La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

L'estranya malàltia africana d'en Chris Froome

joem | 18 Agost, 2012 12:27

El ciclisme és l’esport que he practicat durant molts d’anys i el que més m’agrada, tot i que el que veig als darrers anys fa que el me miri de forma cada cop més escèptica davant la continua manipulació que viu aquest esport que fa que corredors que una setmana no poden pujar amb el vagó dels sprinters a la següent volin amb els de davant; que un equip com l’Europcar que te mig equip fotut dels genolls al dia següent del dia de descans volin i guanyin tres etapes seguides al Tour; que un ciclista com en Gilbert que arrasa durant tot el 2011 guanyant allà on corre, encara no hagi guanyat ni una cursa al 2012; que en Contador guanyi un Giro anant des de la Platja; o que corredors pistards i rodadors com els del Sky se transformin en escaladors i facin que l’equip sigui conegut com SkyPostal o UK-Postal per la similitud amb el “gloriòs” US-Postal on fins i tot “l’aguador” pujava els ports amb els de davant.

Però la meva capacitat de sorpresa s’ha vist superada (i ja era difícil desprès de tot el comentat abans) quan buscant informació per internet, m’he trobat a la pàgina oficial d’en Chris Froome www.chrisfroome.net (sembla que la chrisfroome.com també és oficial però més vinculada a l’equip) un article on s’explica com en Froome al 2010 va visitar els pares a Àfrica i va contraure una malaltia anomenada esquistosomiasis o bilharzia (una malaltia que es contreu per nedar a rius o llacs contaminats).

Per no posar el text en angles (tot i que podeu consultar la informació a l’enllaç anterior) traduiré les coses més importants que diu la informació, repeteixo a la pàgina oficial o semi-oficial d’en Froome:

- Froome ha tornat a guanyar la batalla contra les bilharzias, una malaltia provocada per un cuc paràsit.

- El te des de 2010 quan va visitar als pares a Kenia i va patir molt durant tot el 2011, però es va recuperar a punt per fer segon a la Vuelta a España.

- Chris pensava que ho tenia superat i havia vençut la malaltia, però encara te paràsits al cos. De fet es va tornar trobar malament a Mallorca al gener de 2012 i no va córrer la Paris-Niza.

- Els darrers anàlisi mostren finalment resultats positius i Froome te la sensació (el feeling) de que podrà córrer el Tour de França.

La nota a la web és de l’10 de maig, es a dir un mes i mig abans del començament del Tour, i sí, finalment el feeling que en Chris tenia era correcte i en Froome va poder participar-hi al Tour, i deu ni do com va participar no? Va acabar segon i ens ha deixat a tots la sensació de que si hagués volgut hauria pogut guanyar, ja que pujava sense cadena, però les ordres d’equip eren clares, amb els Jocs Olímpics a Londres havia de guanyar l’anglès Wiggins, i ell parava, però amb gestos clars de que podia anar molt més ràpid.

Froome en plena disputa de la crono del Tour, la veritat és que no dona la imatge d’un malalt

I com és aquesta estranya malaltia que ha patit, o que pateix en Froome, perquè imagino que algun cuquet quedarà al seu cos de tal forma que els pròxims anys pugui mantenir algun tipus de tractament com els que degué “patir” abans de la Vuelta 2011 o del Tour 2012, ja que sembla malament no li van no?. Idò per conèixer alguna cosa més sobre els bilharzias, el millor és anar a la Wikipedia i veure que ens diu, i el que trobem a la wiki en castellà (no el traduiré ja que tots l’entenem) és això:

“La esquistosomiasis (antiguamente llamada bilharziasis o bilharziosis) es una enfermedad parasitaria producida por gusanos platelmintos de la clase trematodos del género Schistosoma (castellanizado esquistosoma) llamado bilharzias. Es relativamente común en los países en vías de desarrollo, especialmente en África; aunque su tasa de mortalidad es baja, la esquistosomiasis es altamente incapacitante debido a las fiebres con que se manifiestan. Los expertos de la OMS estiman que 160 millones de personas padecen esquistosomiasis.”

El cicle complet d’aquests paràsits africans, que provoquen fins i tot la mort i deixen fet pols, però que sembla que ben “tractats”, fan quedar segon a Vuelta i Tour

Sorprenent eh??!! Jo em vaig quedar de pedra quan vaig llegir això i vaig cercar més informació sobre la malaltia i els paràsits que curiosament s’alimenten de glòbuls vermells i provoca anèmies fortament incapacitants... Curiós, curiós, molt curiós. La infecció es cura amb medicaments com el Praziquantel (Biltricide) de forts efectes secundaris, que impedeixen els esforços físics i per suposat entrenar. El més curiós arriba després de curats, com es recuperen de l’anèmia? A Àfrica segurament menjant i descansant o desgraciadament no es recuperen mai del tot, però un dels productes més bons per a les anèmies i per pujar l’hematocrit a valors normals són les Eritropoietines (EPO) i tots els seus derivats posteriors més moderns, la qual cosa torna a ser molt curiosa, tot i que això de cap manera vol dir que Froome s’hagi recuperat de la seva malaltia amb EPO. Froome es va concentrar a les Canàries i s’ha recuperat a Tenerife, ja que deu ser molt habitual per els malalts de bilharzias pujar ports interminables com el Teide i recuperar d’aquesta forma molt ràpidament els nivells d’hematocrit. El que si és curiós és que el canvi brutal d’en Froome de corredor gris, desconegut i mediocre a corredor de primeríssim nivell es produeix immediatament després d’agafar la malaltia.

De qualsevol forma la història d’en Froome no és nova i no fa més que agreujar un problema que està acabant amb el ciclisme, on sembla que guanya el que te uns certificats metges millors i més innovadors (el de Froome deu ser espectacular), els de “níquel”, com diria Carlos Arribas a El País, sobre Contador: ”tiene un pasaporte de níquel”, certificats metges que et permeten prendre productes per a la teva “malaltia” que els “sans” no poden prendre; però la història ve de llarg i així mirant la llista dels darrers guanyadors del Tour, sembla que el més difícil de tot és que el guanyi una persona sana i que el millor per practicar ciclisme, el més productiu per a guanyar el Tour és estar malalt.

Així tenim com Indurain i Pereiro tots dos són o eren asmàtics i tots dos varen tenir problemes a França amb el famós “Salbutamol”, i tots dos varen donar fals positiu el dia que se’ls hi va oblidar mostrar el certificat. Jan Ullricht també era asmàtic i també prenia medicaments, però com bon alemany mai es va oblidar de mostrar el certificat. Com a curiositat, només com a curiositat, cal comentar que l’índex d’asmàtics al pilot de ciclistes professionals es mou entre el 30 i el 50 per cent (segons les fons que es consulti) quan la mitjana mundial entre la població adulta està entre el 3 i el 7 per cent, no em direu que no es curiós...

Però els dos casos més evidents són els de n’Armstrong i en Contador. El primer era un bon corredor, però va canviar després de patir un càncer testicular amb metàstasi pulmonar i cerebral, que el va portar a punt de morir. Afortunadament es va recuperar i el nou Armstrong ja no era el bon corredor d’abans, sinó possiblement un dels millors ciclistes de la història i va guanyar set tours de França consecutius; com era el seu certificat?. Igualment espectacular és el cas d’en Contador, capaç de guanyar el Giro des de la platja, que va patir una greu malaltia, un cavernoma cerebral que l’hi ha deixat com a seqüeles una epilèpsia i un hematocrit per sobre del 50% de forma natural, tal com ens diu altre cop el seu amic Carlos Arribas a aquest altre article de El País, on descobrim que el bo d’en Contador corre com a mínim amb dos certificats, un per l’epilèpsia i un altre per el seu hematocrit alt de forma natural.

No seria millor que tots es deixessin de fingir malalties? Sembla que al ciclisme quan més malalt estàs més hi pots guanyar? Qui ha guanyat el Tour enguany, un ex-alcohòlic?, te algun certificat?, rep cap tractament per no recaure?

Aquestes coses, aquests dubtes i pensar que no guanya el millor sinó el que te un certificat metge més potent, fan que cada dia vegi menys y menys ciclisme.

Madeira: Un jardí al mig de la mar

joem | 15 Agost, 2012 19:56

Quan vaig triar Madeira com a destí d’aquest viatge ho feia convençut de que, tal com m’havia passat a la resta d’illes de la Macaronesia, em sorprendria, el que no imaginava es fins a quin punt, ja que des del primer moment que arribes a l’aeroport (ja parlaré de l’aeroport més endavant) i vas cap a Funchal, sorprenen els forts relleus que s’endevinen, però també la verdor exuberant i les flors que es veuen tot arreu. Posteriorment, els següents dies i a mida que vas descobrint la petita illa (te 700 kms com Menorca), les sorpreses van en augment, fins al darrer moment de la tornada, quan Madeira et deixa amb la sensació de que has visitat un lloc molt especial i que tardaràs en oblidar.

Els relleus de Madeira, sorprenen des del primer moment

Els que em coneixen una mica saben com m’agrada tot el que estigui relacionat amb l’interior de la terra, com un escorpí m’agraden les zones fosques i on pots sentir la roca, zones com una mina antiga, una cova, una galeria soterrània, un túnel exerceixen sobre mi una atracció casi irracional i a vegades fins i tot sense llum he entrat a explorar galeries i mines i he acabat absolutament a les fosques, preocupat per com tornar enrere; ja us podeu imaginar per tant la sensació com de permanent excitació que tenia a Madeira, on en un dia circulant amb el cotxe amunt i avall pots creuar més de 100 túnels. Hi ha túnels com a mínim de tres generacions, els que tenen centenars d’anys petits, estrets, excavats a pico, els dels 70 o 80 i els que s’han fet en els darrers anys, d’última generació i amb grans mesures de seguretat i escapatòries cada pocs centenars de metres, i fins i tot hi ha multitud de túnels sense estrenar, que es veuen tancats sobre tot al nord i l’oest de l’illa, segurament perquè la crisis ha acabat amb els diners per fer els viaductes que porten d’un túnel a l’altre, ja que el nou model viari, afavorit per la contínua presència de barrancs, es viaducte-túnel-viaducte-túnel. Com vos podeu imaginar els més interessants són els antics, molts d’ells en desús per la construcció dels nous i molts d’ells amb entrades espectaculars. Però a més dels túnels de les carreteres, hi ha túnels a camins, a “levadas”, a carrers de pobles o de Funchal, en definitiva que si a part de la vegetació i les flors, hagués de definir Madeira, diria que es l’illa dels túnels.

Les noves carreteres són un continu de viaductes i túnels

Un altre exemple del model viaducte-túnel-viaducte

Jo prefereixo les velles, enroscades al terreny, buscant passos, creuant ribeiros...

A Madeira hi havia dos objectius clars, per un costat conèixer el món de les “levadas” i la laurisilva (bosc terciari relicte d’algunes zones d’algunes illes atlàntiques) i per un altre “veure” (si es pot dir veure escoltar a la nit i intuir entre tenebres algunes ombres volant) el petrels de Madeira o freiras i els seus llocs de cria a més de 1600 m a les muntanyes d’Arieiro i Ruivo. D’això ja he parlat a dos articles anteriors a aquest mateix bloc, que podeu llegir clickant els enllaços, però a més a més Madeira m’ha sorprès amb molts altres elements; això sí, per més que veieu a la publicitat, a Madeira podeu anar a buscar natura, senderisme, aventura, tranquil·litat o muntanya, però no aneu mai buscant sol i platja, ja que les platges no existeixen i les que hi ha són roca pura, i amb una mar complicada, per la qual cosa la gent neda a piscines naturals o a dintre de zones protegides per petits espigons, amb una imatge i usos semblants als de la Mediterrània als anys 70.

No sembla una maqueta? És tan maco que no sembla real

Madeira sorprèn des del primer moment que arribes i, si vas a la dreta de l’avió, fins i tot abans d’arribar, quan veus la pista de l’aeroport construïda sobre enormes columnes en terrenys guanyats a la mar, ja que tal com passa a les Canàries no sobren llocs per a fer un aeroport; de fet quan la pista de tota la vida es va quedar petita per als nous reactors es va pensar en fer un nou aeroport a 1400 metres d’altura, en el Paul da Serra, una zona estranyament plana que hi ha a les muntanyes de ponent; així com les muntanyes del massís oriental, fins a l’Encumeada són abruptes i de cims apenyalats, les de ponent estan rodejades de barrancs i valls que cauen fins la mar però a la par superior són increïblement planes, amb enormes planures de varis quilòmetres sorprenents a l’illa. Finalment, les boires i els vents laterals, habituals a la zona més alta de Madeira on passen els vents alisis del nord, varen fer triar l’opció d’ampliar la pista, construint-la sobre unes columnes d’enormes proporcions, sota les quals hi ha una zona poliesportiva, carrers, restaurants, autopistes i magatzems.

L’aeroport de Madeira (FNC) ja sorprèn des d’abans d’arribar quan el veus des de l’avió

Sota la pista creuen carreteres, carrers, hi ha un petit port, magatzems

La pista es va allargar sobre terrenys guanyats a la mar i esta sostinguda sobre enormes columnes

Part dels espais sota la pista s’aprofiten com a zona esportiva i part, i a més a més està cobert

La part superior del massís Oriental és extranyament plana a una illa amb tants i tant potents relleus

La plana a 1400 m de Paul da Serra s’aprofita per produir electricitat eòlica

Si l’aeroport crida l’atenció ja quan el veus des de l’avió, quan surts de l’aeroport, vagis en la direcció que vagis, sorprèn la vegetació i sobre tot les flors, totes les voreres de les carreteres estan plenes de flors, diuen que a qualsevol època de l’any hi ha plantes en flor cobrint el paisatge de l’illa, el que fa que els viatges (excepte a l’autopista que discorre per el sud des de Caniço a Ribeira Brava) siguin molt agradables. No cal dir que les carreteres més maques són aquelles que encara no han estat “modernitzades”, son recorreguts estrets, excavats a les parets, impressionants. En molt casos han estat substituïdes per un túnel, però la carretera antiga encara es pot fer, i de fet és molt més recomanable fer-la que creuar el túnel que no ens permet veure res. Com dic, a tot arreu de la xarxa viària es veuen els milers de milions d’euros que han arribat d’Europa, túnels, espectaculars viaductes, fixació de vessants, etc. tot arreu, excepte el tram de Sâo Vicente a Sâo Jorge, en el nord, carretera tan espectacular que talla la respiració.

Madeira és com un jardí, hi ha flors tot arreu, i les carreteres no poden ser menys

Tot i que a l’illa viuen més de 250.000 persones, aquestes viuen pràcticament totes a la franja de costa sud entre Camara de Lobos i Machico, on hi ha casi un continu urbà que ocupa barrancs i valls d’una forma increïble, enfilant-se per carenes i muntanyes amb carreteres i camins de pendents impossibles. De fet a les nits sembla que tota la cara sud de l’illa esta completament ocupada per cases, degut a que totes les carreteres i carrers tenen faroles i punts de llum, fins i tot quan no hi ha cases, un fet sorprenen que només es pot explicar per que els hi sobri electricitat degut a la producció hidroelèctrica, ja que no s’entén que estiguin il·luminades carreteres a 1000 metres d’altura on no passa cap cotxe ni hi ha pobles ni res que ho justifiqui.

Madeira l’illa dels túnels

Com he comentat al principi, el fet més conegut de Madeira són les “levadas”, el sistema de canals construït per els colonitzadors i millorat al llarg d’aquests segles, que actualment serveix per a portar l’aigua del nord (molt húmit, amb pluges freqüents, i on l’aigua corre de forma permanent) cap al sud de les muntanyes, on no acostuma ploure, així com per fer electricitat, deixant caure aquesta aigua a petites centrals hidroelèctriques. Les “levades” tradicionals portaven l’aigua fins a les terres baixes de conreu properes i tal com s’esplica a un post anterior recorren les zones més espectaculars de l’illa, els millors tubs volcànics (caldeiraos), les zones de laurisilva millor conservada, els barrancs més verticals i els torrents (ribeiras) més frondosos, amb l’avantatge de que no tenen pendents, no superen desnivells i sempre hi ha aigua i verdor als costats.

Com a geògraf, i deixant de banda les “levadas” modernes que porten aigua en pla industrial cap al sud, no vaig acabar d’entendre bé el funcionament de les “levadas”, ja que en el fons, i tal com el seu nom indica no es tracta d’una altre cosa que de “robar”, es a dir llevar l’aigua, fins i tot la similitud entre el portuguès i el català ajuda a entendre que es tractava de “llevar” l’aigua d’unes valls a unes altres (les “levadas” discorren en horitzontal, creuant a vegades varies valls abans d’acabar), de tal forma que quan al començament de la vall es lleva l’aigua i es porta cap a una altre vall s’està deixant la primera vall sense la seva aigua; he buscat informació, que segur que ha d’haver-hi, però no he trobat massa, ja que a mi em sembla que lo més lògic hauria estat fer petites preses o simplement deixar que l’aigua baixes per el seu propi lloc natural, en lloc de cada poble anar-la a buscar unes valls més allà, com dic no ho entenc, però òbviament devia haver raons molt importants perquè l’esforç ingent que degué suposar la seva construcció no es podria explicar d’una altre forma. Ara es pot entendre amb algun ens general que coordini els destins de l’aigua, però em costa imaginar fa 300 anys als veïns d’un poble pujant a la capçalera d’un “ribeiro” a fer una canal que llevés l’aigua als seus camps, deixant als del poble de baix sense aigua.

Un preciós canari (serinus canaria) jove, dels de veritat, no dels que neixen engabiats

Al passarell li diuen pintarroxo, no és difícil saber perquè

Aquest viatge la part ornitològica ha tingut menys importància que d’altres, ja que a Madeira sobre tot el que hi ha molt interessant són els ocells marins, ocells pelàgics, difícils de veure a terra i sense massa espècies degut a l’extrem aillament de l’illa al mig de l’oceà, no obstant això vaig viure una experiència única amb l’estada a la zona de cria del petrel de Madeira o freira , però a més a més vaig poder veure altres sub-espècies de l’illa (com sempre em va faltar el colom de la laurisilva) i gaudir de moments com la predació d’una sargantana de Madeira “Podarcis dugessi” per una mèrlera, va ser a les cases de Sardinha, al Parc Natural de Sâo Lourenço, una zona extremadament àrida, situada a l’est de l’illa i que recorda en molts aspectes (no en les roques) a Cabrera o Dragonera, on la sequedat i l’aridesa és tal, que les sargantanes surten a centenars a menjar qualsevol cosa que cau, cosa que sembla que no ha passat desapercebuda per algunes mèrleres, que aprofiten aquest recurs tròfic.

A la punta de Sâo Lourenço, qualsevol resta de menjar es aprofitat per centenars de sargantanes

Tant de moviment no passa desapercebut per aquesta mèrlera, a la que semblava no importar-li massa la meva presència

De cop vaig entendre el motiu, enrenou sota una taula i una sargantana que perd la cua per intentar salvar-se

Desgraciadament per a la sargantana, la mèrlera sembla efectiva i no cau en el parany de la cua

La partida de la vida un cop més ha acabat amb la mort d’un dels que hi participa

Les "levadas" de Madeira

joem | 04 Agost, 2012 15:54

El primer cop que fa uns anys vaig sentir parlar de les levadas de Madeira, vaig llegir o escoltar alguna cosa com: “Són antigues canals d’aigua convertides avui en dia en vies d’excursionisme o trekking que permeten i faciliten l’accés a les zones més maques de la muntanya de Madeira”. Immediatament em va venir al cap la imatge de les vies de tren abandonades i convertides en “vies verdes” o similars, es a dir, uns antics itineraris que havien esdevingut obsolets o abandonats i que ara s’aprofitaven per a promocionar el turisme actiu o de natura.

Aigua, Muntanya, Vegetació i Túnels, així es podria descriure Madeira i les levadas

La realitat és que no son canals en desús ni itineraris que aprofiten l’antic traçat de les antigues canals per a transformar-les en rutes o senders excursionistes, sinó que les canals, les levadas estan plenament actives i en ple ús i això significa que no només estan ben conservades, sinó que a més durant tota l’excursió tens aigua al costat, ja sigui per beure, refrescar-te o per sentir durant tot el dia el remor sempre agradable de l’aigua corrent al costat.

L’existència de les levadas s’explica per l’especial configuració orogràfica de l’illa, amb altes muntanyes de fins a 1800 m orientades de est a oest que fan de pantalla als vents alisis, molts humits i regulars, que sempre bufen del nord i que fan que la cara nord de l’illa estigui de forma habitual coberta per boires, núvols i pluges, mentre la sud es manté solellada. La cara nord i est de Madeira està coberta d’una espessa vegetació formada per boscos de llorer, tils, falgueres gegants i d’altres espècies que conformen la laurisilva, una autèntica selva relicta pròpia d’aquestes illes atlàntiques. Aquests boscos de laurisilva no només condensen les boires sinó que fan que plogui més i a més retenen tota l’aigua, el que fa que tota la zona nord sigui molt rica amb aigua, fet molt important en una illa de les dimensions de Madeira.

El principi de les levadas (que és el seu final) sol ser agradable amb molta vegetació, flors, vistes al mar, als poblets que es veuen a la costa...

A qualsevol altre lloc la solució per aprofitar l’aigua del nord hagués estat fer embassaments i així acumular-la per desprès regar, (o ara recentment per a consum de les creixents zones turístiques), però les reduïdes dimensions de l’illa juntament amb l’orografia i la pendent vertiginosa de les valls i torrents, ribeiros els hi diuen a Madeira, els hi va fer optar per una altre opció, fer canals amb pendent molt suaus, casi horitzontals, que anessin seguint corbes de nivell i recollint l’aigua dels diferents ribeiros o talvegs que creuaven fins a acumular molta quantitat que era portada de forma permanent cap als pobles on havia terres per conrear, i així mica en mica i a partir del segle XV Madeira es va anar omplint d’aquestes canals, moltes d’elles construïdes a llocs impossibles.

Després s’endinsen a la laurisilva i es transforma amb un món verd i humit

La densa vegetació de la laurisilva impedeix veure els tallats i facilita que la gent camini més confiada

Posteriorment, al llarg del segle XX, es varen anar obrint un nou tipus de levadas, fetes de formigó, de majors dimensions que les levadas de tota la vida i amb grans túnels de varis quilòmetres que travessen les muntanyes sempre de nord a sud, per dur una major quantitat d’aigua cap a les zones més poblades del sud, sobre tot Funchal, cada vegada més necessitada d’aigua, així com per a produir electricitat i subministrament de les noves zones turístiques que es concentren lògicament a les zones amb sol del sud de les muntanyes, justament on menys aigua hi ha.

No cal dir que les maques són les antigues, les de tota la vida, fetes bàsicament als segles XVIII i XIX, ja que són levadas estretes, adaptades al lloc per on transiten, normalment comencen a les zones baixes, entre 500 i 800 m d’altura i es van endinsant cap al cor de la zona més muntanyenca, en algun cas entre boscos de laurisilva i sortejant parets casi verticals de molts metres de caiguda (cal dir que les levadas més famoses estan protegides per a evitar caigudes, però també cal dir que si no fos per l’espessa laurisilva que no deixa veure els tallats, molta gent no faria els trams més aeris ni amb la protecció existent), fins a arribar al centre més alt i brau de les muntanyes, amb calderes verticals, parets, barrancs increïbles, passos impossibles, i allà enmig d’aquests paisatges volcànics al·lucinants, com si res fos amb ella, va creuant suau la levada, en una obra d’enginyeria que costa entendre com va poder ser feta al seu moment amb els mitjans que tenien, quan costa imaginar només el fet de caminar per aquells barrancs si no existís la levada.

Com dic, hi ha moltíssimes levadas i moltes són excursions maquísimes, la més famosa és la levada das 25 fontes que comença al refugi/casa de Rabaçal i acaba a la llacuna de les 25 fonts (hi ha 25 surgències que aboquen aigua a la llacuna), cal dir que la canal segueix el sentit contrari, agafa l’aigua a la llacuna i la deixa a Rabaçal on conflueixen altres levadas per desprès, creuar la muntanya amb un túnel i marxar cap al sud.

També són molt famoses les del Rei, la de Balcoes i la del Caldeirao Verde/Caldeirao do Inferno, totes aquestes a la zona oriental de l’illa i al peu del conjunt de muntanyes del Pico Arieiro – Pico Ruivo, creuant les millors zones de laurisilva de Madeira, a Ribeiro Bonito, Ribeiro Frio i Ribeiro do Caldeirao Verde, i sobre tot la del Caldeirao Verde/Caldeirao do Inferno, arribant a uns racons gairebé impossibles, de parets verticals, tubs volcànics, barrancs i canyons de vertigen, túnels i una vegetació molt molt frondosa on sonen de perfectament el cants de pinsans, merleres i reietons, tot i que són molt difícils de veure per la pròpia vegetació.

Segons les guies, la levada do Caldeirao Verde és la segona més recorreguda de Madeira i realment hi ha molta gent durant tot el recorregut, tot i així val la pena, els paisatges van progressant des de la suavitat inicial, quan entre arbres gegants (molts d’ells exòtics com sequoies i roures) es veu el poble i la costa sota nosaltres, fins als barrancs tancats i verticals de la part superior. El Caldeirao Verde realment espectacular, és un tub volcànic completament vertical on cau una cascada d’uns 80 m que forma una petita llacuna, tot i que el més habitual és que sempre hi hagi molta gent, val la pena anar-hi.

O Caldeirao Verde, un lloc màgic on la majoria de la gent finalitza l’excursió, una impressionant cascada cau per el vertical tub volcànic

Gran part de la gent es queda al Caldeirao Verde, tot i que la levada continua fins al Caldeirao do Inferno, i la ruta val molt la pena; els paisatges encara tornen més braus, més verticals, més tancats, sol haver-hi boira, i plou sovint, els túnels són continus, amb ponts sobre l’abisme, aigua i cascades que inunden la ruta, en definitiva un món d’aigua i roca difícil d’explicar amb paraules, però que en molts moments torna tant salvatge que dubtes si seguir o no (sobretot si com era el meu cas, plou i les boires fan que sembli a punt de fer-se fosc); no cal dubtar, de fet no hi ha cap perill objectiu més enllà del que pugui haver-hi a qualsevol altre lloc i el Caldeirao do Inferno val la pena, al més agrest dels barrancs i muntanyes de Madeira, sota parets verticals sempre verds, una simple sèquia recull l’aigua que es portarà molt de quilòmetres més baix a regar, fer electricitat o omplir piscines per a turistes.

Passat o Caldeirao Verde, la vall es va tancant i forma espectaculars i estrets canyons, per on va creuant la levada

Túnels, cascades, boira, pluja, solitud, barrancs, laurisilva, parets verticals, la darrera part és impressionant

Un petit pont de ferro ajuda a creuar un barranc, després d’un nou túnel s’arriba al Caldeirao do Inferno

Després he vist que aquesta levada do Caldeirao Verde i la seva continuació al Caldeirao do Inferno és la que molta gent opina que més li ha agradat de totes les que ha fet, en qualsevol cas, la curta estada ha fet que em quedi amb les ganes de conèixer i fer altres levadas, alguna de la zona sud, una que es veu impressionant des de la carretera a Ribeira Brava, potser alguna de les que comencen al Paul da Serra, o de les que surten des del Curral das Freiras...

Un exemple de les levadas modernes, res a veure amb les de sempre, tot i van per les mateixes zones

Molt prop del Caldeirao do Inferno comença aquesta levada moderna que amb un túnel de casi 3 kms porta l’aigua a una central hidroelèctrica, es nota la pluja a la lens de la càmera

Fins i tot, per què no, fer alguna de les noves, de les modernes levadas “industrials”, fetes amb formigó, amples, de majors dimensions, en les que fins i tot hi ha senyals avisant que pots ofegar-te i prohibint nedar, es veu que els temps van canviant, tot i que el que no canvia és la muntanya de Madeira, la laurisilva (encara que cada dia queda menys), els barrancs i valls (ribeiros diuen allà) i les levadas, una magnífica via per a viure prop la laurisilva macaronèsica que encara manté bona salut a Madeira.

(PS: picant als diferents enllaços podeu veure vídeos fets el mateix dia a diferents zones)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb