La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

El mont Perdut 1975-2015

joem | 09 Agost, 2014 00:00

El 3 d’agost de 1975 cinc al·lots complíem un dels nostres somnis i fèiem cim al Mont Perdut (3.355 m), curiosament no era el nostre primer tres mil, ja que una hora abans havíem fet el Cilindre de Marboré (3.328 m), que va ser el primer tres mil de tots nosaltres. Moltes vegades he pensat com un cop arribats al llac gelat de Marboré vàrem pujar primer al Cilindre que al Perdut, segurament degut al seny que en José Luís Segovia (el major del grup, que va complir els 16 anys dos dies després) aportava al grup: així vàrem fer els 2 cims, segurament si haguéssim pujat el Perdut primer, l’eufòria ens hagués fer no pujar el Cilindre.

El grup, era casi més infantil que juvenil, i el formaven en José Luís, que va complir els 16 durant el viatge, Tomeu Rigo (Prusik) i jo, que també teníem 15 i en Dani San Juan i Jordi Capó que acabaven de complir els 14!, si a vegades m’estranya perquè no vàrem pujar primer al Perdut, encara em sorprèn més, molt més com els nostres pares ens varen deixar partir als cinc, sense que fos cap cosa organitzada ni hagués cap responsable.

En José Luís va ser sense dubte l’ànima del viatge, quan no existina Internet ni Google va saber trobar mapes, objectius, cims, rutes, refugis, autobusos, llocs de sortida i arribada i tota la informació per arribar al Parc Nacional d’Ordesa, on començava la ruta. Només va fallar que d’Ainsa a Torla no havia bus, i després de quedar espantats a Ainsa, tan lluny del nostre objectiu, ens va suposar una despesa extra contractar un taxi que ens va pujar als cinc fins a l’entrada del parc nacional.

Al dia següent, arribada fins al refugi de Góriz i el dia següent, es a dir el 3 d’agost vàrem fer cim, els nostres primers tres mil, amb les típiques bromes entre tots de que ens estalviaríem pagar el xampany (encara no es deia cava) perquè tots ens havíem “desvirgat” junts.

Tomeu (Prusik), José Luís, jo, Jordi i Dani, el grup complet a un glaciar (Foto: PepXisco Pardo)

Dani, José Luís i jo al cim del Perdut (tot i que no estic segur que sigui Vignemale)

Tres dies després és produïa una d’aquelles casualitats que fan que dubtis que hagi estat una casualitat i no una cosa planificada; en un dia molt dolent vàrem coincidir al cim del Taillón (3.147 m al costat de la bretxa de Roland) 11 mallorquins de tres grups distints, per un costat nosaltres cinc, per un altre Pep Xisco, Pila, Bernadí i Felip i per un altre Manel i Leo, coneguts com els Saltimbanquis. Potser avui en dia, amb tant whatsapp, twitter, email, Facebook i mòbils, sembla fàcil quedar d’acord per trobar-se, però vos puc assegurar que llavors va ser una autèntica sorpresa estar al cim i veure arribar successivament als altres grups de mallorquins, que quedaven igualment sorpresos quan ens veien allà d’alt

De esquerra a dreta Dani, Jordi, José Luís, jo, Pep Xisco, Pilar, Leo, Bernadí, Tomeu, Felip i Manel, 11 mallorquins de tres grups diferents, reunits casualment al cim del Taillon

Amb algú canviat de lloc, tots menys en Pep Xisco al cim del Taillon (foto: PepXisco Pardo)

Però com va dir en Ramond de Carbonières (el primer que el va pujar a l'any 1787) el mont Perdut és la muntanya calcària més maca del món, i aquesta bellesa em va deixar impressionat. El Perdut va seguir exercint una forta atracció sobre mi, i així, quatre anys i un mes després, tornava a trepitjar el seu cim, en aquest cas casi a posta de sol, carregats amb sacs i menjar i disposats a dormir allà dalt. Mentre la resta del grup quedaven a dormir a Gòriz amb la idea de pujar al dia següent, en Toni Nebot, n’Eduardo i jo vàrem pujar a la mateixa tarda, gaudint d’una posta de sol, una nit i una sortida de sol úniques. Una nit així, a un lloc com el cim del mont Perdut és difícil d’explicar amb paraules i és una experiència d’aquelles que marquen, per la força de les sensacions que es viuen.

Saragossa? Barcelona? Probablement Saragossa, ja que en aquells anys no teníem experiència i no ho vàrem saber, però així era la vista nocturna des del “llit” (foto: Toni Nebot)

El lloc on vàrem dormir, just al cim del Perdut, en Miquel (Teret), que ens va deixar, Eduardo i Jaume sortint dels sacs, i els sacs buits de Toni i meu (foto: Toni Nebot)

Eduardo i jo al cim del Mont Perdut, i els sacs dels altres (foto: Toni Nebot)

El meu tercer encontre proper amb el Perdut, es va produir l’any passat, a l’agost del 2013 mentre anava a la busca de pela-roques (tricholoma muraria) per les parets de la zona de Paztan, no vaig trobar l’ocell, però si vaig poder gaudir de les impressionants vistes de la cara nord del mont Perdut, on la glacera ha minvat de forma molt acusada al llarg d’aquests anys.

La cara nord del Mont Perdut, on encara queden restes de l’antiga glacera penjant

Amb els prismàtics podia veure perfectament com anava arribant la gent al llunyà cim del Perdut, com estaven uns minuts i començaven la davallada; i allà, buscant l’esquiu pela-roques entre els penyals de la zona em va venir al cap una idea que podia ser absurda però al mateix temps engrescadora: “Si havia pujat al Perdut per primer cop el 3 d’agost del 1975, per que no tornar pujar un altre cop el 3 d’agost del 2015?” Encara havia dos anys de temps per a preparar-me i qui sap si en Jordi i en José Luís, els dos que queden actius dels cinc d’aquell llunyà agost, també s’apuntarien.

Amb el zoom es veia la gent arribant al cim del Perdut i es va fer clara l’idea de tornar-hi

Ha passat un any i ja només falta un altre per el 3 d’agost del 2015, i no he fet res per preparar-me per aquest nou repte, ans al contrari, potser soc més sendentari que mai; així i tot, com dic, encara falta un any i per tant encara estic a temps de posar-me en forma i tornar a pujar a un cim tan especial per mi com és el Mont Perdut. En qualsevol cas, ja no queda massa temps per començar a preparar el repte, si és que hi vull tornar.

Fotografia de llarga distància

joem | 05 Agost, 2014 20:32

En Mark Bret (un dels geeks de la fotografia d'ultra-llarga distància) al seu magnífic bloc “Horitzons llunyans” (especialitzat amb el tema i amb fotografies impressionants), ha publicat aquests dies un post sobre unes fotografies dels Alps, fetes per ell des del Canigó, al Pirineu Català. Aquestes fotografies són possiblement un nou record mundial de fotografia de llarga distància, amb 381 kms!!!!, superant per 15 kms la que fins ara sembla que tenia el record mundial, una foto del mont Denali (Alaska) feta des del el pic Sanford, a 365 kms.

Jo, a part de les habituals fotos de Menorca o Eivissa des de Mallorca, o alguna molt espectacular de Mallorca des de Menorca i altres similars, tinc tres albiraments que s’acosten o superen els 200 kms, una des de Mallorca, altre a Arizona amb l’aire pur del desert i altre a Alaska.

La del desert d’Arizona, està feta des del Petrified Forest National Park , un lloc increïble al mig del desert i del territori Navajo. Des d’allà i gràcies a la gran sequedat de l’aire del desert, es podia veure perfectament el Fremont i el Humphreys Peak, en el massís del San Francisco, al nord de Flagstaff (AZ), a una distància total de 179 kms.

A continuació podeu veure la foto i un esquema realitzat amb programes de simulació del territori, que mostra els relleus tal com es veuen des del punt d’observació, i s’observa la coincidència, tot i la diferent forma del Flying Butte, a l’esquerra de la foto, que al model surt molt més arrodonit, ja que els models tendeixen a suavitzar les formes.

Les muntanyes de San Francisco, a Arizona vistes des de 179 kms

El model digital que es correspon perfectament amb la foto

La segona és una foto presa des del Nus de la Corbata, en Escorca, a la carretera de sa Calobra. Al matí ja havíem estat a la Talaia d’Albercuix, i sorprenentment, malgrat els seus baixos 381 metres es veia el massís del Montseny, distingint-se clarament el Turó de l’Home, el Matagalls, el coll Formic. Així que a la tarda vaig pujar al Nus de sa Corbata, esperant que amb el sol darrera i més altura es pogués veure millor la costa catalana; desgraciadament el dia havia anat canviant, i havia calitja i núvols i no era tan clar com al matí, vaig poder aconseguir algunes fotos de la costa tarragonina i les muntanyes de Prades, situades aproximadament entre 210 i 220 kms del punt on jo estava.

Malgrat la “mala” visibilitat, es veu perfectament la zona de Prades, a Tarragona

Un altre punt de la costa tarragonina, a més de 200 kms del Puig Major

La tercera, està quilòmetre amunt, quilòmetre avall, disputant-se el meu record personal de fotografia de llarga distància, però com que és un lloc on difícilment tornaré moltes vegades, m’estimo més pensar que els 218 kms que separen la vorera del fiord d’Anchorage (Alaska) del cim del mont Denali (també anomenat McKinley) són el meu record, sobretot per tot el que va representar per mi aquell albirament i la posterior visita al Denali, que ja he contat en un post anterior d’aquest mateix bloc que vaig anomenar “Denali: Retrobament a Alaska” i que coincideix amb un dels moments més increïbles de la meva vida.

Com es pot veure a la foto, estava pràcticament al costat de la mar, a l’Aeroport d’Anchorage, a un aparcament esperant el moment de tornar cap a casa, quan en sortir el sol vaig veure la immensa mola del Denali (recordem que te és el cim més alt de Nord-America amb 6.194 metres) i no vaig parar de fer fotos, fins que vaig córrer cap el cotxe i cap a la muntanya.

El mont Denali (6.194 m) vist des de la ciutat d’Anchorage a 218 kms

El model digital que es correspon perfectament amb la foto

Així que a l’espera de poder superar aquestes distàncies, la foto més llunyana que he pogut fer fins ara, és aquesta del Denali (des de 218 kms del meu objectiu) en un dia molt especial per mi.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb