La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Tenerife, molt més que platges

joem | 12 Febrer, 2012 20:32

Des que vaig visitar Lanzarote fa 2 anys, vaig quedar molt sorprès per l’espectacularitat d’aquestes illes, a les que sempre havia descartat per anar a fer viatges a llocs molt més llunyans, creient que les Canàries eren unes illes amb poc atractiu, envaïdes pel turisme massiu de sol i platja i destrossades per la “balearització”.

Res més lluny de la realitat, primer vaig quedar meravellat amb el món àrid i rocòs de Lanzarote: cendres, lava, escòries, volcans i després amb els contrasts i la bellesa i duresa de la Palma: “la isla bonita” amb les seves selves prehistòriques, els barrancs, les muntanyes de cendra, la Caldera de Taburiente. A l’article sobre la Palma acabava amb una foto del Teide des de l’avió un cop enlairat de l’aeroport, i amb l’idea de que aquella impressionant muntanya segur que mereixia un proper viatge.

I fa uns dies he tornat de fer aquell viatge imaginat des de l’avió, entre núvols i l’impressionant Teide. Han estat sis dies a la zona de los Realejos, al peu del valle de la Orotava i ha estat un viatge que podria resumir amb tres satisfaccions i una gran decepció.

Des d’abans d’arribar a l’illa, el Teide ja crida l’atenció, és omnipresent

Com dic a Tenerife hi ha hagut tres coses que m’han impressionat i no han estat ni els megacomplexes turístics del sud, ni l’autopista que rodeja l’illa, ni la Laguna, ni les platges, sinó que per ordre de fascinació han estat el Teide (omnipresent a l’illa), el pinsà blau (un simpàtic ocellet que viu a les altures forestals) i Anaga (una península de roques i materials molt més antics que la resta de Tenerife); al mateix temps que he patit una gran decepció: la vall de l’Orotava.

El Teide i el gran cràter sobre el que s’aixeca captiva des del primer moment que t’endinses a ell

El pinsà del Teide o pinsà blau, una petita joia blava que viu als boscos de pins del Teide

El massís d’Anaga, a llevant de l'illa, és un altre món, més antic, més dur, més abrupte, més màgic

L’Orotava, segurament no es sembla en res al que va veure en Humboldt fa 200 anys, quan va dir que era el racó més maco del món

Com es veu a la primera foto, des d’abans d’arribar a l’illa, el Teide ja captiva l’atenció del visitant. S’aixeca majestuós sobre tota l’illa i és visible des de casi tots els racons, i a mida que vas guanyant altura per qualsevol de les carreteres que arriben a les Cañadas (el gran cràter sobre el que s’alça el con volcànic final) la seva visió és més i més impressionant, però quan arribes a las Cañadas, és com entrar a un altre món, difícil de descriure, per moments em recordava els deserts de Utah i Nevada, altres era senzillament únic, i allà, sempre 1000 metres més amunt el cim del Teide.

Les postes de sol són impressionants, el silenci, el cel clar, les boires que arriben fins la vorera del cràter, els colors del cel, del cim, les roques que tornen cada cop més vermelles, és un espectacle únic, a les zones turístiques es venen excursions amb bus anomenades “Teide by night” on els turistes queden extasiats davant aquest espectacle. Jo no vaig poder fugir d’aquest magnetisme i el primer dia ja vaig acabar el dia allà dalt, absolutament congelat de fred, però tan impactat que vaig tornar 2 postes de sol més, tot i el cansanci que representa baixar després de nit.

La pujada al cim, situat a 3.718 metres també val la pena. Un telefèric ens porta en 6 minuts des del lloc anomenat “Base del Teide” fins molt a prop del cim, a 3.555 m. Des d’allà un camí amb molta pendent, però fàcil condueix fins a la boca superior del cràter, on em va sorprendre molt l’activitat volcànica clarament visible i perceptible, les roques estan calentes i hi ha zones de l’interior del cràter de color groc on surten fums i aire molt calent amb una molt forta olor de sofre. Des de dalt diuen que la vista és única, tot i que el dia que vaig pujar havia un mar de núvols que ho cobria tot, només el Roque de los Muchachos, a l’illa de la Palma era visible en la distància.

El darrer con del Teide és d’una fragilitat ecològica molt gran, els primers processos del naixement de la vida sobre les roques volcàniques, només hi ha líquens, molses i algunes petitíssimes plantetes superiors que suposo són l’aliment d’una petita sargantana gris molt fosca anomenada “lagarto tizón” (gallotia galloti) que viu fins i tot al cim. Aquesta fragilitat fa que per pujar al cim es necessita una autorització que es pot aconseguir a la web del parc nacional de forma gratuïta.

El Teide és impressionant sempre, però des de les Cañadas encara més

Tots els que heu pagat amb pessetes segur que recordeu aquesta imatge del Roque Cinchado

El cràter ens sorprèn amb zones grogues, emanacions de sofre, calor i pudor

650

Al cim del Teide, el punt més alt de l’Atlàntic i rodejat d’un mar de núvols

El Roque de los Muchachos, a 135 kms, vist des del Teide, es veu l’observatori astronòmic

Aquest forat semblava la boca de l’infern, ja que sortia un aire irrespirable, pudent i calent

El “lagarto tizón” viu per tot el parc nacional, fins i tot a les roques més altes del Teide

Cada horabaixa el Teide ofereix un espectacle de llums i colors, aquí vist des del parc natural de la Corona Forestal

A la nit costa abandonar aquelles altures fins que no és fosca negra

A l’entorn del Parc Nacional del Teide, als boscos de pi canari que conformen el parc natural de la Corona Forestal, viu un petit ocell que és una de les joies de Tenerife, el pinsà del Teide o pinsà blau (fringilla teydea), un parent del nostre comú pinsà d’un brillant color blau. Es un ocell que no és difícil de veure, que en primavera baixa fins a pobles com Vilaflor i que a l’hivern freqüenta les àrees recreatives que hi ha a aquest parc natural. Jo vaig poder veure’l varis dies, però sempre amb molt mala llum i boira, ja que entorn del Teide és habitual que es formin aquestes boires. Així i tot és un ocell preciós i que crida l’atenció, tal com fan els xatxeros cendrosos (alpispa li diuen a l’illa) i els canaris, molt abundants i que es deixen veure fins i tot al centre dels pobles.

L’espectacular i endèmic pinsà del Teide, entre la boira a la zona de las Lajas al sud del Teide

L’ull de bou canari (phylloscupus canariensis) és un dels ocells més abundants a l’illa

El canari, parent dels canaris domèstics, es veu fins i tot a les ciutats i pobles

El “alpispa” o xatxero cendrós de Canàries, molt cridaner amb els seus colors grocs

El “caminero” o titina de Berthelot, viu a tota l’illa, fins i tot a la zona superior del Teide i s’acosta molt buscant menjar

Si el Teide et marca el camí des que arribes a Tenerife, la zona d’Anaga, a llevant de l’illa et sorprèn des del moment que deixes enrere el poble de las Mercedes, la carretera puja entre un bosc de laurisilva on difícilment pot passar la llum, fins a arribar als cims d’un mil metres d’altura des d’on s’obren profundes valls a les que es poden veure petits pobles i llogarets d’accés inverosimil i que varen estar aïllats fins fa molt pocs anys.

A Anaga es poden veure pobles com Carboneras, Taganana, Benijo, Afur, Draguillo o Chamorga, autèntiques meravelles perdudes entre muntanyes o a la vora de la mar, rodejades de roques, laurisilva, barrancs, i a les que encara queden restes de l’arquitectura tradicional canària i exemplars de dragos i als que també hi ha les típiques cases pintades amb colors cridaners. Si el Teide és Tenerife i Tenerife és el Teide, Anaga és Anaga, geològicament és una altre illa, molt més antiga i unida a la resta de l’illa per l’istme on es troba l’aeroport de los Rodeos, i això es nota, els paisatges, la vegetació, tot és diferent i encisador; si es visita Tenerife, una llarga passejada per Anaga és imprescindible.

Taganana es troba al fons d’un barranc on sembla impossible que baixi la carretera

Un raig de sol il·lumina el poble de Carboneras, situat a sobre d’un imponent penyal

A Afur, un petit drago i una curiosa casa blava formen aquest conjunt tan maco

Típic i “colorfull” poble de muntanya

Com diu el cartell a les altures d’Anaga, hauriem d’anar a l’esquerra, sempre a l’esquerra

He deixat pel final la gran decepció de Tenerife, des de petit havia sentit parlar i havia escoltat el nom del Valle de la Orotava; un nom sonor, de reminiscències guanxes, una vall que baixa des de les altures del Teide fins a la mateixa mar, i on diuen que el gran Alexander von Humboldt va quedar bocabadat i va exclamar que era el racó més preciós que havia al món. No se com era l’Orotava quan la va veure en Humboldt fa 200 anys, però segur que no tenia res a veure amb el caos urbanístic que és avui. Des de la vorera de la mar, allà on estan los Realejos i Puerto de la Cruz, fins als boscos protegits de la Corona Forestal, tota la vall és un immens desgavell sense cap ni peus, els pobles no comencen i acaben, sinó que les cases i les construccions il·legals pugen formant una espècie de continu urbà que ho ocupa tot. Avui en dia costa imaginar com devia ser l’Orotava per que una persona com en Humboldt quedés tan impressionat, però sense dubte el que va veure ell no es sembla en res al que es pot veure avui. Quina decepció!

La part baixa del Valle de la Orotava, amb Puerto de la Cruz, los Realejos i l’Orotava

La part mitjana de l’Orotava, el caos de cases i construccions és impressionant

La part més alta de la vall, costa imaginar el verger que degué veure en Humboldt per dir aquelles paraules

En definitiva i com deia al principi, un viatge que ha complert totes les expectatives amb tres grans satisfaccions, d’aquelles que per elles soles justifiquen un viatge i una gran decepció, que no trenca el magnífic record d’uns dies que em faran tornar tan prest com pugui cap a la Macaronèsica.

La nit a les altures del Teide és un record difícil d’oblidar

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb