que no deu haver-hi més de 200 exemplars i l’oceà entorn de Madeira és absolutament immens; per tant l’altre opció és anar a esperar-los a la zona de cria, on un camí molt espectacular que uneix els tres cims més alts, permet accedir a la part superior de les parets on tenen els nius, i un cop allà només cal esperar. Vaig pujar tard, quan encara havia gent al Arieiro i vaig anar fins a un balcó sobre els penya-segats a esperar que poc a poc anés caient la nit sobre les muntanyes a l’espera d’escoltar el cant trist i estrany dels petrels comenci a sonar, amb l’esperança de que els primers arribin abans de que sigui nit tancada i es puguin veure volant entre els penya-segats.

L’aparició d’alguns espectres de Broken sempre et sorprenen i et posen nerviós quan estàs sol a un lloc com l’Arieiro

La darrera visita són dues al-lotes alemanyes que venen de fer el trekkin del pico Ruivo i que m’acompanyen fins que casi es de nit

Finalment el sol va marxant i entre silenci, vent, boires i espectres de Broken es va fent de nit, amb alguna visita inesperada com un xoriguer que sobrevola la zona potser curiós o cercant el darrer àpat del dia i després la d’una parella d’al-lotes alemanyes que varen aparèixer de cop entre les boires tornant del pico Ruivo i que em varen fer companyia una bona estona, curioses per la història dels petrels i escoltant amb jo si arribaven els primers, finalment es feia de nit i varen marxar cap a l’Arieiro i vaig quedar amb la sensació de que amb les boires que cobrien tota la cara est i nord de les muntanyes i que pujava des de les valls cobrint les parets potser els petrels no arribarien, tot i que pensava si tenen ja el poll al niu han de venir hagi boira o no (per cert molt habitual a la zona) i per tant acabaran entrant encara que sigui més tard.

Un petrel de Madeira sobre una de les cornises herbàcies on fan els nius

I de cop van començar a comparèixer... El primer no estava ni tan tols segur d’haver-ho escoltat va semblar el crit d’un nen petit esvaït entre boires i foscor... Vaig pensar que no podia ser, que devia ser gent que encara quedava a l’Arieiro, potser un nen que plorava i els darrers sorolls els portava el vent deformats per el ressons de les parets i barrancs. Però uns minuts desprès no vaig tenir dubtes, eren els crits d’un parell de procel·lariforms, semblants al dels diferents virots però al mateix temps distints, era com si un llop petit o un bebè gemeguessin des de molt lluny, però d’una forma especialment trist, llastimosa, ploranera... Vaig començar a intentar enregistrar els sons amb la càmera de vídeo, un i altre cop, qual els escoltava començava a enregistrar i així un i altre cop, entre el vent i els silencis vaig aconseguir gravar alguns segons, molt fluixos. Aquí vos passo un enllaç a un petit tall on es poden sentir els crits, sense imatge, és evident ja que la foscor era total, no oblideu pujar al volum ja que es sent molt fluixet.

Es difícil explicar el que es sent quan estàs sol a una muntanya com l’Arieiro, rodejat de barrancs, foscor, vent i boira i de cop sents aquests plors estranys, tot i saber el que és, no pots evitar un calfred que et recorre l’esquena, ja sigui per la “por” o per la satisfacció immensa i l’emoció enorme d’estar assistint a un fet tan especial com que uns ocells marins, dels més escassos del món, una de les espècies més amenaçades del planeta; una espècie marina, que viu tot l’any a altamar, però que segurament per motius de supervivència s’ha anat adaptant i abandonant els illots i penyals marins i ha acabat criant a 1800 m d’alçada a les muntanyes més altes de l’illa, un hàbit impossible però màgic, completament màgic per el moment i el lloc on es viu, sense dubtes una d’aquelles experiències inoblidables que encara ho són més quan es viuen sense altre companyia que el vent i la foscor...

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb