La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Stonehenge

joem | 19 Desembre, 2010 20:00

Quan un viatja va trobant llocs i espais que impressionen, uns per la grandiositat, d’altres per la solitud, els colors, les formes, per la dificultat de la seva construcció o per qualsevol d’altre motiu; si em fessin dir el lloc que més m’ha impressionat no se si ho tindria fàcil: el Mont Denali a Alaska, Gran Canyó del Colorado , la paret del Capità a Yosemite , el valle de la Mort a California, el Cap Nord, el llac Ness a Escòcia, la cara nord del Cervino a Suïssa, la Ciudad Encantada a Conca o l’Estaca de Bares a Galicia , i així podria seguir amb més i més llocs, llocs tots ells que deixen empenta al cap i al cor, de tal forma que la llista podria ser molt més llarga.

Però si em fessin dir un per sobre dels altres crec que no tindria massa problemes en triar un lloc per sobre dels altres, un lloc molt més petit que tots els anomenats abans, gaire be no arriba a dos centenars de metres, però d’una força tan brutal que et captiva des del primer moment que el veus, es tracta d’Stonehenge, un complex circular de roques megalítiques i de significat solar i astral, però absolutament desconegut per a nosaltres.

Davant la màgia d’Stonehenge no calen massa paraules

Stonehenge és un centre ritual de l’edat del bronze, situat a la campinya anglesa a prop de Salisbury, al sud-oest de Londres, entre suaus turons verds i petites valls on sempre corre algun petit rierol. Això fa que no sigui visible des de molt lluny, però quan es supera el darrer turó de la carretera i es veu Stonehenge allà baix, ja es percep que estàs davant d’un lloc diferent, especial, estrany, magic; és igual si al costat hi ha un immens aparcament de cotxes i un altre d’autocars, si hi ha gent per tot arreu, tot això no importa, aquelles roques quadrangulars posades en peu i formant cercles són especials i es veu des del primer moment, no importa el que diguin els historiadors.

Desgraciadament, l’atracció que exerceix Stonehenge és tan forta que cada dia (sobre tot a l’estiu) milers de persones arriben per visitar el recinte i això fa que perdi part del seu encant i misteri, ja que és complicat aïllar-se de grups de japonesos cada un amb una càmera, de famílies cridant els nins perquè no passin les cordes, o guardes treient els nins que no han fet cas i han botat les cordes; així i tot només cal buscar un lloc tranquil, seure a la gespa i escoltar tot el que aquests cercles de pedres ens diuen.

Per sort a Anglaterra es sopa molt prest, amb la qual cosa aviat comencen a desaparèixer les hordes de turistes, famílies i similars i cada cop és més fàcil estar sol, de gaudir dels monòlits, de veure entre un arc i l’altre; aquests darrers moments varen ser els millors, el sol ja baix, la llum vermella fent canviar de color les peces de roca, els minuts més espectaculars, tant que no veia el moment de marxar, de deixar enrera aquell cercle màgic (em sap greu contradir a algun amic pre-historiador que tinc, però no em crec res de les seves teories utilitàries per a explicar Stonehenge) i finalment vaig haver de sortir agafat pel braç per un guarda de seguretat, que em repetia que el recinte estava tancat.

Aquest solstici d’hivern, quan el sol torna començar a pujar a l’horitzó cada dia una miqueta més, em torno recordar d’Stonehenge i no puc evitar un petit somriure quan penso en tots aquells que creuen que al solstici d’hivern va néixer algú que no fos el sol.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb