La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

El ciclismo que cambia?

joem | 17 Juliol, 2013 12:48

Amigos habéis oído ya hablar de Gas6 (Growth arrest-specific 6) ?

Finalmente el ciclismo ha encontrado un corredor limpio que bate el record de los corredores dopados

100 ediciones del Tour, 110 años de carrera francesa, 130 de ciclismo, y es la primera vez que se ataca subiendo desarrollo

La primera frase es un tuit de Thomas Frei (@thomasfrei) corredor que dio positivo por EPO en el BMC en el 2010 y que antes habia pasado por Astana, la frase está enviada a dos periodistas británicos; la segunda es otro tuit, en este caso de Riccardo Ricco (la Cobra), también positivo por CERA en 2010 y que realizó algunas exhibiciones impresionantes tanto en el Giro como en el Tour y estuvo a punto de morir por realizarse autotransfusiones; finalmente la tercera frase es de Sergio de Ciclismo2005.com una web imprescindible para tener una visión diferente y real del ciclismo y de las carreras, y se refiere al ataque de Froome en el Mont Ventoux y resume como ninguna otra la sensación generalizada de que algo ha cambiado en el ciclismo.

¿Qué ha ocurrido para que se haya creado esta impresión generalizada de que está pasando algo?, que hace que hasta medios como la TVE o el Marca hablen de doping sin haber habido un positivo de por medio, todos repitiendo el mantra de que no hay doping si no hay positivo (olvidando claro los siete tours de Armstrong).

La respuesta tiene un nombre: Sky Pro Cycling, o Sky-Postal como se empieza a conocer al equipo de Brailsford, por la similitud con el famoso US-Postal, al que sin embargo ya ha superado. Si el año pasado sus prestaciones ya eran sorprendentes e impresionaban al aficionado, lo de este año 2013 ya no tiene explicación posible, no hay forma de entender lo que ocurre en ese equipo si no se incorpora un elemento del que hace años que se oía hablar y que definitivamente ya debe haber irrumpido en el pelotón: los tratamientos genéticos.

En este caso nos encontraríamos ante la cuarta generación de métodos de mejora del rendimiento, y posiblemente ante la más peligrosa de todas, mucho más peligrosa incluso que la anterior, la que aún funciona en la mayoría de equipos, donde las manipulaciones sanguíneas y el abuso de la EPO y sus derivados, han provocado la muerte de varios ciclistas y situaciones de extrema gravedad como la del propio Ricco, ingresado al borde de la muerte por realizarse autotransfusiones.

La primera generación fueron los estimulantes, entonces todo era mucho más fácil, nada de tratamientos larguísimos en el Teide o en Gerona, bastaba con alguna anfetamina (o estimulantes similares) antes o durante la carrera y recuperarse después. Era la época de los rostros desfigurados, del esfuerzo por encima del límite, de la extrema y enfermiza delgadez de los ciclistas. Esa época coincidió con algunos de los más grandes como Anquetil, Merckx, Ocaña, Fuente (y no digo que ellos tomaran, sino que coincidió con su época), era un ciclismo espectacular y grandioso, porque las anfetaminas inhiben los miedos y se vivían ataques desde lejos y batallas épicas.

Posteriormente, coincidiendo con la irrupción del gran Hinault, llegaron los corticoides y los anabolizantes. Se acabaron los ciclistas escuálidos, demacrados, se acabó el ciclismo loco de ataques a tres puertos de meta, los corredores echaron musculatura, se hincharon de cara y de piernas y acabaron pagándolo los tendones que no podían absorber tanto músculo; fue la época de las tendinitis interminables.

La tercera generación es aquella en la que aun estamos inmersos: la sangre, el enriquecimiento sanguíneo, ya sea mediante transfusiones, autotransfusiones, EPO, CERA, centrifugados de glóbulos rojos, en definitiva todo lo que se ha vivido estos años, con bolsas de sangre incluidas. Los campeones de esta época no hace falta ni citarlos, están en la mente de todos y se inicia aproximadamente coincidiendo con la irrupción de Indurain y dura hasta nuestros días. En estos años se da la circunstancia de que tan famosos como los ciclistas son los médicos que los llevan y todos conocemos a Conconi, Sabino Padilla, Ferrari, Eufemiano Fuentes...

Froome y Wiggins, hacen cosas que jamás había hecho nadie sobre una bicicleta, quizás es el “ciclismo que cambia”

Pero de repente se ha roto la baraja, ha aparecido un nuevo equipo, el “equipo científico” el Sky, que ha conseguido dar una vuelta de tuerca más y por lo que parece y se ve en la carretera, ha conseguido dejar en evidencia a todos los demás equipos, que no es que vayan un peldaño atrás, es que parecen un pelotón de juveniles en el que de repente han soltado un equipo de profesionales. Y ayer, entre la frase de Sergio (cierta pues jamás nadie había atacado subiendo piñones) y los tuits de Frei y Ricco, me vinieron a la cabeza conversaciones con un amigo químico hace unos años, cuando comentábamos que la próxima estación era el “doping genético”, probablemente indetectable, probablemente peligrosísimo, probablemente demoledor, seguramente irreversible.

Y pienso que estamos en ello, de repente he empezado a comprender transformaciones milagrosas como las de Froome (ni siquiera era un buen corredor hasta que en la Vuelta 2011 nos dejó a todos sorprendidos), la de Kennaugh, Kennauque? (gracias Sergio), la de Porte un rodador malillo que cuando ahora tira subiendo solo le aguanta su líder, y como no la de Wiggins, un pistard transformado en ganador del Tour, que de repente no puede aguantar pequeñas subidas de cuarta categoría. La historia de que no sabe bajar, que de repente se la ha olvidado, no es más que una cortina de humo que la gente repite creyéndose graciosos, como si Wiggo no hubiera ganado un Tour y hecho tercero en otro y segundo en una Vuelta a España; ¿acaso esos tours y vueltas no tenían bajadas? Y las hizo todas con los de delante, quizás no bajaba como Samuel Sánchez, pero bajaba como cualquier profesional.

Patrañas y mentiras las justas, lo que le está ocurriendo a Sir Bradley, sea lo que sea, es un misterio que quizás algún día se sepa o quizás no se sepa jamás, pero que desde luego no tiene nada que ver con las bajadas, en absoluto.

¿Qué es el GAS-6? No lo se, buscando en Internet veo que las siglas corresponden a Growth arrest-specific 6, no se lo que es, apenas se que es un producto relacionado con la genética y tratamiento de algún gen; tampoco se porqué lo cita Frei en su tuit a dos periodistas, a dos glosadores de las glorias del Sky Team; lo que si intuyó es que todo sería mucho más fácil de explicar si estuviéramos dejando atrás la época de los hemo-druidas (otra vez gracias Sergio) y entrando en un nuevo paradigma, ya no de estimulación del sistema nervioso, ni de desarrollo muscular, ni de mejora sanguínea, sino en el definitivo, el del tratamiento genético.

Quizás sí, quizás sea cierto que estamos ante un ciclismo que cambia.

Dragonera: El món al revés

joem | 15 Juliol, 2013 20:30

Ara fa 36 anys, el 7/7/77, dos grups de caire anarquista, Terra i Llibertat i Talaiot Corcat varen ocupar l’illa de Dragonera, de forma inesperada per la societat mallorquina, que es disposava a gaudir del segon estiu sense el dictador Franco, feliçment mort feia poc. L’ocupació es va fer per cridar l’atenció sobre l’enorme tragèdia que planejava sobre la petita illa, ja que la Comissió Provincial d’Urbanisme acabava d’aprovar el Projecte d’Urbanització (darrer pas abans de començar les obres) d’una descomunal urbanització amb hotel, xalets, casino i port esportiu, això sí, era ecològica ja que només es permetrien els cotxes elèctrics.

A aquests grups sens va dir de tot, ens varen dissoldre, desallotjar, amenaçar, insultar, varen rebre cops de porra, i no es va dir que érem pro-etarres perquè encara no se l’hi havia ocorregut a la dreta. Per sort també vàrem rebre un suport immens i majoritari de la societat mallorquina. De fet, existeix un cert reconeixement de que a l’urbanisme, l’ecologisme i a la protecció del territori hi ha un abans i un després de la lluita per salvar la Dragonera.

Aquí, al local de Talaiot Corcat es va començar a salvar la Dragonera

Després de l’ocupació, les manifestacions, els actes, els concerts a Sant Elm, va venir una llarguíssima lluita als tribunals, a la qual el GOB va agafar el relleu dels grups llibertaris i va canviar la lluita al carrer per la lluita legal. Aquesta llarga batalla judicial va durar set anys, fins que al 1985 el Tribunal Suprem ens va donar finalment la raó i va declarar il·legal la urbanització prevista a Dragonera.

No se si cal dir-ho, però si de cas ho direm; a cada una d’aquestes instàncies judicials, a cada recurs, a cada judici, a cada contenciós, a cada passa, vàrem tenir en contra l’Ajuntament d’Andratx i el Consell de Mallorca, (sí, aquests que ara es posen medalles i inauguren plaques), més preocupats de salvar els interessos dels promotors, de PAMESA, que de preservar el paradís que encara avui és la Dragonera. Tant el Consell de Mallorca com l’Ajuntament d’Andratx, varen fer tot el possible i més, perquè la urbanització pogués tirar endavant.

Aquests que ara s’omplen la boca de medi ambient, o són els que volien urbanitzar Dragonera (o són els seus hereus)

Finalment, malgrat tot els seus esforços, el Tribunal Suprem va declarar ferm la il·legalitat de la urbanització i aquí es quan es varen donar per vençuts; ja no havia cap esperança d’urbanitzar l’illa. En aquell moment varen pensar que l’illa era molt maca i valia la pena protegir-la, i, sobretot, varen pensar que calia compensar al propietari, per tots els maldecaps passats i per que no havien pogut fer el gran negoci d’especular amb el territori. I la manera de compensar a la propietat per el “lucro cessant” va ser comprar l’illa, així que un any després de la sentència del Suprem, el Consell de Mallorca va comprar sa Dragonera.

I Això és el que celebraven ahir a l’illa les autoritats de l’ajuntament i del Consell, que fa 25 anys des que varen comprar l’illa, repetint el mantra de que fa 25 anys que es va salvar sa Dragonera.

Així es va salvar sa Dragonera, i aquests no surten a la placa...

Mentida! Dragonera es va començar a salvar molt abans, amb l’ocupació, amb les manifestacions, amb els recursos i els contenciosos del GOB; i a cada una d’aquestes passes, vosaltres, els mateixos que ara inaugureu plaques i vos poseu medalles estàveu en contra.

Per a més informació podeu llegir a aquest mateix bloc:

Dragonera: 30 anys.

Dragonera: 7/7/77 – 7/7/7.

Sky-Postal arrasa en el Tour 2013

joem | 06 Juliol, 2013 22:49

Avui al Tour de França, a l’etapa reina dels Pirineus, la meva afició al ciclisme ha patit un nou cop, d’aquests que fan mal i que fan que fins i tot et plantegis si val la pena seguir passant hores davant el televisor per veure un esport que cada vegada es sembla més al “pressing catch” o la lluita, on el resultat ja es coneix abans de començar i l’únic tema important és que hi hagi espectacle. I això és el que ha passat avui a l’etapa de Pailheres, un súper port que no es mereix el lamentable espectacle de que el grup el coroni comandat per un pistard com Peter Kennaugh, que en 2 anys i mig que porta de professional no ha pujat davant ni un pont d’autopista.

Perquè el pitjor d’avui no és que en Chris Froome hagi donat un cop casi mortal al Tour 2013, no; això ja s’esperava veient la seva marxa des que va patir una greu malaltia a Àfrica i va tornar a Europa transformat en un “winner” (vegeu aquest article per entendre la transformació d’en Froome), que tot i ser miraculosa no deixa de ser semblant a la d’en Armstrong després del seu càncer de testicles i d’en Contador després del seu cavernoma cerebral. Es a dir bons corredors (en el cas d’en Froome ni això) que després d’una forta malaltia tornen al ciclisme convertits en guanyadors, en autèntics números 1.

El pitjor no és tampoc que en Richie Porte, un rodador sense massa qualitats ni per pujar ni per l’sprint s’hagi transformat en un “killer”; tots el recordem en la seva època de gregari d’en Contador i cap de nosaltres podrà recordar alguna pujada en la que estigués davant o ajudés el més mínim al “carnívor de Pinto”. Doncs sí, aquell Richie Porte què com el seu company Kennaugh arribava en la grupeta dels esprinters, avui s’ha permès el luxe de pujar els duríssims primers quilòmetres del Plateau de Bonascre (conegut comercialment com Ax-3-Domaines) esprintant com si de llençar en Cavendish a l’esprint es tractés. Ha tirant tan fort que no només ha despenjat als “segundons” dels altres equips, sinó que ha despenjat a tota la resta de líders (als que no havia despenjat ja en Kennaaugh clar). Quan el seu líder Froome ha atacat només ell ha pogut anar darrera d’ell, i els dos (dos desconeguts fa 2 anys) han entrat primer i segon a la meta.

Les exhibicions sanguínies de l’Sky-Postal fan esgarrifar

Però com dic, essent greu, el pitjor no és que aquests dos corredors desconeguts fa 2 anys hagin fet primer i segon; el pitjor és el que hem vist fer al seu company Peter Kennaugh, un corredor de pista, sense cap altre mèrit que haver nascut a l’illa de Man i ser un excel·lent rodador i pistard (és campió del món i olímpic amb persecució olímpica). Doncs aquest corredor de pla ha fet els darrers quilòmetres de Pailheres a un ritme impressionant, fent que corredors de primer nivell es despengessin; però després de terminar la pujada ha continuat tirant del grup, fent una baixada descomunal fins a Ax. I no content amb això, ha seguit tirant les primeres rampes de Bonascre a un ritme fortíssim i despenjant més corredors.

Al ciclisme professional de les grans voltes, hi ha uns nivells que tothom reconeix, els líders que són aquells que poden guanyar la general i se la solen jugar als grans ports de muntanya; els gregaris de luxe, que són aquells que els acompanyen fins als darrers ports i fan la feina bruta i finalment els gregaris de base, aquells que treballen en el pla, que pugen i baixen als cotxes per aigua, xubasqueros o menjar. Doncs bé, quan un d’aquests gregaris es capaç de destrossar el grup a un port com Pailheres i quan un dels gregaris de luxe com en Porte, no només despenja als líders de les altres formacions sinó que després segueix i fa segon, doncs quan passa això és que alguna cosa no s’està fent bé.

A la televisió, a les ràdios, als diaris es cansaran de dir que és el “nou ciclisme”, el “ciclisme que canvia”, que l’Sky és l’equip que treballa i mima fins i tot els mínims detalls; en Carlos de Andrés ens contarà els maillots tan súper perforats que porten (com si els altres duguessin el cotó que duia Ocaña); en Pedro Delgado ens parlarà dels plats ovalats i els rodaments ceràmics (com si la resta d’equips duguessin material Zeus dels anys 70); Alix o Chozas ens parlaran dels estiraments, de com es controlen amb el menjar o el pes (com si els altres mengessin Whoopers per sopar); i els diaris o teles més generalistes ens explicaran altre bajanades, com quan ens mostren a tota plana o pantalla com els pilots de Ferrari ensenyen a conduir als auxiliars de l’equip.

Tots ens parlen o ens parlaran d’aquestes beneitures, però ningú parlarà de les concentracions a Tenerife, on viu i treballa Eufemiano Fuentes i què està lluny dels controls per sorpresa; ni dels certificats metges que permeten prendre productes que els altres no poden; ni d’oblits de saber muntar en bicicleta com el de Wiggo al Giro d’Itàlia, com sí per guanyar el Tour 2012 no hagués hagut de baixar ports llarguíssims i no les baixadetes de riure on es tallava a Itàlia; ni dels wats de potència que treu Wiggo o Froome, que són literalment impossibles; ni de com cada dia que passa aquest equip se sembla més al US-Postal de n’Armstrong, al Mapei de Romminger o al Saunier-Duval d’en Ricco i Matxin.

En definitiva, ningú als medis de comunicació parlarà d’això, al contrari, ens parlaran de que desprès de l’Operació Puerto i del judici a Armstrong, el ciclisme està canviant, que ens trobem davant un nou ciclisme, el “ciclismo que cambia” i la veritat jo veig que sí, que canvia, i tant que canvia, però a pitjor...

L’Sky ja fa temps que ha superat qualsevol versió anterior i ja és l’SKY-POSTAL.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb