La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

23-F al Ferrol

joem | 23 Febrer, 2011 21:54

El 23-F del 1981 és un d’aquells dies (com el 11-S del 2001 o el 20-N del 1975) que tothom recorda on estava i que feia a una hora concreta, en el cas del 23-F sobre les sis i mitja de la tarda, quan un grup de guàrdia civils va irrompre en el congrés dels diputats i va segrestar no només als diputats i al govern de l’estat sinó també la incipient democràcia (30 anys després encara em sembla incipient) d’aquest estat que anomenen Espanya.

Aquests dies d’aniversari, on les ràdios, els diaris, els llibres i les televisions ens recorden aquell dia, a mi hi ha un altre fet que m’ho fa recordar, els soldats i pilots libis que estan desertant i alguns dels quals estan essent executats per no complir les ordres de disparar contra la població.

Una moderna fragata atracada a l’Arsenal militar, amb Ferrol al fons (foto: wikicommons)

I m’ho fa recordar perquè quan aquell horabaixa de febrer, els infants de marina varen arribar al pati de l’Arsenal Militar del Ferrol (llavors encara era del Caudillo) exaltats i cridant-nos a nosaltres, “pobres” mariners si no sabien el que estava passant i ens varen dir que els militars havien “tomado” el congrés de diputats, varen anul·lar tots els permisos, sortides i demés i ens vàrem quedar tots a dintre del quarter.

Corunya va ser una de les províncies que en principi es va posar al costat dels colpistes i a dintre de l’arsenal ho vàrem notar. Suposo que mentre els caps de l’exèrcit i l’armada, el rei i els seus adlàters mesuraven forces i veien qui posava més sobre la taula, els soldats érem simples números que manejaven amunt i avall, fins que finalment el rei es va posicionar en contra dels militars colpistes encapçalats per en Tejero a Madrid, Milan del Bosch a València i Torres Rojas a la Corunya.

Però tot i que la història ens vol presentar al rei com l’heroi del 23-F, la veritat és que no va aparèixer a la televisió fins a les 01:15 minuts de la matinada del dia següent, es a dir set hores després del cop d’estat, no fos que sortint abans hagués cremat el seu futur si triomfava el cop d’estat.

I dic que el que passa a Líbia em recorda aquells dies, perquè durant les set hores que al Borbó li va costar dir que ell estava per la democràcia i contra els militars, a l’Arsenal ens varen cridar tres cops al pati d’armes, vestits de combat i ens varen donar un fusell ametrallador així com 200 bales, i tres vegades ens varen fer tornar tota aquell armament, incloent cascs, botes i demés. Varen ser moments en que era difícil fins i tot intentar analitzar les possibilitats que havia: disparar contra possibles manifestants, deixar-ho tot en un descuit d’algú i fugir a Portugal desertant, “carregar-nos” al sergent del grup i fugir, plantar-se al pati i no obeir les ordres...

Finalment, sobre la 1.30 de la matinada ens varen enviar a tots al llit, suposadament perquè la democràcia havia guanyat la partida. En definitiva crec que aquell dia vàrem perdre tots i jo vaig entendre clarament dues coses: la primera que mai hagués disparat o actuat contra la gent o els manifestants, i la segona perquè els sergents no porten fusells sinó pistoles, i és que ells no han de disparar ni controlar a “l’enemic”, sinó als 12 o 15 soldats que te davant i que són el seu escamot, què són als que realment ha de vigilar i evitar que deixin les armes o fugin.

La casa Schöderhuis a Utrecht

joem | 21 Febrer, 2011 15:01

Fa uns anys, vaig passar casi nou mesos a Utrecht, la ciutat universitària holandesa propera a Amsterdam amb un centre històric maquíssim, on com es lògic al segon dia vaig comprar una vella bicicleta amb la que realitzava tots els meus desplaçaments. El carril bici que seguia cada dia per anar des del nord d’Utrecht, on vivia, fins al campus de Uithoof on estudiava, passava ben be per davant d’una casa molt “xula”, un xalet modern, funcional, lluminós i espectacular, que podeu veure a la foto de sota.

La Schöderhuis, una espectacular, moderna, maca i funcional casa a Utrecht

Lògicament em vaig demanar quan devia fer que estava feta, jo hagués dit que es tractava d’una casa prou recent, que fins i tot sembla moderna pel que es fa avui en dia, no se que en penseu vosaltres, potser es una casa que te 20 o 25 anys i que el seu propietari o el seu arquitecte varen ser molt avantguardistes.

A mida que va arribar el bon temps va començar a haver-hi gent fent fotos a la casa, fins que amb l’arribada de la primavera era estrany el dia en que no havia autobusos plens de europeus, americans i japonesos fent fotos cap a la casa des de qualsevol racó, amb un entusiasme desbordant.

Per sortir de dubtes i com que encara no havia la Wikipedia ni el Google, un dia vaig demanar a un d’aquells entusiastes de la casa que tenia d’especial aquella casa, que tot i que era molt maca no entenia el motiu per què arribessin cada dia tant de curiosos a fotografiar-la.

La resposta em va deixar glaçat: era la “Casa Schröder” dissenyada per l’arquitecte Gerrit Rietveld, i va ser construïda a l’any 1924!!!!

Es a dir, aquesta casa anomenada Schöderhuis, que fins i tot sembla moderna ara, va ser edificada fa ni més ni menys que fa 87 any!!!! Segurament abans de que cap dels que ara parlem haguéssim nascut. Al final ho entenia tot, en Rietveld degué ser un autèntic avançat a la seva època tal com demostren les cases veïnes a la Schöderhuis, que són gairebé 50 anys més modernes.

Les cases veïnes de Schöderhuis són 50 anys més modernes, però no ho semblen de cap manera

Finalment, deixo un enllaç al Google Maps en el que es veu la localització de la casa, just al costat de la ronda de la ciutat, a l’oest de la ciutat i molt a prop del campus de Uithoof, on es poden veure moltes més fotos de la casa i de l'entorn urbà on es localitza, i en el que encara ara, 85 anys després sembla molt més moderna que tots els edificis que l'enrevolten.

Doping: Acció / Reacció

joem | 18 Febrer, 2011 16:58

Segurament a aquestes altures i amb les pàgines i minuts dedicats fins i tot per els mitjans de comunicació no especialitzats, tothom sap el que ha passat les darreres setmanes a l’estat espanyol, una tramitació de sis mesos, una proposta del comitè de competició d’un any de sanció (que ja era rara perquè lo estipulat són dos anys), intervencions de juristes importants, intervenció patètica d’en Zapatero (president del govern de l’estat) i finalment exculpació de tota responsabilitat i absolució de n’Alberto Contador.

El que segurament molta menys gent sap, perquè ja s’encarreguen els mateixos mitjans de no dir res, és la reacció que ha hagut a tota l’Europa ciclista, tant a països que varen sancionar als seus números 1, com Alemanya (Ullrich), Itàlia (Basso i Ricco), França (tot el Festina), Bèlgica (Vandenbrouke) com a altres països de menor tradició ciclista, on es qüestionen els grans èxits de l’esport espanyol, des de Rafa Nadal a Alberto Contador, passant per diverses seleccions i equips d’esports col·lectius.

Acció / reacció? No! casualitat

A molts d’aquests mitjans com dic es qüestionen aquests èxits i es compara Espanya amb l’antiga RDA, l’Alemanya de l’Est, on tot estava permès per tal d’aconseguir èxits esportius que aixequessin la moral del poble enfonsada per la comparació amb els seus parents de l’oest. Com que sembla que sigui com sigui, el deprimit poble “espanyol” necessita victòries com les del mes de juliol, doncs es crea aquesta sensació, que una victòria de la selecció de futbol al mundial pot pujar 10 punts bàsics el PIB.

I no vull pensar que el que ha succeït avui tingui res a veure amb aquest clamor que recorre els mitjans de comunicació europeus, vull pensar que no hi ha un procés d’acció/reacció, entre la redada d’avui produïda a Girona i el fet d’intentar demostrar a Europa i al món lo fort que es lluita aquí contra el doping, el ferm control que hi ha de laboratoris, gimnasos i hospitals, en resum lo activa que són les forces de seguretat de l’estat en aquesta batalla, lo dur que són els poders judicial i executiu (aquí s’inclou en Zapatero) contra el dopatge...

Be, com deia la vella cançó:

Que buenos son los padres escolapios, que buenos son que nos llevan de excursion.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb