La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Sky-Postal arrasa en el Tour 2013

joem | 06 Juliol, 2013 22:49

Avui al Tour de França, a l’etapa reina dels Pirineus, la meva afició al ciclisme ha patit un nou cop, d’aquests que fan mal i que fan que fins i tot et plantegis si val la pena seguir passant hores davant el televisor per veure un esport que cada vegada es sembla més al “pressing catch” o la lluita, on el resultat ja es coneix abans de començar i l’únic tema important és que hi hagi espectacle. I això és el que ha passat avui a l’etapa de Pailheres, un súper port que no es mereix el lamentable espectacle de que el grup el coroni comandat per un pistard com Peter Kennaugh, que en 2 anys i mig que porta de professional no ha pujat davant ni un pont d’autopista.

Perquè el pitjor d’avui no és que en Chris Froome hagi donat un cop casi mortal al Tour 2013, no; això ja s’esperava veient la seva marxa des que va patir una greu malaltia a Àfrica i va tornar a Europa transformat en un “winner” (vegeu aquest article per entendre la transformació d’en Froome), que tot i ser miraculosa no deixa de ser semblant a la d’en Armstrong després del seu càncer de testicles i d’en Contador després del seu cavernoma cerebral. Es a dir bons corredors (en el cas d’en Froome ni això) que després d’una forta malaltia tornen al ciclisme convertits en guanyadors, en autèntics números 1.

El pitjor no és tampoc que en Richie Porte, un rodador sense massa qualitats ni per pujar ni per l’sprint s’hagi transformat en un “killer”; tots el recordem en la seva època de gregari d’en Contador i cap de nosaltres podrà recordar alguna pujada en la que estigués davant o ajudés el més mínim al “carnívor de Pinto”. Doncs sí, aquell Richie Porte què com el seu company Kennaugh arribava en la grupeta dels esprinters, avui s’ha permès el luxe de pujar els duríssims primers quilòmetres del Plateau de Bonascre (conegut comercialment com Ax-3-Domaines) esprintant com si de llençar en Cavendish a l’esprint es tractés. Ha tirant tan fort que no només ha despenjat als “segundons” dels altres equips, sinó que ha despenjat a tota la resta de líders (als que no havia despenjat ja en Kennaaugh clar). Quan el seu líder Froome ha atacat només ell ha pogut anar darrera d’ell, i els dos (dos desconeguts fa 2 anys) han entrat primer i segon a la meta.

Les exhibicions sanguínies de l’Sky-Postal fan esgarrifar

Però com dic, essent greu, el pitjor no és que aquests dos corredors desconeguts fa 2 anys hagin fet primer i segon; el pitjor és el que hem vist fer al seu company Peter Kennaugh, un corredor de pista, sense cap altre mèrit que haver nascut a l’illa de Man i ser un excel·lent rodador i pistard (és campió del món i olímpic amb persecució olímpica). Doncs aquest corredor de pla ha fet els darrers quilòmetres de Pailheres a un ritme impressionant, fent que corredors de primer nivell es despengessin; però després de terminar la pujada ha continuat tirant del grup, fent una baixada descomunal fins a Ax. I no content amb això, ha seguit tirant les primeres rampes de Bonascre a un ritme fortíssim i despenjant més corredors.

Al ciclisme professional de les grans voltes, hi ha uns nivells que tothom reconeix, els líders que són aquells que poden guanyar la general i se la solen jugar als grans ports de muntanya; els gregaris de luxe, que són aquells que els acompanyen fins als darrers ports i fan la feina bruta i finalment els gregaris de base, aquells que treballen en el pla, que pugen i baixen als cotxes per aigua, xubasqueros o menjar. Doncs bé, quan un d’aquests gregaris es capaç de destrossar el grup a un port com Pailheres i quan un dels gregaris de luxe com en Porte, no només despenja als líders de les altres formacions sinó que després segueix i fa segon, doncs quan passa això és que alguna cosa no s’està fent bé.

A la televisió, a les ràdios, als diaris es cansaran de dir que és el “nou ciclisme”, el “ciclisme que canvia”, que l’Sky és l’equip que treballa i mima fins i tot els mínims detalls; en Carlos de Andrés ens contarà els maillots tan súper perforats que porten (com si els altres duguessin el cotó que duia Ocaña); en Pedro Delgado ens parlarà dels plats ovalats i els rodaments ceràmics (com si la resta d’equips duguessin material Zeus dels anys 70); Alix o Chozas ens parlaran dels estiraments, de com es controlen amb el menjar o el pes (com si els altres mengessin Whoopers per sopar); i els diaris o teles més generalistes ens explicaran altre bajanades, com quan ens mostren a tota plana o pantalla com els pilots de Ferrari ensenyen a conduir als auxiliars de l’equip.

Tots ens parlen o ens parlaran d’aquestes beneitures, però ningú parlarà de les concentracions a Tenerife, on viu i treballa Eufemiano Fuentes i què està lluny dels controls per sorpresa; ni dels certificats metges que permeten prendre productes que els altres no poden; ni d’oblits de saber muntar en bicicleta com el de Wiggo al Giro d’Itàlia, com sí per guanyar el Tour 2012 no hagués hagut de baixar ports llarguíssims i no les baixadetes de riure on es tallava a Itàlia; ni dels wats de potència que treu Wiggo o Froome, que són literalment impossibles; ni de com cada dia que passa aquest equip se sembla més al US-Postal de n’Armstrong, al Mapei de Romminger o al Saunier-Duval d’en Ricco i Matxin.

En definitiva, ningú als medis de comunicació parlarà d’això, al contrari, ens parlaran de que desprès de l’Operació Puerto i del judici a Armstrong, el ciclisme està canviant, que ens trobem davant un nou ciclisme, el “ciclismo que cambia” i la veritat jo veig que sí, que canvia, i tant que canvia, però a pitjor...

L’Sky ja fa temps que ha superat qualsevol versió anterior i ja és l’SKY-POSTAL.

Hubara, Corredor, Tarabilla: Fuerteventura

joem | 29 Juny, 2013 16:00

Hubara, corredor saharià, tarabilla canària...

...Què tenen en comú aquests tres noms? Què factor interrelaciona la hubara, el corredor i la tarabilla i els vincula?

El factor que uneix aquestes tres noms, apart del fet de que els tres són aus, és el fet que tots tres es poden veure a una illa: Fuerteventura; a aquesta àrida illa canària és l’únic lloc del món on es possible veure aquests tres ocells, que així i tot mai són fàcils de veure, ja que són ocells escassos i d’hàbits esquius.

L’avutarda hubara, Chlamydotis undulata fuerteventurae, que així es diu la subespècie canària, és un ocell gros de 65 cm d’alçada que viu a les zones desèrtiques del nord d’Àfrica i a les illes Canàries més orientals, especialment a la de Fuerteventura, ja que a Lanzarote i la Graciosa és molt més escassa, quedant menys de 800 aus. Per tant si un vol veure l’hubara de Canàries, tot i que la pot trobar a Lanzarote, és molt millor buscar-la per Fuerteventura, i així i tot, no serà gens fàcil observar-la. A Fuerteventura es troba sobre tot als jables i a los llanos de Tindaya, un lloc molt àrid del nord-oest de l’illa.

La hubara, símbol de Fuerteventura, dels mateixos colors que el desert on viu

La plana de Tindaya, hàbitat preferit de la hubara

El corredor sahariano cursorius cursor, és un limícola de 25 cm, parent del sebel·lí i els corriols, que a diferència de la majoria dels seus parents viu a zones desèrtiques o semi desèrtiques, amb una distribució molt semblant a la hubara, a Canàries es troba als mateixos llocs que la hubara i el mateix passa a Fuerteventura, tot i que sembla més abundant als jables arenosos.

El corredor saharià, un simpàtic limícola que no viu a zones humides, sinó desèrtiques

A les zones arenoses del Jable de Jandia és on més corredors es veien, fins a 17

Però el que fa que aquestes tres espècies únicament puguin ser vistes a Fuerteventura és la tarabilla canària (ja em vist com les altres dos també es poden veure a Lanzarote i a Àfrica), ja que aquest petit ocell de poc més d’11 cm, anomenat saxicola dacotiae només viu a l’ílla “majorera”, coneguda així per els mahos, els seus primers pobladors. A diferència dels dos primers, la tarabilla canària viu als barrancs secs amb vegetació de tarajales i és més fàcil de trobar que les dues aus estepàries.

Aquest mascle de tarabilla canària no sembla content amb el nostre pas pel barranc

Els barrancs secs amb tarajal són l’hàbitat on viu el vitrac “majorero”

Sens dubte, el més fàcil de trobar va ser la tarabilla canària, el fet de que visqui a llocs més localitzats i tancats com els barrancs secs, i que el Barranco de la Torre, un dels llocs on és més abundant, estigui només a 4 kms de l’aeroport, va fer que fos la primera de les tres espècies trobada i sense massa problemes, ja que a més a més els vitracs tenen costums que els fan més fàcilment visibles, com la de posar-se a les puntes destacades de les branques o llocs prominents.

Amb una mica de sort, hi ha prou amb fer una passejada al llarg d’alguns dels barrancs on viu, en el nostre cas va ser del de la Torre; un barranc que sol tenir una petita corrent d’aigua, un espès tarajal i on es va sorprendre només entrar la presència d’una parella d’ànnera canyella. Més endavant, a la zona central del barranc ja vàrem veure el mascle de vitrac cantant sobre una pedra, amb cara d’indignat per la nostra presència; poc segons després enteníem els motius, quan a una pedra veïna ens mirava entre sorprès i espantat el seu petit, un jovenet gris i inquiet que amb el seu reclam va fer que també aparegués la mare. No es varen ajuntar els tres en cap moment, però vàrem poder gaudir de la seva presència uns minuts, asseguts a una pedra, amb la família de tarabillas al nostre entorn.

Un jove de vitrac canari es mostra sorprès de la nostra presència

L’aparició de “mama” vitrac a una roca prominent va completar la família, que ocupa i marca (ja veieu la mare i el pare sobre les roques) territori a un racó al tarajal del barranc de la Torre

Els espais oberts i desèrtics on habiten, i la seva costum de no volar gairebé mai, feien preveure que el difícil seria veure els altres dos objectius del viatge, la hubara i el corredor, però al menys en el cas del segon no ho va ser massa. El primer lloc per buscar-les varen ser les planes arenoses del Jable de Jandia, a la zona més alta de l’istme; terres blanquinoses, sense relleu i amb molt poca vegetació. La millor manera? Una bona matinada, sortir en plena nit de l’hotel i estar al jable quan comenci a sortir la llum. Els espais son immensos, i ja s’intueix la dificultat que pot tenir trobar 2 ocells que no volen i que al contrari que la majoria d’ocells el que fan es quedar quiets quan s’alarmen.

Les primeres dues hores no varen pintar gens bé, poca llum i cap ocell, fins que de cop, a la dreta del camí sembla que s’ha mogut alguna cosa. La primera impressió en no tornar veure res més, és que el vent deu haver mogut alguna branca o matoll sec, però quan anem a seguir algun moviment ràpid torna cridar la nostre atenció. Ja no hi ha dubte, 20 m hi ha hagut moviment, potser una rata o un esquirol dels que s’han convertit en plaga a l’illa, però pocs segons després un nou moviment els hi delata definitivament.

Dos petits corredors caminen i corren, de pedra a pedra, de matoll a matoll, simpàtics, preciosos, camuflats, amb una forma d’estirar el coll inconfusible... Allà hi ha una parella de corredors, la primera de les vàries que veure a la zona els propers dies (tot buscant la hubara vaig haver de tornar a Jandia). Els minuts que vaig poder gaudir de l’observació dels corredors saharians varen ser divertits degut al seu comportament, quiets, coll estirat, petita carrera, altre cop ben estirats, mirant l’horitzó, picar alguna cosa en terra, curta carrera, això sí, no els vaig veure volar en cap moment. Finalment vaig continuar camí, amb la certesa de que la hubara, molt més grossa que els corredors seria fàcil de veure.

Els corredors saharians no acostumen volar, sinó que corren agils entre matolls i pedres

La postura amb el cos i cames estirades així com la cella blanc i negre els fa ser un ocell elegant

Desgraciada o afortunadament la hubara no va ser tan fàcil de trobar, després d’intentar-ho al jable de Jandia vaig decidir provar sort a los Llanos de Tindaya, una zona semblant però més pedregosa i de majors dimensions. Igual que amb el corredor, la clau vaig pensar que era estar molt prest a lloc i veure sortir el sol des dels propis plans de Tindaya, però moltes hores després i de recórrer tota la zona i tots els camins entre Tindaya i El Cotillo, rastrejant i deixant els ulls en un dia de molta calor i vent.

Després de moltes hores buscant em dono compte que precisament el costum del corredor saharià de córrer petits trajectes fa que sigui mes fàcil de localitzar que la hubara, que no corre mai i que al contrari del corredor quan veu el perill en lloc de córrer o volar com fan la majoria d’ocells s’acota en terra suaument i sembla una pedra més. Finalment el dia està a punt d’acabar, el vent ha anat creixent cada cop més duent una sorra vermella directa des d’Àfrica que fa impossible obrir ni uns centímetres les finestres del cotxe, ja que els vents superen els 100 kms/hora, penso que el millor es partir i buscar la hubara un altre dia ja que la sorra a l’aire està fent que fins i tot es faci fosc abans d’hora.

I de sobte, quan menys m’ho esperava, al costat de les primeres construccions del poble, en mig d’una tempesta de sorra i vent brutal, veig una hubara creuar lentament el camí davant del meu cotxe; la frenada va ser de les que fan saltar els airbags i la presa per intentar treure la càmara, sortir del cotxe i intentar veure cap a on partia la hubara va ser proporcional a la parsimònia i la lentitud amb que es movia l’ocell. No sé si influïda pel terrible vent i la sorra del desert, o perquè és el seu comportament natural, la hubara es va moure durant minuts lentament al costat del cotxe, deixant-me fer-li moltes fotos, la majoria no molt bones perquè era casi de nit, però recompensant-me per les més de 12 hores passades a aquell tros del Sàhara illenc.

La veritat, es que aquells minuts observant la hubara entorn del camí i del cotxe et fan comprendre perquè es tan difícil de trobar, no vola, no es mou sobtadament, no corre, no fa renous, simplement camina tan poc a poc, que a vegades recorda a un perezoso, ja que hi ha passes que ni tan sols posa la pota en terra, sinó que la deixa a mig camí, com pensant els riscos i avantatges de completar el pas; i quan algun moviment nostre, algun renou de la càmara l’espanta una mica, res de posar-se nerviosa, simplement de forma suau, casi imperceptible s’acota i queda esclafada contra el terra. Amb aquest comportament, no es estrany que quan la buscava a les planes desèrtiques, ja fos a peu o en cotxe, la hubara et vegi a tu molt abans de que tu ni sospitis que ella està a la zona i simplement s’acoti i passi desapercebuda fins que ja no estàs prop; de fet això em va fer ser conscient que a la majoria d’ocells els hi descobrim quan espantats de la nostra presència volen lluny.

Fins i tot a una zona tan inhòspita com aquesta varen fer una urbanització de la que queda el traçat dels carrers i els 2 “pisos piloto”, avui ocupats per hippies

Un fortíssim vent del desert carregat d’arena i ofegant va terminat en una descomunal tempesta

Quan veu perill o se sent amenaçada simplement s’acota en terra

Veient la hubara i com es mou s’entén que sigui el símbol de Fuerteventura i contemplar-la és simplement un espectacle

Cofete (Fuerteventura) un lloc molt especial

joem | 27 Juny, 2013 22:17

Quan voles cap a Fuerteventura ja saps que vas a la més àrida de les illes canàries, la més propera al continent africà, al Sàhara i la més apartada dels vents alisis que generen les pluges a les altres illes de l'arxipèlag. Així i tot, sorprèn l’aridesa que et trobes només sortir de l’aeroport; fins i tot si ja coneixes Lanzarote o les zones seques de la resta d’illes, no deixa de sorprendre’t la tremenda sequedat que es perceb a tot Fuerteventura. Després t’expliquen als pobles d’interior, a les zones turístiques ni ho saben ni els interessa, que fa quatre anys que no plou, que gairebé no cauen més que unes gotes des de fa molts d’anys i que l’illa no ha estat sempre igual.

I segurament sigui cert, perquè a moltes bandes de l’illa es veuen marjals, arbres morts, zones que semblen haver estat conreades, llocs per acumular l’aigua a les rieres, en definitiva estructures i formes que donen a entendre que no fa massa temps allà havia vegetació i conreus. De fet, seguint la guia que vaig utilitzar, arribava a llocs on el llibre deia “en la zona de cultivos” o “entre los frutales”, i allà no havia absolutament res, ni cultius, ni fruiters, ni cap senyal significativa de verdor, com si aquests anys sense pluja, juntament amb l’arribada del turisme hagi significat l’abandonament total del camp i la mort del poc verd que hi havia.

Tota l’illa és d’una aridesa extrema, plena de pedra i roques com en runes

La vall de Betancuria és la més verda i humida de Fuerteventura

Abans de la llarga sequera es conreaven zones que ara són totalment desèrtiques

L’altre cosa que sorprèn de Fuerteventura és la manca de grans estructures geològiques, de grans escenaris dels que hi ha a les altres illes (Garajonay, Taburiente, Teide, Timanfaya, etc.); a Fuerteventura no hi ha grans relleus, no hi ha grans escenaris paisatgístics, fins i tot les muntanyes que hi ha són discretes i sembla com si tot el que ens rodeja fos un enorme territori de restes de roques i pedra, un camp de runes; l’aspecte general no és gens maco, no penses en cap moment: “...que maco que es això”

En mig d’aquests escenaris i paisatges negres, grisos i foscos, trobem els espais més espectaculars de l’illa, que allà s’anomenen “jables”, unes zones increïblement blanques, formades per acumulació de sorra blanquíssima i en moviment. Els dos jables més importants de l’illa es corresponen amb els dos parcs naturals existents, concretament el de Jandia al sud i el de Corralejo al nord; el primer més consolidat i de sorra fixada, però el de Corralejo dominat per dunes mòbils que es mouen amunt i avall de forma permanent, com si d’un ésser viu es tractés.

L’únic bosc de l’illa, un pinar de pi canari molt castigat per la manca d’aigua

La muntanya de Tindaya, espectacular en mig de la tempesta d’arena

Les dunes mòbils del jable de Corralejo, creuant la carretera general

El jable de Jandia, arena blanca en mig de la roca volcànica

L’altre gran punt d’atenció de l’illa són les platges de Cofete, situades a l’extrem sud de la península de Jandia, al parc natural del mateix nom. Es tracta d’un lloc estrany, amagat i de difícil accés, amb dues platges verges (Cofete i Barlovento) separades per un petit illot de roca, ambdues d’una qualitat excepcional. A Cofete també hi ha un petit poblet, la presència del qual és actualment incomprensible; i només es pot entendre des del record d’uns temps on devia ploure molt més que ara; un poble enmig de l’aridesa més extrema, on resulten estranyes fins i tot les dimensions del seu cementiri, explicables només perquè degut a la sequedat de l’aire i a la sal, els cadàvers no es descomposen.

Però a més a més, a Cofete existeix un altre element que crida l’atenció des del moment en que ens acostem a la zona, que sorprèn fins i tot més que les platges, el poble i el cementiri; es tracta de la Casa Winter, una estranya i enorme casa, situada en un lloc elevat des del qual es domina tota la zona de barlovento de Jandia, així com les platges i l’oceà. No cal dir com xoca una casa així allà, es troba absolutament fora de lloc i precisament per això és tan impactant.

Les platges de Cofete són autènticament espectaculars, verges, immenses

La platja de Cofete, d’arena blanca i dorada

Cofete, un poble a un lloc impossible i de molt difícil accés

Cofete, vist de més a prop, on es distingeix la cafeteria, únic edifici actiu del poble

Part del cementiri de Cofete, especial per que els morts no es corrompen

Sobre la Casa Winter hi ha multitud de llegendes, mites, misteris i històries i possiblement aquesta casa sigui un dels majors misteris que amaga l’illa de Fuerteventura.

Què fa allà aquella enorme casa amb aspecte de mansió o castell?

Perquè està a Cofete i no a altres indrets de l’illa molt més accessibles i habitables?

Aquestes i moltes altres preguntes mai tindran resposta, i el misteri s’incrementa quan se sap que va ser ordenada construir a l’any 1946 per Gustav Gunter, un enginyer alemany sobre el que circulen tot tipus d’històries sobre les seves relacions amb el III Reich. Deixant de banda aquestes històries, el cert és que la casa, d’aspecte impressionant, està allà a un racó perdut del món, que a la punta de Jandia va fer construir un petit aeroport i que tampoc se sap be el motiu, tot això va ser abandonat al poc temps, sembla que els Winter no varen arribar-hi a viure mai, quedant la casa en mans d’una família local que eren els encarregats del seu manteniment.

El cert, és que quan vaig pujar fins a la casa Winter, només havia una senyora molt, però molt major, gairebé invàlida amb una cama rompuda i mal soldada; plorant la seva desgràcia per la mort recent de dos familiars; em va explicar que la seva família i ella eren a la casa des dels temps dels Winter, i que ara pertanyia a una societat de las Palmas, que esperava que es moris ella i el seu nebot per fer “no se que” amb la casa. La veritat és que la dona, d’edat indefinible però per sobre o molt a prop dels 90, impressionava a aquell lloc tan aïllat i misteriós, els seus plors esperant la mort i lamentant-se de que la mort li arribaria sola allà mentre el seu nebot no era a l’illa, arribaven al cor i la seva invitació per entrar i visitar la casa era gairebé irresistible, una temptació d’aquelles difícils de vèncer.

Em va costar molt dir que no podia entrar, que no tenia temps i marxar d’aquell lloc. Un lloc que sense cap dubte té alguna cosa molt especial.

La casa Winter, des de la punta de Jandia, on estava l’aeròdrom que va fer construir en Winter

La casa Winter amb el poble de Cofete en primer terme

La Casa Winter, desproporcionada i misteriosa al mig de Jandia

L’edifici es troba actualment en molt mal estat, producte del seu semi-abandonament

L’única resident a la Casa Winter, tan estranya com el lloc i la pròpia edificació

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 ... 66 67 68  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb