La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Alaska: Incendi a la taiga

joem | 09 Agost, 2013 12:31

Aquests dies de foc a Mallorca, de drama continuat per l’incendi a Andratx, Estellencs i Calvià que ha arrasat més de 2.000 hectàrees, he recordat un altre incendi que em va sorprendre l’any 2003 a Alaska, fent la “Dalton Highway" (una de les rutes més impressionants d’occident) que des de prop de Fairbanks porta a Deadhorse a l’oceà Àrtic després de gairebé 700 kms de ruta sense asfalt.

La Dalton Road o Haul Road és una pista que transcorre en paral·lel al oleoducte Àrtic – Valdés on cada 120-150 kms hi ha una estació de bombeig i creua de nord a sud tota la península d’Alaska. Tot i que el camí va canviant a cada pas, a cada revolt, a cada riu que es creua, podem diferenciar tres grans trams: el primer, des de Fairbanks fins al riu Yukon, creuant les White mountains, uns suaus turons cobertes d’un espès bosc de taigà format bàsicament per piceas i bedolls; el segon tram puja suaument des del riu Yukon fins a creuar els monts Brooks, sense dubte el de paisatges més espectaculars i el tercer és la immensa plana inclinada del North Slope, una tundra infinita des dels Brooks fins a l’oceà, coberta únicament per molses i líquens i on ens varen sorprendre uns estranys miratges formats pel fenomen conegut com a “Fata Morgana”.

L’incendi lògicament el vàrem trobar al primer tram, als grans boscos que cobreixen els turons ben bé des de la sortida de Fairbanks, és el tram amb més tràfic de la “Dalton”, ja que molta gent de Fairbanks puja fins als turons més allunyats per veure el sol de mitjanit, ja visible des d’aquestes suaus muntanyes. La ruta en aquesta primera part és una successió de pujades i baixades, per suaus valls i turons coberts de bosc, gairebé sempre amb l’oleoducte al nostre costat, en paral·lel a la pista.

Per a explicar com va anar la nostre trobada amb l’incendi gegant, potser el millor és fer-ho de forma gràfica, amb una sèrie d’imatges que expressen millor que moltes paraules les dimensions de l’incendi:

fum? boira? una tempesta?

El primer contacte amb l’incendi va ser aquesta visió des d’algun dels turons dels White mt., en un primer moment vaig pensar: “s’acaba la calma, darrera les muntanyes sembla que hi ha una tempesta o boira i això pot complicar la ruta, que ja no és gens fàcil”, evidentment estava equivocat, i el que m’esperava a l’altre costat de les muntanyes no era mal temps, sinó un incendi d’enormes proporcions.

Acabada la pujada es veu que és fum

Superada la nova cadena de turons vàrem sortir de dubtes, no era boira ni un front de tempesta, sinó un incendi forestal. La primera impressió és que, malgrat la gran quantitat de fum, el foc es troba localitzat a un racó a la nostre dreta i amb l’immens territori que tenim davant de nosaltres ja serà mala sort que la carretera es dirigeixi cap a la zona de l’incendi.

El foc ocupa una vall

A mida que ens acostem cap a l’incendi sembla que aquest ocupa el fons de la vall cap a la que es dirigeix la carretera, així i tot a la ruta no hi ha cap senyal de perill ni es veu moviment de bombers ni cap altre vehicle, així que tot i que ens preocupem una mica, seguim endavant pensant que no deu ser per tant, que no hem arribat fins a 50 kms del Yukon per tirar enrere per quatre flames i una mica de fum.

Es veuen focus de foc arreu del bosc

Arribats al fons de la vall, veiem que el foc està una mica estès a tot arreu, no és un foc concret de foc, sinó que durant quilòmetres i quilòmetres circulem entre foc i zones cremades, tot i que sembla com si l’incendi hagués sigut uns dies abans i estigués extingit o al menys controlat. Ens sorprèn no veure a ningú, ni arribant ni marxant, ni cap avió intentant apagar les flames que es veuen a la distància.

Finalment, arriben les flames

Finalment, la nostre esperança s’enfonsa, comencem a veure flames relativament prop de la carretera i sembla que estem arribant a la zona de l’incendi que encara està activa. La situació és realment preocupant, ja que continuem sense veure cap moviment ni de persones ni de cap tipus i sembla que anem directes cap a les flames. Així i tot ens costa parar i tornar enrere i a cada nova corba pensem: una mica més, a veure si això s’acaba.

El foc ja està a la cuneta

El moment crític va ser quan les flames ja estaven a la mateixa cuneta, flames vives i fortes, que ens fan plantejar-nos que potser és el moment de tornar enrere, ja que fa moltes milles que estem entre foc i fum i sembla que cada quilòmetre la situació es complica una mica més, sense tenir clar si al final continuarà estant el camí de tornada obert com està ara.

Malgrat tot, no sembla greu

I és en aquest moment, quan estem a punt de fer la volta i deixar les complicacions per un altre moment, quan ens adonem d’un detall que fins ara no havíem valorat. Tenim les flames, vives i molt actives a 2 o 3 metres i així i tot estem “tranquil·lament” amb el cotxe parat a la pista, fent fotos i pensant si seguim o tornem. I això que vol dir? Doncs aparentment que si això es el pitjor que podem estar: amb les flames a 2 metres i no passa res, quin problema hi ha en continuar? Tanmateix les flames no poden estar més a prop, i igualment ens adonem que aquests arbres, aquestes picees i bedolls no són pins, mates i estepes, no cremen amb la violència amb la que cremen els nostres boscos allà a la mediterrània. A Mallorca, quan crema un pi, una mata o un ullastre, crema com si s’hagués d’acabar el món i no pots estar a menys de 20 o 30 metres; aquí, als boscos d’aquesta taigà d’Alaska estem parats a una pista de 12 metres, crema als dos costats i estem fent fotos al foc com si rés.

Finalment vàrem seguir fins a l’Àrtic

Com veieu a la foto anterior, finalment després de veure que pitjor que amb foc als dos costats no podríem estar, vàrem continuar, i efectivament aquell foc als dos costats va seguir durant un parell de quilòmetres, en els quals la sensació d’estar ficant-te en un gran embolic era enorme, fins que mica en mica les flames es varen allunyar del camí i finalment el fum va començar a quedar enrere. Després va venir el pas del riu Yukon, la pujada fins als monts Brooks (impressionant), el descens a la tundra i creuar tota la tundra fins a l’oceà Àrtic, on va començar a plantejar-se que havíem de tornar creuar tota la zona de l’incendi, ja que es una carretera que no te cap creuer ni altre sortida, Fairbanks, amb els seus carrers i carreteres asfaltades està a 494 milles (795 kms) i enmig està tota la zona de l’incendi que vàrem creuar el dia anterior i tot i que encara està a més de 500 kms, no es fàcil oblidar-se del tema i durant tota la tornada tenim els nervis sobre que trobarem per tornar creuar la zona del foc.

Trobem un cartell que diu “closed road”

Quan creuem el Yukon i ens acostem a la immensa zona de l’incendi el fum ho cobreix tot però no es veuen grans columnes que són les que normalment indiquen els focs més actius, uns quilòmetres després ens cau l’ànima als peus quan trobem uns cartells als dos costats de la carretera indicant que la carretera està tancada “the road is closed by fire”. En un primer moment pensem “no hauríem d’haver passat, ara no podrem sortir en varis dies”, però després apliquem la mateixa teoria que a l’anada i pensem que el millor es anar provant fins que no es pugui passar.

Molt de fum, però ja no es veu foc

I no ens equivoquem, durant quilòmetres i quilòmetres circulem entre un espès fum que fa enfosquir el dia, però a diferència de l’anada dos dies abans, aquest cop ja no veiem flames, només un fum molt dens que fa molest el conduir, fins que un finalment comença a aclarir-se i sortim de la zona afectada.

El més curiós de tot es que ni a l’anada i a la tornada vàrem veure una sola persona intentant apagar el foc, ni amb mitjans terrestres ni aeris, ni bombers, ni forestals, ni policia, ni avions, ni helicòpters, res... Quina superfície es va cremar? No he trobat xifres a Internet però al 2004 he trobat dos incendis semblants, un de 525.000 hes. i altre de 247.000 hes. El que vàrem veure i creuar no l’hem trobat, però a l’anada varen ser més de 50 kms entre foc i flames.

El ciclismo que cambia?

joem | 17 Juliol, 2013 12:48

Amigos habéis oído ya hablar de Gas6 (Growth arrest-specific 6) ?

Finalmente el ciclismo ha encontrado un corredor limpio que bate el record de los corredores dopados

100 ediciones del Tour, 110 años de carrera francesa, 130 de ciclismo, y es la primera vez que se ataca subiendo desarrollo

La primera frase es un tuit de Thomas Frei (@thomasfrei) corredor que dio positivo por EPO en el BMC en el 2010 y que antes habia pasado por Astana, la frase está enviada a dos periodistas británicos; la segunda es otro tuit, en este caso de Riccardo Ricco (la Cobra), también positivo por CERA en 2010 y que realizó algunas exhibiciones impresionantes tanto en el Giro como en el Tour y estuvo a punto de morir por realizarse autotransfusiones; finalmente la tercera frase es de Sergio de Ciclismo2005.com una web imprescindible para tener una visión diferente y real del ciclismo y de las carreras, y se refiere al ataque de Froome en el Mont Ventoux y resume como ninguna otra la sensación generalizada de que algo ha cambiado en el ciclismo.

¿Qué ha ocurrido para que se haya creado esta impresión generalizada de que está pasando algo?, que hace que hasta medios como la TVE o el Marca hablen de doping sin haber habido un positivo de por medio, todos repitiendo el mantra de que no hay doping si no hay positivo (olvidando claro los siete tours de Armstrong).

La respuesta tiene un nombre: Sky Pro Cycling, o Sky-Postal como se empieza a conocer al equipo de Brailsford, por la similitud con el famoso US-Postal, al que sin embargo ya ha superado. Si el año pasado sus prestaciones ya eran sorprendentes e impresionaban al aficionado, lo de este año 2013 ya no tiene explicación posible, no hay forma de entender lo que ocurre en ese equipo si no se incorpora un elemento del que hace años que se oía hablar y que definitivamente ya debe haber irrumpido en el pelotón: los tratamientos genéticos.

En este caso nos encontraríamos ante la cuarta generación de métodos de mejora del rendimiento, y posiblemente ante la más peligrosa de todas, mucho más peligrosa incluso que la anterior, la que aún funciona en la mayoría de equipos, donde las manipulaciones sanguíneas y el abuso de la EPO y sus derivados, han provocado la muerte de varios ciclistas y situaciones de extrema gravedad como la del propio Ricco, ingresado al borde de la muerte por realizarse autotransfusiones.

La primera generación fueron los estimulantes, entonces todo era mucho más fácil, nada de tratamientos larguísimos en el Teide o en Gerona, bastaba con alguna anfetamina (o estimulantes similares) antes o durante la carrera y recuperarse después. Era la época de los rostros desfigurados, del esfuerzo por encima del límite, de la extrema y enfermiza delgadez de los ciclistas. Esa época coincidió con algunos de los más grandes como Anquetil, Merckx, Ocaña, Fuente (y no digo que ellos tomaran, sino que coincidió con su época), era un ciclismo espectacular y grandioso, porque las anfetaminas inhiben los miedos y se vivían ataques desde lejos y batallas épicas.

Posteriormente, coincidiendo con la irrupción del gran Hinault, llegaron los corticoides y los anabolizantes. Se acabaron los ciclistas escuálidos, demacrados, se acabó el ciclismo loco de ataques a tres puertos de meta, los corredores echaron musculatura, se hincharon de cara y de piernas y acabaron pagándolo los tendones que no podían absorber tanto músculo; fue la época de las tendinitis interminables.

La tercera generación es aquella en la que aun estamos inmersos: la sangre, el enriquecimiento sanguíneo, ya sea mediante transfusiones, autotransfusiones, EPO, CERA, centrifugados de glóbulos rojos, en definitiva todo lo que se ha vivido estos años, con bolsas de sangre incluidas. Los campeones de esta época no hace falta ni citarlos, están en la mente de todos y se inicia aproximadamente coincidiendo con la irrupción de Indurain y dura hasta nuestros días. En estos años se da la circunstancia de que tan famosos como los ciclistas son los médicos que los llevan y todos conocemos a Conconi, Sabino Padilla, Ferrari, Eufemiano Fuentes...

Froome y Wiggins, hacen cosas que jamás había hecho nadie sobre una bicicleta, quizás es el “ciclismo que cambia”

Pero de repente se ha roto la baraja, ha aparecido un nuevo equipo, el “equipo científico” el Sky, que ha conseguido dar una vuelta de tuerca más y por lo que parece y se ve en la carretera, ha conseguido dejar en evidencia a todos los demás equipos, que no es que vayan un peldaño atrás, es que parecen un pelotón de juveniles en el que de repente han soltado un equipo de profesionales. Y ayer, entre la frase de Sergio (cierta pues jamás nadie había atacado subiendo piñones) y los tuits de Frei y Ricco, me vinieron a la cabeza conversaciones con un amigo químico hace unos años, cuando comentábamos que la próxima estación era el “doping genético”, probablemente indetectable, probablemente peligrosísimo, probablemente demoledor, seguramente irreversible.

Y pienso que estamos en ello, de repente he empezado a comprender transformaciones milagrosas como las de Froome (ni siquiera era un buen corredor hasta que en la Vuelta 2011 nos dejó a todos sorprendidos), la de Kennaugh, Kennauque? (gracias Sergio), la de Porte un rodador malillo que cuando ahora tira subiendo solo le aguanta su líder, y como no la de Wiggins, un pistard transformado en ganador del Tour, que de repente no puede aguantar pequeñas subidas de cuarta categoría. La historia de que no sabe bajar, que de repente se la ha olvidado, no es más que una cortina de humo que la gente repite creyéndose graciosos, como si Wiggo no hubiera ganado un Tour y hecho tercero en otro y segundo en una Vuelta a España; ¿acaso esos tours y vueltas no tenían bajadas? Y las hizo todas con los de delante, quizás no bajaba como Samuel Sánchez, pero bajaba como cualquier profesional.

Patrañas y mentiras las justas, lo que le está ocurriendo a Sir Bradley, sea lo que sea, es un misterio que quizás algún día se sepa o quizás no se sepa jamás, pero que desde luego no tiene nada que ver con las bajadas, en absoluto.

¿Qué es el GAS-6? No lo se, buscando en Internet veo que las siglas corresponden a Growth arrest-specific 6, no se lo que es, apenas se que es un producto relacionado con la genética y tratamiento de algún gen; tampoco se porqué lo cita Frei en su tuit a dos periodistas, a dos glosadores de las glorias del Sky Team; lo que si intuyó es que todo sería mucho más fácil de explicar si estuviéramos dejando atrás la época de los hemo-druidas (otra vez gracias Sergio) y entrando en un nuevo paradigma, ya no de estimulación del sistema nervioso, ni de desarrollo muscular, ni de mejora sanguínea, sino en el definitivo, el del tratamiento genético.

Quizás sí, quizás sea cierto que estamos ante un ciclismo que cambia.

Dragonera: El món al revés

joem | 15 Juliol, 2013 20:30

Ara fa 36 anys, el 7/7/77, dos grups de caire anarquista, Terra i Llibertat i Talaiot Corcat varen ocupar l’illa de Dragonera, de forma inesperada per la societat mallorquina, que es disposava a gaudir del segon estiu sense el dictador Franco, feliçment mort feia poc. L’ocupació es va fer per cridar l’atenció sobre l’enorme tragèdia que planejava sobre la petita illa, ja que la Comissió Provincial d’Urbanisme acabava d’aprovar el Projecte d’Urbanització (darrer pas abans de començar les obres) d’una descomunal urbanització amb hotel, xalets, casino i port esportiu, això sí, era ecològica ja que només es permetrien els cotxes elèctrics.

A aquests grups sens va dir de tot, ens varen dissoldre, desallotjar, amenaçar, insultar, varen rebre cops de porra, i no es va dir que érem pro-etarres perquè encara no se l’hi havia ocorregut a la dreta. Per sort també vàrem rebre un suport immens i majoritari de la societat mallorquina. De fet, existeix un cert reconeixement de que a l’urbanisme, l’ecologisme i a la protecció del territori hi ha un abans i un després de la lluita per salvar la Dragonera.

Aquí, al local de Talaiot Corcat es va començar a salvar la Dragonera

Després de l’ocupació, les manifestacions, els actes, els concerts a Sant Elm, va venir una llarguíssima lluita als tribunals, a la qual el GOB va agafar el relleu dels grups llibertaris i va canviar la lluita al carrer per la lluita legal. Aquesta llarga batalla judicial va durar set anys, fins que al 1985 el Tribunal Suprem ens va donar finalment la raó i va declarar il·legal la urbanització prevista a Dragonera.

No se si cal dir-ho, però si de cas ho direm; a cada una d’aquestes instàncies judicials, a cada recurs, a cada judici, a cada contenciós, a cada passa, vàrem tenir en contra l’Ajuntament d’Andratx i el Consell de Mallorca, (sí, aquests que ara es posen medalles i inauguren plaques), més preocupats de salvar els interessos dels promotors, de PAMESA, que de preservar el paradís que encara avui és la Dragonera. Tant el Consell de Mallorca com l’Ajuntament d’Andratx, varen fer tot el possible i més, perquè la urbanització pogués tirar endavant.

Aquests que ara s’omplen la boca de medi ambient, o són els que volien urbanitzar Dragonera (o són els seus hereus)

Finalment, malgrat tot els seus esforços, el Tribunal Suprem va declarar ferm la il·legalitat de la urbanització i aquí es quan es varen donar per vençuts; ja no havia cap esperança d’urbanitzar l’illa. En aquell moment varen pensar que l’illa era molt maca i valia la pena protegir-la, i, sobretot, varen pensar que calia compensar al propietari, per tots els maldecaps passats i per que no havien pogut fer el gran negoci d’especular amb el territori. I la manera de compensar a la propietat per el “lucro cessant” va ser comprar l’illa, així que un any després de la sentència del Suprem, el Consell de Mallorca va comprar sa Dragonera.

I Això és el que celebraven ahir a l’illa les autoritats de l’ajuntament i del Consell, que fa 25 anys des que varen comprar l’illa, repetint el mantra de que fa 25 anys que es va salvar sa Dragonera.

Així es va salvar sa Dragonera, i aquests no surten a la placa...

Mentida! Dragonera es va començar a salvar molt abans, amb l’ocupació, amb les manifestacions, amb els recursos i els contenciosos del GOB; i a cada una d’aquestes passes, vosaltres, els mateixos que ara inaugureu plaques i vos poseu medalles estàveu en contra.

Per a més informació podeu llegir a aquest mateix bloc:

Dragonera: 30 anys.

Dragonera: 7/7/77 – 7/7/7.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 66 67 68  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb