La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Sánchez Dragó i la gent d'esquerres

joem | 29 Octubre, 2010 18:47

Definitivament crec que el món ha perdut els papers, aquests dies estem assistint a un espectacle inaudit, inesperat, inconcebible fa uns anys: tota l’esquerra (amb algunes excepcions que els dignifiquen), la progressia, la gent teòricament que més creu en la llibertat i en les llibertats atacant sense pietat en Fernando Sánchez Dragó, que ha escrit a un llibre que fa un munt d’anys va tenir sexe amb dues noies de 13 anys al Japó.

La veritat és que no sé sí aquesta actitud es deu a un atac bestial de beateria, de “santurroneria”, de ser políticament correctes o simplement que tots estem tornant més conservadors que els conservadors i la dreta. L’altre opció es que tots ataquen a l’escriptor simplement perquè opina diferent que nosaltres i és un neo-lliberal i espanyolista, però la veritat crec que per atacar-li hi ha 50 motius més importants que el tema de les dues japoneses.

Sembla que la gent d’esquerres s'oblida el vell lema de fer l’amor i no la guerra

A mi m’ha recordat moltíssim l’actitud dels grupets de velles i vells, beates i gent ben-pensant quan als anys 70 i 80 ens criticaven per portar cabells llargs, per no anar ben afaitats, per fumar drogues!, per besar-se o enrotllar-se en el carrer, en definitiva per anar contra les bones costums. Em recorda quan els diaris i les ràdios deien a l’any 77 que els invasors de sa Dragonera eren uns perduts, que a l’illot només havia peluts desenfeinats, que estaven allà per fumar i tenir sexe, que érem l’escòria de la societat...

Què pensarien els que cridaven a la Sorbona o als carrers de Paris, a Berkley, a Eivissa, a Woodstock, a l’ocupació de sa Dragonera (on havia al·lots i al·lotes de 14 anys), a tants i tants de llocs on la gent lluitava, bevia, fumava o feia l’amor sense demanar a l’altre cap document d’identitat, ni havia altres normes que no fos la pròpia llibertat individual per decidir.

En definitiva que crec que per arribar a aquest port no feia falta tan llarg viatge, si l’esquerra ha de ser tan repressora com era la dreta des de fa segles, per què cal canviar? Què ens governin els de sempre, que ens apliquin la seva dura moral cristiana els de sempre, que estableixin les normes de comportament els de sempre, que ens apliquin la llei de “vagos i maleantes” els de sempre, al menys em podré girar, mirar-los a la cara i cridar-lis: fatxes!!!.

El problema el tinc quan els que apliquen o volen aplicar aquestes idees repressives i repressores són molts dels meus amics i companys. Tot i que segurament som jo el que està equivocat.

Homenatge ciclista a Tolo Calafat

joem | 25 Octubre, 2010 15:28

El passat dissabte va tenir lloc a la muntanya de Cura un senzill homenatge del món del ciclisme al nostre company Tolo Calafat que va morir fa uns mesos a l’Annapurna, just en el descens després d’haver fet el cim, un dels vuit mil més perillosos, sobre tot pel llarg descens.

La idea de l’homenatge va partir del grup de ”ciclistes Històrics”, grup amb el que solia sortir habitualment els caps de setmana en Tolo quan no era fent muntanya o d’expedició i posteriorment es varen anar afegint altres grups de ciclistes de l’illa. Es va voler fer un acte curt i molt ciclista, informal, combinant els dos móns que més amava en Tolo, la bicicleta i la muntanya, es va triar una muntanya no massa difícil perquè podés arribar més gent en bicicleta però al mateix temps una muntanya molt especial, com aquell llunyà Annapurna on en Tolo descansa, una muntanya plena de màgia i magnetisme, visible des de tota Mallorca i que ara sempre ens farà recordar en Tolo Calafat.

Casi 300 ciclistes omplien Cura, tot i que l’acte no va ser religiós es va fer dintre l’església

L’acte varen ser unes sentides paraules de Tolo Quetglas, una curta ària cantada per na Lili Pereiro i una forta emoció de tots els seus companys que continuem tenint un gran record del company perdut.

Com es va dir al cim de Cura: Tolito sempre estaràs amb nosaltres!

Rússia-Noruega: la frontera àrtica

joem | 20 Octubre, 2010 15:45

No sé sí es tracta d’una qüestió casual o simplement que m’atreuen les fronteres amb risc, però cada cop que em trobo a prop d’una frontera “delicada” acabo acostant-me i ficant-me en problemes. Si fa uns anys em vaig trobar amb l’aigua al coll a la frontera USA/Mèxic a Calexico/Mexicali, aquest cop a estat molt menys greu però també per uns moments vaig pensar “ja hi tornem a ser”; concretament a la frontera entre l’àrtic noruec i rus, entre el Finmark noruec i el Murmansk rus.

La frontera entre Rússia, Noruega i Finlandia, un lloc de boscos i rius

La zona fronterera entre els tres països és una immensa zona deshabitava, formada per enormes boscos caducifolis i llacs i rius, especialment el riu Pasvik, un gran riu que acaba a l’oceà Àrtic i que en el seu darrer tram serveix de frontera entre Noruega i Rússia. En aquesta ocasió el motiu d’acostar-me a la frontera era intentar veure dues espècies de rapinyaires nocturns: el mussol de les neus i el “carabo” lapó, dos grans mussols que es poden veure per aquelles latituds.

Primer vaig anar al Parc Nacional d’Ovre Pasvik i com tots els parcs nacionals noruecs és de difícil accés i pitjor senyalització, es a dir nul·la i ja vaig començar a pensar que no seria fàcil trobar una zona on veure els mussols, així que vaig pensar fer un passeig per la frontera fins a un punt on es troba la frontera dels tres països, tot i que els cartells que havia vist a la zona de Kirkenes no feien preveure una frontera amigable, creia que eren una cosa del passat, anterior a la Perestroika russa.

Cartells a la zona de Kirkenes avisant que entres en una zona especial

Un cop a la zona del riu Pasvik em vaig adonar que semblava que malgrat l’obertura russa, la frontera seguia essent un lloc impermeable, tancat per un i altres, separats només per un riu (més al oest ni tan sols això i la frontera és una simple zona de bosc neta d’arbres) i on ràpidament et dones compte que segueixen jugant a “guerres” i que efectivament allò es una zona molt militaritzada.

Cada cert temps hi ha torres de vigilància, a aquest costat (l’occidental per entendren’s) torres modernes i sembla que funcionals, amb electrònica i antenes, a l’altre (la banda russa) torres molt més cutres i aparentment sense tanta tecnologia, fins i tot per pujar-hi. Tota la zona està marcada amb parelles de postes confrontats, que van marcant la línia de frontera, al costat noruec grocs, al costat rus verds i vermells.

Tota la frontera es marca amb parelles de postes confrontats

Els postes noruecs són grocs amb l’escut i tenen una numeració

Els postes russos, verds i vermells i també van numerats

Les torres de vigilància noruegues semblen modernes i plenes de tecnologia

Les torres russes tenen un aspecte que recorda el “far-west” del segle XIX

Veient que seria difícil veure els famosos mussols, vaig decidir fer una passejada fins a un punt en el qual s’uneixen els tres estats, un lloc semblant al conegut “Drai Landen Punkt” on s’uneixen Holanda, Alemanya i Bèlgica, punts als quals amb cada passa canvies de país. La passejada no era llarga i sempre es curiós estar a un lloc d’aquests i fer la foto de rigor. El camí creuava zones boscoses i pantanoses, amb passarel·les de fusta als llocs més inundats que tanmateix s’enfonsen quan trepitges i et banyes igual.

Un camí circula paral·lel a la frontera, fins al punt d'unió dels 3 països

Cada cop el riu sembla més petit i Rússia sembla més i més a prop, com si es pogués arribar amb un bot, a d’altres el riu torna eixamplar-se i apareixen les restes d’un pont fet per els exercits nazis alemanys que varen ocupar Noruega i pels que era vital controlar aquesta zona que dona pas a l’àrtic rus i a les grans bases militars de Murmansk i Arkangel. Aquestes restes mai han estat retirades per cap dels dos països que les consideren un símbol d’una època en que el món va embogir.

A cops Rússia sembla estar a tocar amb les mans

A un tram de riu apareixen les runes d’un pont militar aixecat pels nazis i deixat com a testimoni

Quan ja em trobava prop del final del camí, de cop vaig veure aparèixer una patrulla, dos soldats sobre un quad absolutament equipats com el que es veuen a la televisió a qualsevol de les guerres que USA manté vives per Àsia. Fusells, cascs cobrint la cara, xalecs anti-bales, no es veia un mil·límetre de pell. En un primer moment em vaig espantar, vaig pensar “ostia! Sense voler he entrat a Rússia, a veure que els explico a aquests dos ara”, quan es varen acostar més vaig poder veure la creu blava sobre el fons vermell i en veure que eren noruecs vaig estar més tranquil; al menys no havia creuat la frontera sense voler, cosa que segons tots els avisos estava prohibida.

Posteriorment vaig pensar que tanmateix acabaria tenint un problema, uns prismàtics i un potent teleobjectiu penjant del pit, fotos de torres, de cartells, dels postes i aquells soldats demanant-me que feia per allà tot sòl, que com es que havia mirat i enfocat cap a les torres. No sabia molt be que dir, el tema dels mussols sonava rar i era obvi que havia enfocat i fotografiat les torres, no sabia molt be com em sortiria quan un d’ells va fer la pregunta clau: “Where are you from?”

Quan vaig contestar Mallorca, Palma de Mallorca, sembla que es varen acabar els meus problemes, ràpidament es varen treure el casco (vaig quedar sorprès de lo jovenets que eren) i un va dir que venia a Palma Nova des que era un nen petit i l’altre que havia competit al “Princesa Sofia de Vela”, i tot ja varen ser rialles i bromes, i fins i tot la història dels mussols no els hi semblava tan rara; de fet crec que si els hagués demanar que em portessin al cotxe en el quad ho haurien fet.

Per jo era el segon cop que un fet casual em treia d’un embolic a una frontera complicada, i vaig decidir tornar enrere i deixar per un altre moment arribar fins al punt d’unió dels tres països, mentre al meu cap tornava sonar la vella cançó d’en Sabina “Cuando menos te lo esperas el diablo va y se pone de tu parte”.

1 2 3  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb