La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Mitja vida damunt la bicicleta

joem | 29 Desembre, 2010 23:09

No sé si degut al canvi d’any, a que torno a sortir en bicicleta, a algunes converses amb companys i amics a les quals sembla que ens oblidem el que vàrem córrer o simplement perquè feia temps que ho volia fer, aquests dies de festes he aprofitat per obrir vells calaixos, treure la pols a carpetes amb retalls de diaris, i reobrir velles classificacions de voltes corregudes fa molts, molts d’anys, anys dels que ni jo soc conscient i que són una mostra més de la vella dita llatina “temps fugit”, i tot i no trobar moltes fotos i retalls que recordo que tenia, n’he trobat bastants, i abans que s’acabin deteriorant o perdent (sembla mentida el paper com es fa malbé amb el temps) he decidit digitalitzar-les (artesanalment) i pujar-les a la xarxa, on sempre estaran a resguard de mudances i pèrdues.

Ara em sap greu no haver guardat més fotos, no haver fet més fotos, però eren altres temps i no tothom tenia una càmera i això es nota en la manca de documents gràfics que han sobreviscut al temps. Simplement posaré el que he trobat, a l’espera de que n’apareguin més carpetes o caixes.

Els primers anys

Els primers anys varen ser complicats, com els hi ha passat a tants d’altres globeros, els caps de setmana sortia en grups i sempre arribava amb els de davant, sempre guanyava pujant, així que em varen convèncer que estava preparat per anar a les carreres que estava preparat per competir, i deu n’hi do, quina diferència!!! Els grups de cap de setmana i una cursa només se semblen en que hi ha una sortida, una arribada i moltes bicicletes, res més.

Com es veu a aquesta foto d’una de les meves primeres curses, ja es notava la meva natural tendència a agafar pes i els braços i les cames es veuen “rollizos” sense afinar pels quilòmetres. Com dic les primeres curses varen ser terribles, em quedava de sortida o a qualsevol pujada, mai havia imaginat que es podés anar tant aviat sobre la bicicleta i cada cursa era un calvari.

Les primeres voltes a Lleida

Poc a poc i mica en mica vaig anar millorant, ja no em quedava pujant els ponts ni a toc de “pito” i després ja vaig córrer amb el CC Baleares, vaig començar a arribar davant i tot i que encara no guanyava curses, ja vaig començar a estar a la “pomada”, vàrem anar a córrer algunes voltes fora i allò era bestial, perquè ens fotien 30 minuts a cada etapa i no arribar fora de control era l’objectiu.

Les nostres primeres voltes fora de Mallorca varen ser a la Volta a Lleida, on anàvem cada estiu i com ja dic no arribar fora de control i poder acabar la volta era la màxima aspiració, cosa no gens fàcil a aquells anys perquè es corria en ple estiu i es pujava cada any la Bonaigua, que per nosaltres era com un malson.

Les successives voltes a Lleida eren un patiment terrible, però al mateix temps era un lloc perfecte per aprendre i millorar: calor, equips de primer nivell, planes amb vent i ventalls, Pirineus... A la foto amb en Tià Terrassa, un dels primers que va usar casc “integral”, sortint una etapa de Lleida.

L’any de Roxa-Opel

Fitxar per el millor equip de les illes em va canviar la mentalitat, recordo perfectament la primera cursa que vaig guanyar, un G.P. de Caimari, una dura cursa en la qual, a falta de 20 kms anàvem quatre escapats... s’em va acostar el director (en Tomeu “Rodetes”, al que sempre li vaig estar agraït pel canvi que va representar per mi córrer amb ell) i em va dir: “ataca!”, li vaig dir que no podia, que anava mort i em va contestar: “com creus que van els altres? Ataca!”, així que vaig atacar, més que res per no haver d’escoltar-li més i per sorpresa meva els altres anaven pitjor que jo, vaig agafar uns metres i vaig arribar a meta amb més d’un minut. Era la primera carrera que guanyava!!

A final de temporada vàrem córrer el Cinturó, plens de moral i objectius, de fet vàrem acabar segons per equips i en Rafel Cerdà es va posar líder a la primera etapa i aquí l’excés d’optimisme ens va fer equivocar la tàctica, ja que vàrem voler controlar el pilot fins al peu del coll de sa Batalla i crec que mai havia vist una etapa amb més atacs, com si el fet que el líder fos d’un equip “local” incités a tots els equips a atacar-nos. Fins a Caimari vàrem tirar Luque i jo, amb ajudes puntuals d’en Bennàssar i després a la pujada els altres havien de defensar el líder; fins a Caimari va ser una bojeria, però vàrem arribar junts, a partir d’allà, el desastre i tot va sortir malament. Al menys vàrem fer segons a la classificació per equips i primer equip de les illes.

La resta de la temporada va ser fantàstica, guanyàvem la majoria de curses i en moltes d’elles fèiem els 3 o 4 primers, fins i tot amb estrangers (recordo una de Palma a Cura passant per Sóller i el Puig Major que va guanyar en Cerdà, jo vaig fer segon i en Tolo Rigo tercer, mentre que els suïssos, que després varen guanyar el Cinturó, varen fer a partir del quart) i en més d’una cursa decidíem qui havia de guanyar entre nosaltres.

A la primera foto es pot veure el dia de la presentació de l’equip; a la segona jo el mateix dia de la presentació; a la tercera amb en Xisco Bennàssar, company d’equip, de fuites, d’entrenaments, de “tirar de carro”, aquí pujant alguna rampa, possiblement Xorrigo; a la quarta jo comandant el grup pujant el repetxó de Consell; i la filera d'abaix són totes del Cinturó: a l'hotel abans de l'etapa que portavem el lider i ens varen masacrar, a les avingudes a ala darrera etapa i al podi del Cinturó, un dels somnis de qualsevol ciclista de les illes i que jo vaig veure realitzat, ja que vaig poder pujar-hi amb tot l’equip com a segons de la general per equips i com a primer equip balear.

Campió de Balears

A l’any següent el meu millor èxit va ser el campionat de Balears de fons, un recorregut amb sortida i arribada a Palma, una dura cursa de 142 quilòmetres en la qual vaig arribar tot sòl (com sempre que guanyava) a Palma, aquesta victòria aconseguida corrent tot sòl i sense equip em va canviar definitivament la mentalitat, i em va preparar per l’any següent, sense dubte el millor dels que vaig estar al màxim nivell.

L’any de “mercenari”

El següent any vaig començar la temporada amb el CC Cardassar, però després de córrer el Cinturó on vaig fer el 9º de la general a només a 24 segons del guanyador, amb el fet agreujant que a la crono de la platja de Palma el meu director sense cap motiu ni un, em va avançar per tornar-se aturar a la dreta i em vàrem sancionar a mi i altres 2 de l’equip amb 6”, amb la qual cosa el meu lloc real hagués estat el 7º a només 18 segons del guanyador; però és que a més, la darrera etapa a les avingudes es va suspendre per pluja, quan només quedàvem davant dos dels deu primers de la general i en Faura hagués guanyat la volta i jo hagués fet segon. Malgrat això, davant les protestes dels equips poderosos els àrbitres varen anular l’etapa i no varen donar el temps del darrer pas per meta, com haurien d’haver fet, sinó que varen anular tota la prova, amb la qual cosa vaig perdre el segon lloc de la general que havia guanyat a la carretera.

A la primera foto, pujant en el Cinturó, possiblement les rampes de Lluc (on vaig coronar 4rt), rodejat de 4 ciclistes que varen passar a professionals i d’en Guillem Ramis, que no va arribar a passar però al que li sobrava qualitat. La foto del diari correspon a un any posterior, està feta des del pont a la sortida de Selva, abans de baixar a Caimari i és una de les fotos que m’han fet a la bicicleta que més m’agraden

Durant la temporada vaig córrer 80 curses, 10 voltes i vaig acabar amb més de 25.000 quilòmetres, dels quals, més de 10.000 varen ser de competició; vaig córrer amb molts equips, pràcticament cada volta amb un equip diferent, ja que l’actuació a una volta feia que em convidessin per la següent. Aquestes varen ser les 10 voltes de l’any 85:

Nom de la volta Equip Comentari Clas. final
Cinturó a Mallorca C.C. Cardassar Sense sanció 6º general
Volta Vila-real CIRSA Treballo per l’equip 10º
Volta a Sedaví 2 Perellons Sempre em veig davant 11º
Volta a Lleida C.C. Baleares Guanyo una etapa 19º
Vuelta a Zamora C.C. Cabrera En la cronoescalada doblo a 6 i quedo 10º 16º
V. los Pedroches (Córdoba) C.C. Cabrera 2º en la etapa de Pozoblanco
Vuelta a Burgos (Profesionals) Ciudad de Burgos 6º aficionat 58º
Aragon-Bearn (V. Pirineus) CAI Zaragoza Sense avaria final, 4rt general 14º
Vuelta a Màlaga CIRSA Treballo per l’equip 20º
Volta a l’Empordà CC Barcelona-Clot Forta tendinitis al genoll Retirat

A aquest any els èxits i les bones curses es varen succeir i a continuació hi ha alguns retalls de diari i fotografies de les actuacions més importants acumulades al llarg d’aquest any casi màgic, per desgràcia un canvi de sabatilles a final de temporada i els dies de competició em varen produir una forta tendinitis al genoll i la pèrdua de bona part de la temporada següent, posteriorment el mateix any em vaig rompre l’escafoides just el dia del pròleg de l’Aragon-Bearn (mai he oblidat el moment d’enguixar-me el braç a l’hospital de Pau mentre els companys disputaven el pròleg) i finalment a l’any següent una ruptura de fèmur arribant a Porreres em va fer deixar el ciclisme de màxim nivell.

l’Aragón-Bearn (la Volta als Pirineus)

Sense dubte la millor volta que he corregut mai, només el recorregut (un any surt de Saragossa i l’altre de Pau i discorre als Pirineus) val la pena i ja et motiva. Pujar a la mateixa volta el Monrepòs, el Portalet, l’Aubisque, el Soulor i el Somport és un luxe que només es pot fer a aquesta volta i vaig tenir la sort que aquest recorregut coincidís amb els meus millors dies. A la primera etapa vaig coronar el Monrepòs en segon lloc; a la segona vàrem pujar el Portalet (27 kms) i també vaig passar segon i em vaig posar líder de la muntanya; posteriorment vàrem pujar l’Aubisque i el Soulor, i tot i passar entre els 10 primers vaig perdre el maillot de líder; per el Somport vaig passar quart, però no vaig poder recuperar el maillot.

Als retalls de premsa es poden veure les classificacions del tercer dia a Oloron, ni jo mateix em podia creure el que llegia, tercer a la general a pocs segons del líder i rodejat dels millors corredors de l’estat, tots ells professionals a l’any següent, tot i que cal aclarir que en Lale Cubino no corria amb el CIRSA. A la foto la crono per equips a Saragossa, on tot i no ser la meva especialitat ja vaig veure que anava molt be.

Finalment el darrer dia era una teòrica passejada des de Jaca fins a Saragossa, només un portet de segona (el de Santa Bàrbara) i desprès una llarga baixada fins a la capital, però un tram en obres sense asfaltar, una selecció d’Holanda que havia patit 5 dies pels Pirineus, uns ventalls per la terra i una roda rompuda amb una pedra em vàrem fer parar i perdre un temps pel qual vaig perdre la quarta plaça que mantenia a la general.

La Volta a Lleida

Amb el CC Baleares era un clàssic participar a la volta a Lleida, en total varen ser 5 anys pujant sempre el gegant de la Bonaigua, essent el millor l’any 85, quan a més d’un bon lloc a la general vaig poder guanyar una etapa amb final a Balaguer. A 30 kms de meta creuant unes planes de cereals es varen muntar “abanicos” i vàrem quedar davant un grup d’uns 25 corredors, quan el vent lateral va canviar a 15 kms de meta i varen acabar els “abanicos” vaig atacar i mantenint tot el temps un avantatge entre 30 i 45 segons vaig arribar fins a la vorera del Segre on estava situada la meta.

A les fotos es veu l’arribada a la meta de Balaguer, on no em vaig poder relaxar gens ni mica, per festejar el triomf braços a l’aire, ja que el grupet estava molt a prop i els veia a pocs segons darrera. Com a anècdota cal dir que Balaguer està enclotat al costat del riu i arribant des de l’est no es veu fins que estàs damunt i jo no el vaig veure fins que faltava només un quilòmetre, amb la qual cosa l’angoixa de no arribar i la incredulitat eren enormes, ja que creia que el rutòmetre estava equivocat perquè allà on segons els meus càlculs havia d’haver un poble només es veia la plana de Lleida.

La Vuelta a Burgos (Professionals)

Una volta de professionals en la que vàrem participar tres equips d’aficionats (el que ara són equips continentals) i que va comptar amb una participació que impressionava: Marino Lejarreta, Miguel Indurain, Pepe Recio, Vicente Belda, Raimund Dietzen, Julián Gorospe, Eduardo Chozas i molts d’altres; només rodar al seu costat era un plaer i al mateix temps m’impressionava. Finalment vaig acabar el 58º tot i pujar les duríssimes Lagunas de Neila, i alguna etapa vaig fregar el fora de control, com la 3ª, que varen ser 115 kms al mati i 110 a la tarda, amb un port de sortida. Em varen impressionar tantes coses que no sabria destacar una en concret, potser la velocitat pujant, on el bon rotllo a la cua del pilot, o la mala llet d’en Vicente Belda o potser per damunt de totes haver quedat tres llocs per davant d’en Miguel Indurain que venia de guanyar dues etapes al Tour del Porvenir.

La Volta a Sedaví (València)

Varen ser tres voltes a Sedaví, i també la millor va ser la del 85, situat entre els 10 primers de la general i ajudant el darrer dia a Biel Crepí a superar la muntanya per a puntuar a la darrera meta volant i poder guanyar-les. Pujant el pico del Àguila vàrem quedar molts pocs davant i en Biel havia aconseguit passar-ho amb els primers. Finalment vaig acabar el 9º de la general i molt content amb la meva actuació. A la foto següent a l’any 86 amb en Roque de la Cruz (Orbea), el meu company Antonio Llopis i la meva inseparable Gios-Torino.

La Vuelta al valle de los Pedroches (Còrdova)

Està clar que a la serra de Còrdova no hi ha els grans ports de muntanya que podem trobar a altres zones, però aquesta és una de les voltes més dures que conec i de les que més he patit sobre la bicicleta. El calor que fa per la “serrania de Córdoba” a l’estiu s’ha de viure, l’estat de les carreteres era infame i els recorreguts un continu pujar i baixar.

Els darrers dies tornava a estar lluitant per la general i vaig fugir amb el solleric Nico Jaume, el meu interès en retallar segons a la general va coincidir amb el seu en reservar forces per a guanyar l’etapa i finalment vàrem fer primer i segon (jo) i no vaig aconseguir temps per a avançar massa llocs i vaig quedar el 6º de la general.

La Vuelta a Málaga

Essent una de les voltes que més vaig marxar, em va tocar viure el costat dur de córrer en equip, ja que a mida que transcorria l’any anava corrent amb equips cada cop més bons i aquí em va tocar “tirar del carro” per a un company de l’equip CIRSA amb al que corria i amb el que em vaig guanyar fitxar per l’any següent; treballant per l’equip havia de prioritzar la feina a la meva millor classificació, així i tot vaig acabar el 20º de la general i recordo la facilitat amb que pujava.

A la foto es pot veure el moment de coronar el puerto del León, un alt de primera categoria i sobre tot ara que em costa tant pujar qualsevol costeta, em sorprèn la facilitat amb la que semblava pedalejar, bevent aigua, sense crispació ni patir massa.

El segon Campionat de Balears de Fons

Em costaria dir quin dels dos campionats em va omplir més, si el primer que va ser la sorpresa, la victòria inesperada o aquest segon, on sortia com un dels favorits, sense equip i amb un recorregut dur però perjudicial per mi, ja que la part més dura (la pujada al coll de sa Batalla) acabava quilòmetre 50 i després havia més de 100 per que els equips es poguessin organitzar abans d’acabar la cursa.

La veritat és que llegint la crònica d’en David Montserrat queden poques coses a afegir, va ser un campionat duríssim, escapats des de les primeres rampes de sa Batalla en el quilòmetre 35 i amb una calor molt forta, per la qual cosa no es d’estranyar l’aspecte gairebé de malalt que tinc a la foto feta pocs minuts després d’acabar el campionat.

La Ruta Turística de Sóller

Una de les curses més dura del calendari mallorquí i fins que es va disputar la que tenia els premis més importants, consistia en una crono-escalada a l’Atalaia de Sóller i posteriorment un segon sector amb 6 voltes per tota la vall de Sóller, des de la rotonda al començament del coll de Sóller fins a l’Atalaia. En el primer sector vaig fer dels últims, ja que vaig apurar tant amb el plat gros, que quan el vaig anar a treure, no baixava per la pròpia força de la pujada.

En el segon sector vaig arribar davant i el temps va ser suficient per a guanyar la general; a la foto del podi amb en Palmer, Munar i Guillem Ramis, per mi el millor ciclista que ha hagut a aquesta illa als darrers quaranta anys.

Els darrers anys

Com ja he comentat, la tendinitis al genoll i les fractures consecutives d’escafoides i de fèmur varen fer que tingués pràcticament dos anys en blanc, sense poder completar bones temporades senceres i la possibilitat de passar a professional es va esvair. Després d’algun any sense competir ja fora de les illes i compaginant el ciclisme amb la feina i els estudis, vaig córrer en les categories de majors de 30 anys on vaig guanyar algunes curses d’un dia i dues vegades la volta a Mallorca i a Menorca de la meva categoria; així com un altre campionat de Balears de fons, aquesta vegada en la categoria de socials.

A Maria vaig guanyar el campionat de Balears de Socials i tot que no era igual que guanyar el d’amateurs, la cara seria no es devia a estar enfadat, sinó al personatge (davant la cabina) que m’havia donat els trofeus, en qualsevol cas, com dic ja no era igual. Ja no son les mateixes carreres i tan divertit com guanyar una carrera és pujar el Galibier o el Mount Ventoux amb els amics i anar a berenar a Lloret o Biniali

300.000 kms i moments bons i dolents

Al final el que queda són milers i milers de quilòmetres (tants com 300.000) sobre la bicicleta, poques victòries (però molt treballades i espectaculars) ja que per guanyar sempre vaig haver d’arribar tot sol; molts d’amics: tant companys amb els que he compartit equip com contraris amb els que m’he enfrontat.

Entre els records dolents, queden alguns moments durs i difícils com el trencament de l’escafoïdes el dia abans de la meva segona Aragón-Bearn, probablement quan més he marxat mai i més preparat estava per córrer la volta on més il·lusió en feia repetir una bona classificació o perdre el G.P. del Barça a 2 kms de la meta en el Berguedà, quan havia anat 85 escapat i Nicolau Casaus entregaba els trofeus

Entre els records bons es fa difícil triar un parell; però hi ha alguns molt especials com els nervis del primer triomf a Caimari, o l’emoció de pujar l’Aubisque i el Soulor amb el maillot de topos de líder de la muntanya, l'orgull de treballar 100 kms seguits per un company o la sorpresa de la primera vegada que a una Vuelta a Murcia em vaig adonar que l’equip del líder portava el meu dorsal apuntat en el paperet que aferràvem al manillar amb el número dels 8 o 10 corredors perillosos.

Stonehenge

joem | 19 Desembre, 2010 20:00

Quan un viatja va trobant llocs i espais que impressionen, uns per la grandiositat, d’altres per la solitud, els colors, les formes, per la dificultat de la seva construcció o per qualsevol d’altre motiu; si em fessin dir el lloc que més m’ha impressionat no se si ho tindria fàcil: el Mont Denali a Alaska, Gran Canyó del Colorado , la paret del Capità a Yosemite , el valle de la Mort a California, el Cap Nord, el llac Ness a Escòcia, la cara nord del Cervino a Suïssa, la Ciudad Encantada a Conca o l’Estaca de Bares a Galicia , i així podria seguir amb més i més llocs, llocs tots ells que deixen empenta al cap i al cor, de tal forma que la llista podria ser molt més llarga.

Però si em fessin dir un per sobre dels altres crec que no tindria massa problemes en triar un lloc per sobre dels altres, un lloc molt més petit que tots els anomenats abans, gaire be no arriba a dos centenars de metres, però d’una força tan brutal que et captiva des del primer moment que el veus, es tracta d’Stonehenge, un complex circular de roques megalítiques i de significat solar i astral, però absolutament desconegut per a nosaltres.

Davant la màgia d’Stonehenge no calen massa paraules

Stonehenge és un centre ritual de l’edat del bronze, situat a la campinya anglesa a prop de Salisbury, al sud-oest de Londres, entre suaus turons verds i petites valls on sempre corre algun petit rierol. Això fa que no sigui visible des de molt lluny, però quan es supera el darrer turó de la carretera i es veu Stonehenge allà baix, ja es percep que estàs davant d’un lloc diferent, especial, estrany, magic; és igual si al costat hi ha un immens aparcament de cotxes i un altre d’autocars, si hi ha gent per tot arreu, tot això no importa, aquelles roques quadrangulars posades en peu i formant cercles són especials i es veu des del primer moment, no importa el que diguin els historiadors.

Desgraciadament, l’atracció que exerceix Stonehenge és tan forta que cada dia (sobre tot a l’estiu) milers de persones arriben per visitar el recinte i això fa que perdi part del seu encant i misteri, ja que és complicat aïllar-se de grups de japonesos cada un amb una càmera, de famílies cridant els nins perquè no passin les cordes, o guardes treient els nins que no han fet cas i han botat les cordes; així i tot només cal buscar un lloc tranquil, seure a la gespa i escoltar tot el que aquests cercles de pedres ens diuen.

Per sort a Anglaterra es sopa molt prest, amb la qual cosa aviat comencen a desaparèixer les hordes de turistes, famílies i similars i cada cop és més fàcil estar sol, de gaudir dels monòlits, de veure entre un arc i l’altre; aquests darrers moments varen ser els millors, el sol ja baix, la llum vermella fent canviar de color les peces de roca, els minuts més espectaculars, tant que no veia el moment de marxar, de deixar enrera aquell cercle màgic (em sap greu contradir a algun amic pre-historiador que tinc, però no em crec res de les seves teories utilitàries per a explicar Stonehenge) i finalment vaig haver de sortir agafat pel braç per un guarda de seguretat, que em repetia que el recinte estava tancat.

Aquest solstici d’hivern, quan el sol torna començar a pujar a l’horitzó cada dia una miqueta més, em torno recordar d’Stonehenge i no puc evitar un petit somriure quan penso en tots aquells que creuen que al solstici d’hivern va néixer algú que no fos el sol.

Criaran els voltors lleonats a Mallorca?

joem | 15 Desembre, 2010 16:51

Fa un mes vaig escriure un post sobre els els voltors lleonats (gyps fulvus) ja que arran de la irrupció d’un centenars de voltors lleonats a les illes a l’any 2008 afavorida per una gran tempesta de vent de ponent, una colònia d’aquests voltors han quedat com a residents a Mallorca des de fa més de dos anys.

Durant un cap de setmana del mes de novembre més de 80 ornitòlegs i naturalistes ens vàrem ubicar per diferents punts de Mallorca per intentar esbrinar el número aproximat d’aquestes grans aus que segueixen a la serra de Tramuntana. No hi ha haver massa sort amb la meteorologia, ja que a bona part dels observatoris varen predominar boires i núvols baixos orogènics, la qual cosa juntament amb vent bastant fort va dificultar l’observació dels voltors.

Un voltor lleonat adult (era jove quan va arribar a Mallorca), que podria criar ja aquesta pròxima primavera a la serra de Tramuntana. (Foto: Juanjo Bazan)

Malgrat aquesta dificultat d’identificar exemplars, que hauria ajudar molt a establir el número de voltors existents a la serra, es varen veure distints grups volant al llarg de la serra, i després d’analitzar totes les dades recollides als més de 30 llocs d’observació, s’ha arribat a la conclusió de que actualment podria haver-hi 53 voltors lleonats a Mallorca, xifra més que suficient per què s’acabi consolidat una colònia estable a l’illa, especialment perquè la majoria dels exemplars són adults joves que tenen per endavant un llarg període per a poder reproduir-se. Com es pot comprovar al meu article del passat 12 de novembre, jo anticipava una xifra possible: entre 55 i 65 voltors, amb la qual cosa i considerant que la xifra de 53 està estimada a la baixa, mostra que no anava massa equivocat en la meva intuïció, basada en el nombre total dels que varen arribar a Menorca i Mallorca i els que s’han anat veient el darrer any.

Ara la gran qüestió que queda pendent és: quant començaran a criar? On establiran les seves colònies de cria? Serà aquesta pròxima primavera?

La meva opinió es que acabaran criant aquest any 2011, és a dir la propera primavera i que ho faran a la zona de Montcaire a Sóller, lluny de les zones més característiques dels seus cosins els voltors negres, situades entre Pollença, Lluc i la mar.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb