La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Les "levadas" de Madeira

joem | 04 Agost, 2012 15:54

El primer cop que fa uns anys vaig sentir parlar de les levadas de Madeira, vaig llegir o escoltar alguna cosa com: “Són antigues canals d’aigua convertides avui en dia en vies d’excursionisme o trekking que permeten i faciliten l’accés a les zones més maques de la muntanya de Madeira”. Immediatament em va venir al cap la imatge de les vies de tren abandonades i convertides en “vies verdes” o similars, es a dir, uns antics itineraris que havien esdevingut obsolets o abandonats i que ara s’aprofitaven per a promocionar el turisme actiu o de natura.

Aigua, Muntanya, Vegetació i Túnels, així es podria descriure Madeira i les levadas

La realitat és que no son canals en desús ni itineraris que aprofiten l’antic traçat de les antigues canals per a transformar-les en rutes o senders excursionistes, sinó que les canals, les levadas estan plenament actives i en ple ús i això significa que no només estan ben conservades, sinó que a més durant tota l’excursió tens aigua al costat, ja sigui per beure, refrescar-te o per sentir durant tot el dia el remor sempre agradable de l’aigua corrent al costat.

L’existència de les levadas s’explica per l’especial configuració orogràfica de l’illa, amb altes muntanyes de fins a 1800 m orientades de est a oest que fan de pantalla als vents alisis, molts humits i regulars, que sempre bufen del nord i que fan que la cara nord de l’illa estigui de forma habitual coberta per boires, núvols i pluges, mentre la sud es manté solellada. La cara nord i est de Madeira està coberta d’una espessa vegetació formada per boscos de llorer, tils, falgueres gegants i d’altres espècies que conformen la laurisilva, una autèntica selva relicta pròpia d’aquestes illes atlàntiques. Aquests boscos de laurisilva no només condensen les boires sinó que fan que plogui més i a més retenen tota l’aigua, el que fa que tota la zona nord sigui molt rica amb aigua, fet molt important en una illa de les dimensions de Madeira.

El principi de les levadas (que és el seu final) sol ser agradable amb molta vegetació, flors, vistes al mar, als poblets que es veuen a la costa...

A qualsevol altre lloc la solució per aprofitar l’aigua del nord hagués estat fer embassaments i així acumular-la per desprès regar, (o ara recentment per a consum de les creixents zones turístiques), però les reduïdes dimensions de l’illa juntament amb l’orografia i la pendent vertiginosa de les valls i torrents, ribeiros els hi diuen a Madeira, els hi va fer optar per una altre opció, fer canals amb pendent molt suaus, casi horitzontals, que anessin seguint corbes de nivell i recollint l’aigua dels diferents ribeiros o talvegs que creuaven fins a acumular molta quantitat que era portada de forma permanent cap als pobles on havia terres per conrear, i així mica en mica i a partir del segle XV Madeira es va anar omplint d’aquestes canals, moltes d’elles construïdes a llocs impossibles.

Després s’endinsen a la laurisilva i es transforma amb un món verd i humit

La densa vegetació de la laurisilva impedeix veure els tallats i facilita que la gent camini més confiada

Posteriorment, al llarg del segle XX, es varen anar obrint un nou tipus de levadas, fetes de formigó, de majors dimensions que les levadas de tota la vida i amb grans túnels de varis quilòmetres que travessen les muntanyes sempre de nord a sud, per dur una major quantitat d’aigua cap a les zones més poblades del sud, sobre tot Funchal, cada vegada més necessitada d’aigua, així com per a produir electricitat i subministrament de les noves zones turístiques que es concentren lògicament a les zones amb sol del sud de les muntanyes, justament on menys aigua hi ha.

No cal dir que les maques són les antigues, les de tota la vida, fetes bàsicament als segles XVIII i XIX, ja que són levadas estretes, adaptades al lloc per on transiten, normalment comencen a les zones baixes, entre 500 i 800 m d’altura i es van endinsant cap al cor de la zona més muntanyenca, en algun cas entre boscos de laurisilva i sortejant parets casi verticals de molts metres de caiguda (cal dir que les levadas més famoses estan protegides per a evitar caigudes, però també cal dir que si no fos per l’espessa laurisilva que no deixa veure els tallats, molta gent no faria els trams més aeris ni amb la protecció existent), fins a arribar al centre més alt i brau de les muntanyes, amb calderes verticals, parets, barrancs increïbles, passos impossibles, i allà enmig d’aquests paisatges volcànics al·lucinants, com si res fos amb ella, va creuant suau la levada, en una obra d’enginyeria que costa entendre com va poder ser feta al seu moment amb els mitjans que tenien, quan costa imaginar només el fet de caminar per aquells barrancs si no existís la levada.

Com dic, hi ha moltíssimes levadas i moltes són excursions maquísimes, la més famosa és la levada das 25 fontes que comença al refugi/casa de Rabaçal i acaba a la llacuna de les 25 fonts (hi ha 25 surgències que aboquen aigua a la llacuna), cal dir que la canal segueix el sentit contrari, agafa l’aigua a la llacuna i la deixa a Rabaçal on conflueixen altres levadas per desprès, creuar la muntanya amb un túnel i marxar cap al sud.

També són molt famoses les del Rei, la de Balcoes i la del Caldeirao Verde/Caldeirao do Inferno, totes aquestes a la zona oriental de l’illa i al peu del conjunt de muntanyes del Pico Arieiro – Pico Ruivo, creuant les millors zones de laurisilva de Madeira, a Ribeiro Bonito, Ribeiro Frio i Ribeiro do Caldeirao Verde, i sobre tot la del Caldeirao Verde/Caldeirao do Inferno, arribant a uns racons gairebé impossibles, de parets verticals, tubs volcànics, barrancs i canyons de vertigen, túnels i una vegetació molt molt frondosa on sonen de perfectament el cants de pinsans, merleres i reietons, tot i que són molt difícils de veure per la pròpia vegetació.

Segons les guies, la levada do Caldeirao Verde és la segona més recorreguda de Madeira i realment hi ha molta gent durant tot el recorregut, tot i així val la pena, els paisatges van progressant des de la suavitat inicial, quan entre arbres gegants (molts d’ells exòtics com sequoies i roures) es veu el poble i la costa sota nosaltres, fins als barrancs tancats i verticals de la part superior. El Caldeirao Verde realment espectacular, és un tub volcànic completament vertical on cau una cascada d’uns 80 m que forma una petita llacuna, tot i que el més habitual és que sempre hi hagi molta gent, val la pena anar-hi.

O Caldeirao Verde, un lloc màgic on la majoria de la gent finalitza l’excursió, una impressionant cascada cau per el vertical tub volcànic

Gran part de la gent es queda al Caldeirao Verde, tot i que la levada continua fins al Caldeirao do Inferno, i la ruta val molt la pena; els paisatges encara tornen més braus, més verticals, més tancats, sol haver-hi boira, i plou sovint, els túnels són continus, amb ponts sobre l’abisme, aigua i cascades que inunden la ruta, en definitiva un món d’aigua i roca difícil d’explicar amb paraules, però que en molts moments torna tant salvatge que dubtes si seguir o no (sobretot si com era el meu cas, plou i les boires fan que sembli a punt de fer-se fosc); no cal dubtar, de fet no hi ha cap perill objectiu més enllà del que pugui haver-hi a qualsevol altre lloc i el Caldeirao do Inferno val la pena, al més agrest dels barrancs i muntanyes de Madeira, sota parets verticals sempre verds, una simple sèquia recull l’aigua que es portarà molt de quilòmetres més baix a regar, fer electricitat o omplir piscines per a turistes.

Passat o Caldeirao Verde, la vall es va tancant i forma espectaculars i estrets canyons, per on va creuant la levada

Túnels, cascades, boira, pluja, solitud, barrancs, laurisilva, parets verticals, la darrera part és impressionant

Un petit pont de ferro ajuda a creuar un barranc, després d’un nou túnel s’arriba al Caldeirao do Inferno

Després he vist que aquesta levada do Caldeirao Verde i la seva continuació al Caldeirao do Inferno és la que molta gent opina que més li ha agradat de totes les que ha fet, en qualsevol cas, la curta estada ha fet que em quedi amb les ganes de conèixer i fer altres levadas, alguna de la zona sud, una que es veu impressionant des de la carretera a Ribeira Brava, potser alguna de les que comencen al Paul da Serra, o de les que surten des del Curral das Freiras...

Un exemple de les levadas modernes, res a veure amb les de sempre, tot i van per les mateixes zones

Molt prop del Caldeirao do Inferno comença aquesta levada moderna que amb un túnel de casi 3 kms porta l’aigua a una central hidroelèctrica, es nota la pluja a la lens de la càmera

Fins i tot, per què no, fer alguna de les noves, de les modernes levadas “industrials”, fetes amb formigó, amples, de majors dimensions, en les que fins i tot hi ha senyals avisant que pots ofegar-te i prohibint nedar, es veu que els temps van canviant, tot i que el que no canvia és la muntanya de Madeira, la laurisilva (encara que cada dia queda menys), els barrancs i valls (ribeiros diuen allà) i les levadas, una magnífica via per a viure prop la laurisilva macaronèsica que encara manté bona salut a Madeira.

(PS: picant als diferents enllaços podeu veure vídeos fets el mateix dia a diferents zones)

El Petrel de Madeira, un ocell especial

joem | 03 Agost, 2012 14:38

Passant uns dies a Madeira he pogut conèixer una de les aus més escasses del món i la que te un major perill de desaparèixer a Europa, es tracta del petrel de Madeira o Zino’s Petrel (Pterodroma madeira) del que es creu que únicament hi ha entorn a 200 individus i només unes 65-80 parelles reproductores, concentrades totes a una única colònia de cria, el que les fa encara molt més vulnerables a qualsevol risc que afecti a la zona on crien.

El petrel de Madeira, com la resta de petrels, virots, nonetes i similars, és un ocell pelàgic que viu permanentment a l’oceà on passen pràcticament tota la seva vida i només van a terra durant la temporada de cria, que es enormement llarga i en alguns casos pot perllongar-se des del març fins al setembre. I fins i tot durant aquests mesos de la temporada de cria (apart del moment d’incubació de l’ou, només posen un, que lògicament hi ha un sempre covant), només arriben a terra quan es nit tancada, arribant al niu on els hi espera el poll que ha passat tot el dia sol a la petita cova on va néixer i així dies i dies durant els quals fan centenars de quilòmetres a l’oceà o la mar i arriben a l’illa a la nit, per alimentar al poll que arriba a ser una bola de greix més grossa que els pares.

El petrel de Madeira, un ocell marí perfectament adaptat per la mar

Aquest ocell és tan escàs que fins l’any 1969 es creia que era una espècie extingida, i a l’any 69 es varen descobrir 6 o 7 parelles criant als penyals més alts de les muntanyes de Madeira, a la cara est d’una carena formada pels pics Arieiro, das Torres i Ruivo, tots ells per sobre dels 1800 metres. Es tracta d’unes muntanyes molt erosionades i amb parets casi verticals, amb petites cornises amb terra i vegetació on els petrels crien a un túnel de fins a 1.40 de fondària, túnels que van fent més i més fondos a mida que passen els anys, ja que les parelles duren tota la vida i cada any fan el niu una miqueta més profund. Com que tenen aquests hàbits nocturns, no tenien cap depredador ja que els hi podrien atacar, especialment gavines i rapinyaires són diürns i així varen estar durant segles fins que amb l’arribada de l’home a l’illa varen arribar dos enemics terribles i desconeguts que no tenien la limitació de la seva arribada nocturna al niu: les rates i els moixos asilvestrats, que degueren anar acabant amb la població de petrels sense massa problemes, ja que per a ells era fàcil accedir als nius seguint les cornises, i aquests nous depredadors degueren dur els petrels fins al mateix límit de l’extinció ja que quedaven menys de 10 parelles quan es varen tornar “re-descobrir”. Poc a poc es va començar a protegir la zona, a fer campanyes continuades d’eliminació de rates i moixos i la colònia ha anat creixent, tot i que amb grans passes enrere com quan fa 2 anys un incendi va cremar la zona i varen morir al menys 25 joves i 3 adults; com he dit abans ara sembla haver-hi unes 80 parelles reproductores.

A aquestes parets (sota el Pico Arieiro) i a les més verticals sota nosaltres crien els petrels de Madeira

Veure els petrels de Madeira a l’oceà es més difícil que guanyar la loteria, ja que no deu haver-hi més de 200 exemplars i l’oceà entorn de Madeira és absolutament immens; per tant l’altre opció és anar a esperar-los a la zona de cria, on un camí molt espectacular que uneix els tres cims més alts, permet accedir a la part superior de les parets on tenen els nius, i un cop allà només cal esperar. Vaig pujar tard, quan encara havia gent al Arieiro i vaig anar fins a un balcó sobre els penya-segats a esperar que poc a poc anés caient la nit sobre les muntanyes a l’espera d’escoltar el cant trist i estrany dels petrels comenci a sonar, amb l’esperança de que els primers arribin abans de que sigui nit tancada i es puguin veure volant entre els penya-segats.

L’aparició d’alguns espectres de Broken sempre et sorprenen i et posen nerviós quan estàs sol a un lloc com l’Arieiro

La darrera visita són dues al-lotes alemanyes que venen de fer el trekkin del pico Ruivo i que m’acompanyen fins que casi es de nit

Finalment el sol va marxant i entre silenci, vent, boires i espectres de Broken es va fent de nit, amb alguna visita inesperada com un xoriguer que sobrevola la zona potser curiós o cercant el darrer àpat del dia i després la d’una parella d’al-lotes alemanyes que varen aparèixer de cop entre les boires tornant del pico Ruivo i que em varen fer companyia una bona estona, curioses per la història dels petrels i escoltant amb jo si arribaven els primers, finalment es feia de nit i varen marxar cap a l’Arieiro i vaig quedar amb la sensació de que amb les boires que cobrien tota la cara est i nord de les muntanyes i que pujava des de les valls cobrint les parets potser els petrels no arribarien, tot i que pensava si tenen ja el poll al niu han de venir hagi boira o no (per cert molt habitual a la zona) i per tant acabaran entrant encara que sigui més tard.

Un petrel de Madeira sobre una de les cornises herbàcies on fan els nius

I de cop van començar a comparèixer... El primer no estava ni tan tols segur d’haver-ho escoltat va semblar el crit d’un nen petit esvaït entre boires i foscor... Vaig pensar que no podia ser, que devia ser gent que encara quedava a l’Arieiro, potser un nen que plorava i els darrers sorolls els portava el vent deformats per el ressons de les parets i barrancs. Però uns minuts desprès no vaig tenir dubtes, eren els crits d’un parell de procel·lariforms, semblants al dels diferents virots però al mateix temps distints, era com si un llop petit o un bebè gemeguessin des de molt lluny, però d’una forma especialment trist, llastimosa, ploranera... Vaig començar a intentar enregistrar els sons amb la càmera de vídeo, un i altre cop, qual els escoltava començava a enregistrar i així un i altre cop, entre el vent i els silencis vaig aconseguir gravar alguns segons, molt fluixos. Aquí vos passo un enllaç a un petit tall on es poden sentir els crits, sense imatge, és evident ja que la foscor era total, no oblideu pujar al volum ja que es sent molt fluixet.

Es difícil explicar el que es sent quan estàs sol a una muntanya com l’Arieiro, rodejat de barrancs, foscor, vent i boira i de cop sents aquests plors estranys, tot i saber el que és, no pots evitar un calfred que et recorre l’esquena, ja sigui per la “por” o per la satisfacció immensa i l’emoció enorme d’estar assistint a un fet tan especial com que uns ocells marins, dels més escassos del món, una de les espècies més amenaçades del planeta; una espècie marina, que viu tot l’any a altamar, però que segurament per motius de supervivència s’ha anat adaptant i abandonant els illots i penyals marins i ha acabat criant a 1800 m d’alçada a les muntanyes més altes de l’illa, un hàbit impossible però màgic, completament màgic per el moment i el lloc on es viu, sense dubtes una d’aquelles experiències inoblidables que encara ho són més quan es viuen sense altre companyia que el vent i la foscor...

"Birdwatching" a Bulgària

joem | 05 Maig, 2012 14:49

Aquest viatge a la costa oriental de Bulgària, al mar Negre, es va originar a les llargues jornades d’observació de la migració a Albercutx, per part d’un bon nombre dels que formem part del GORA (Grup d’Observació de Rapinyaires d’Albercutx). Si bé inicialment érem un grapat els qui pensàvem fer el viatge, la crisi va seguir colpejant l’economia de les Illes durant el 2011 i, finalment, només vàrem poder anar-hi tres: Juanjo Bazan, Maties Rebassa i Josep Manchado.

Quan vàrem començar a parlar d’anar a veure ocells a Bulgària, a la costa del mar Negre, l’objectiu principal era coincidir amb el pas migratori dels grans rapinyaires que aprofiten aquestes costes orientals per a baixar en el seu camí cap al sud i poder veure, per tant, els grups migratoris d’aquests grans ocells. Així, esperàvem veure les grans àguiles i aligots de l’est d’Europa que són molt rars aquí, a l’oest del Mediterrani. No vàrem tenir gaire sort, però. Almenys, no amb aquest primer objectiu, ja que un anticicló potentíssim (a l’entorn de 1032 mb) es va instal·lar sobre la zona i va alterar completament la circulació habitual de l’aire a la costa del mar Negre, que normalment és de ponent. En lloc d’això, tots els dies van estar dominats per vents de llevant que feien que el pas principal es produís cap a l’interior en un gran front obert i no sobre la línia de costa, com ocorre quan els vents són els habituals des de l’interior.

El paisatge de l’interior, amb personatges que semblen sortir d’altres temps

Malgrat aquesta decepció, el viatge va ser prou interessant ornitològicament parlant (vérem 163 espècies, ni més ni menys, moltes de les quals noves per a nosaltres) i a més comptà amb l’afegit de tenir una bona relació qualitat/preu, ja que es tracta d’un viatge curt, directe des de Palma als mesos d’estiu, i amb uns preus a la destinació molt barats. Així, una setmana a un hotel “normalet”, incloent el berenar ens va costar uns 65 euros per persona (els 7 dies), amb la resta de preus igual d’econòmics, sobretot els menjars als pobles no turístics.

Abans de començar a parlar d’ocells, direm unes paraules sobre Bulgària, on el primer que crida l’atenció és que fora de les zones més turístiques, l’ús de l’alfabet ciríl·lic és total i absolut: no oblidem que el seu inventor o creador al segle X va ser un monjo búlgar a partir del grec. A mode d’exemple podem dir que “София” és Sòfia, “Бургас” és Burgas i “Варна” és Varna. Per això, resulta convenient, com va ser en el nostre cas, que un dels viatgers aprengui una mica de búlgar durant els mesos previs al viatge, tal com va fer en Juanjo, fet que ens facilità molt l’orientació i la comunicació amb els locals, sobretot als poblets de l’interior. La segona cosa que crida l’atenció d’aquest país, després de la dificultat d’acostumar-se a llegir en ciríl·lic, és la manera de conduir i comportar-se a les carreteres: els límits de velocitat no existeixen, fins i tot als pobles, ni tampoc els semàfors o passos de vianants i es condueix a molta velocitat i de forma molt agressiva. La sensació permanent que es té quan es circula en aquelles carreteres plenes de clots i sotracs és que el temps ha tornat enrere 25 o 30 anys i recordes com es circulava a Mallorca en aquells anys. Tot això s’agreuja per la gran quantitat de persones que caminen o porten bèsties o carros per les voreres de les carreteres, ja que la benzina no té preu búlgar, sinó europeu i això fa que moltíssima gent no pugui accedir als cotxes i es desplaci a peu, amb un perill evident i permanent.

El capsigrany roig, sense dubte l’ocell del viatge

L’estada es va desenvolupar per complet a la zona de Burgas i la costa occidental de la mar Negra, a l’est de Bulgària, tot i que vàrem centrar-nos bàsicament a sis zones de d’ecosistemes diversos als quals preteníem observar les diferents espècies: el conjunt de llacunes d’Atanasovsko; el pas de muntanya de Dyulinsky Prohod; les salines costaneres de Pomorie; el Cap Kaliakra, la zona del llac Mandra i la Reserva de Poda i els turons boscosos de Poroy. Si abans de partir esperàvem que l’ocell del viatge fos l’àguila pomerània (Aquila pomarina), l’àguila marina (Haliaetus albicilla), l’àguila cridanera (Aquila clanga) o, fins i tot, l’aligot rogenc (Buteo rufinus). Al final, l’ocell del viatge va ser molt més petit i menys vistós, el capsigrany roig (Lanius collurio), al qual el primer i segon dia cercàvem amb interès, amb frenades incloses quan en vèiem algun exemplar, i que al final vam poder veure a centenars, amb unes densitats realment sorprenents, especialment a la zona del cap Kaliakra. Això sí, tots, o gairebé tots, eren femelles i joves, ja que els mascles ja havien partit cap al sud i només en vàrem poder veure un parell.

Milers de pelicans, comuns (com el de la foto) i cresps es poden veure al llac Atanasosvko

Llac d’Atanasosvko -Es tracta d’un gran llac situat al nord de Burgas, molt alterat (en part es troba dessecat i cultivat i en part transformat en salines) però d’una gran riquesa en aus, sobretot rapinyaires i altres planadores. A la vorera oriental del llac hi ha un punt d’observació on els ornitòlegs locals (armats de potentíssims prismàtics de tipus soviètic, recolzats sobre trespeus) fan els recomptes de les aus que passen en migració i també uns còmodes bancs per a l’observació. També trobàrem birdwatchers britànics i escandinaus que pentinaven els cels amb els seus telescopis, la qual cosa facilitava molt la detecció de les rapinyaires que s’apropaven. Tot i les dures condicions (ja hem comentat que gens habituals per a l’època de l’any), vàrem poder observar el pas d’aligots (Buteo buteo ssp. vulpinus), aligots vespers (Pernis apivorus), arpelles (Circus aeruginosus), una àguila marina, un juvenil d’àguila imperial oriental (Aquila adalberti), les primeres àguiles pomerànies (fins a 5 juntes) i alguns dels pocs falcons torters grecs (Accipiter brevipes) que aconseguírem veure en tot el viatge. A la zona central del llac hi havia permanentment pelicans (Pelecanus onocrotalus), més d’un miler en moltes ocasions, acompanyats sovint per grupets molt menors de l’amenaçat pelicà cresp (Pelecanus crispus). Els voltants del llac, quasi semiesteparis, eren lloc de sedimentació de rapinyaires i hi destacaven els aligots rogencs (Buteo rufinus). Llàstima que no ens n’adonàrem fins als darrers dies!

Pas de Dyulinsky Prohod - Les regions de Varna i de Burgas estan separades per unes muntanyes molt antigues i gastades, de formes arrodonides i suaus. En aquestes muntanyes, més turons que muntanyes, es troba el pas de Dyulinsky Prohod, d’una altura de 420 m. Hi anàrem acompanyats d’un guia local i férem algunes aturades als boscos de caducifolis i a petites planures herbàcies. En una d’aquestes localitzàrem un dels passeriformes que més ganes ens feia: la coablanca isabel (Oenanthe isabellina). Els boscos es trobaven farcits de picots (Bulgària és un dels millors països europeus per als picots, sense cap dubte). Entre altres espècies poguérem veure el picot menut (Dendrocopos minor) i el mitjà (Dendrocopos medius). També ens sobrevolà un astor (Accipiter gentilis) mentre intentàvem localitzar, amb èxit, el ferrerico lúgubre (Parus lugubris), una altra especialitat de la zona. Finalment, a les zones arbustives els petits sílvids eren abundantíssims, sobretot els busquerets (S. borin, S. atricapilla, S. curruca…). Un de nosaltres va tenir la sort de poder detectar una bosqueta pàl·lida oriental (Hippolais pallida) i un ull de bou pàl·lid oriental (Phylloscopus orientalis), dels darrers que quedaven per la zona, ja que la majoria ja havien partit cap al sud. Ja al pas de Dyulinsky no poguérem veure molt de pas de rapinyaires (altre cop per culpa del potentíssim anticicló), si bé un gran grup d’uns 700 pelicans ens va tenir entretinguts una estona, com també el constant moviment d’abellerols (Merops apiaster) i uns quants petits falcònids. També vàrem gaudir de la presencia propera d’un parell d’àguiles reials locals (Aquila chrysaetos).

Les enormes àguiles de Pomerània, una de les estrelles del viatge

Salines de Pomorie - Les salines de Pomorie es troben just a l’entorn urbà de la ciutat de Pomorie, una ciutat turística però d’aspecte molt soviètic, i disposen d’un centre de recepció i d’un museu de la sal. A les salines, les aus més destacades varen ser els larolimícoles. Les espècies que s’hi poden veure són, més o menys, les mateixes que per aquí, si bé a la zona hi ha certes especialitats que vàrem estar cercant durant alguns dies. Finalment, si bé se’ns va escapar alguna espècie, com per exemple la xivitona cendrosa (Xenus cinereus), sí vàrem tenir sort amb altres com el corriol becadell (Limicola falcinellus) o l’escuraflascons becfí (Phalaropus lobatus), o la camaverda menuda (Tringa stagnatilis), prou abundant a la zona. També observàrem molts gavinons (Larus minutus), gavines capnegres (Larus melanocephalus) o de bec fi (Larus genei), per exemple. Els corbmarins pigmeus (Phalacrocorax pygmeus) eren també comuns i… realment pigmeus!

El Cap Kaliakra - Kaliakra és una regió plana i molt ventosa situada al nord de Varna, bastant lluny de Burgas, i hi destaca la presència del cap del mateix nom, una extensió de terra que s’endinsa en el mar Negre, cosa que la converteix en una mena d’embut on s’hi arrepleguen grans quantitats d’ocells migratoris. A part de veure-hi a plaer algun falcons torters sedimentats, sense cap dubte allà els reis varen ésser els capsigranys. Com ja hem dit, els capsigrans roigs eren abassegadorament abundants: n’hi havia a cada mata, a cada arbust, de vegades dos, i tot en el mateix metre quadrat! Els mascles adults ja havien partit quasi tots i ens haguérem de conformar amb femelles i joves, però va ser certament espectacular. I entre tant rogenc aconseguírem veure un parell de capsigranys menuts (Lanius minor), que en canvi són més grans que els rogencs, una altra de les espècies que ens feia moltes ganes veure. No va haver-hi sort amb altres de les espècies cercades: les coablanques de pit negre (Oenanthe pleschanka) abundants a la zona però que ja havien marxat, l’arpella russa (Circus macrourus), una de les espècies més cercades a tot el viatge sense sort, i el falcó torter grec.

El cap Kaliakra, espectacular però ocupat en bona part per parcs eòlics

Els llacs de Mandra i la Reserva de Poda - Si Atanasosvko és un llac situat al nord de Burgas, Mandra és el gran llac situat al sud. Enmig hi trobem el llac de Burgas, molt més urbà i menys interessant. La zona sud del llac Mandra és la que presenta major interès, amb petites llacunes laterals i amb la Reserva de Poda situada a la franja de terra que separa el llac del golf de Burgas. Per ventura una de les imatges que més recordem de la zona és la de les fileres interminables de pelicans volant ran de terra i a posta de sol, que van a dormir a aquests grans llacs. Passen per sobre de carreteres perifèriques a molt baixa altura, però la gent d’allà està tan acostumada a la seva presència que ni se’ls mira. Evidentment, nosaltres sí que els observàvem i els fèiem fotos, mentre els locals ens miraven encuriosits. Entre els passeriformes, destacaríem l’observació d’un rossinyol oriental (Luscinia luscinia), bastant confiat, i entre els rapinyaires un falconet (Falco subbuteo) que capturà amb èxit un hirundínid davant els nostres ulls. A la Reserva de Poda, on segons es comenta s’hi han detectat més de 240 espècies, observàrem de nou moltíssims corbs marins pigmeus (des d’observatoris de fusta habilitats a l’efecte), i tinguérem la sort d’albirar per un breu espai de temps un xàtxero citrí (Motacilla citreola), un altre dels passeriformes que ens feia més il·lusió. També observàrem alguns corriols becadells més i alguna llambritja de bec vermell (Sterna caspia), entre molts altres larolimícoles.

Aquests observatoris ajudaven a descansar en les interminables jornades mirant el cel sempre blau

Els turons boscosos de Poroy - A la zona de Poroy es troben tota una sèrie de boscos aclarits, semblants a les deveses extremenyes, de gran interès perquè, tal com passa al pas de Dyulinski, es tracta d’una zona més elevada des d’on resulta possible veure les aus planadores més a prop. Vàrem pujar-hi unes quantes matinades, ja que es trobava molt prop de la zona turística d’Slanchev Briag (o Sunny Beach per als turistes). Passàrem llargues estones a prop d’un abeurador per al bestiar, on anaven a beure bones quantitats de passeriformes, còrvids i picots. Allà vérem el picot siri (Dendrocopos syriacus) i l’enorme picot verd (Picus viridis), i ens cansàrem d’observar els papamosques menut (Ficedula parva); una altra vegada femelles i joves, ja que els mascles ja havien partit. Per sobre dels grans roures, a baixa altura, ens passaren algunes àguiles marcenques (Circaetus gallicus), a més d’aligots i altres rapinyaires.

Finalment, el darrer dia teníem unes hores “mortes” a Sofia, entre l’arribada des de Burgas i la partida cap a Palma, així que les vàrem dedicar a visitar algun dels grans parcs del centre de la capital, on és possible veure alguns dels picots més rars de la zona. No vàrem tenir massa sort, era dissabte amb sol i bona temperatura i hi havia molta gent i el cansament després de tants dies de birdwatching va fer que tampoc cerquéssim gaire, tot i que els parcs de Sofia són realment espectaculars. Així i tot, vàrem poder veure a plaer alguns còrvids, entre els quals destacaven els cridaners gaigs (Garrulus glandarius), picots, pica-soques (Sitta eropaea) i petits passeriformes locals que incrementaren la nostra llista fins a les espectaculars 163 espècies en una setmana, que no està gens malament.

Fins al darrer minut als parcs de Sòfia vàrem aprofitar per veure ocells (gairebé una malaltia...)

Com hem dit, en aquesta ocasió el viatge va ser del tipus extreme birding, amb observació d’ocells des de la sortida a la posta de sol, i per això vàrem poder gaudir de poques coses més. Tot i així, a la zona hi ha una joia històrica, reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat: la ciutat de Nessebar, situada a una península fortificada (abans una illa, avui unida per una carretera) plena de construccions i edificacions històriques d’alt interès i molts de restaurants on és possible sopar amb un servei com el de fa 25 anys i uns preus de fa 30. Hi anàrem qualque vespre. Per finalitzar hem de dir que durant els estius hi ha un vol directe Palma-Sofia (que opera la companyia Bulgaria Air), amb enllaç ràpid i fàcil cap a Burgas i amb uns preus bastant econòmics, tal com passa amb el lloguer de cotxes o la contractació d’algun guia expert (en el nostre cas va ser Mladen Vasilev, un gran coneixedor de les zones i bon naturalista) que els primers dies t’ajudi a localitzar els bons llocs d’observació per a poder aprofitar millor el temps.

(Si voleu llegir l’article complet en format “Flash” a la revista “es Busqueret” ho podeu veure aquí. Si preferiu baixar-vos la revista completa la podeu baixar aquí en format PDF (molt racomanable també l’entrevista a Maties Rebassa).

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 ... 66 67 68  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb