La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

El viatge d'un petit menjamosques

joem | 12 Setembre, 2010 19:30

A la natura es donen fenòmens i fets que als humans ens sorprenen, ens agraden, ens apassionen o ens espanten, des de l’explosió dels volcans, als grans paisatges alpins, la força d’una tempesta o la immensitat dels oceans, però sense tenir les grans dimensions o conseqüències d’aquests fets, hi ha un fenomen que em sembla sorprenent i que any rera any, a mida que el conec i l’analitzo, més em sorprèn i em fascina: la migració.

Em refereixo, no als moviments de persones cercant feina o un millor lloc per viure, sinó a aquells moviments migratoris que dues vegades cada any realitzen infinitat d’animals (les més conegudes són les de les aus però també migren peixos, papallones i fins i tot mamífers), per a reproduir-se o trobar llocs on passar els hiverns. Aquests moviments desplacen els ocells de nord a sud a vegades a distàncies increïbles (la major distància de migració coneguda és la d’una llambritja que fa gaire be 18.000 kms des de l’Àrtic on passa l’estiu fins a l’Antàrtida on passa l’hivern) i des de la prehistòria han cridat la nostra atenció.

Tot i que Mallorca queda una mica al marge de les grans rutes migratòries, a l’illa es poden trobar moltíssimes espècies migratòries, unes venen aquí a passar l’estiu i criar (falcons marins, oronelles, cabots, puputs, menjamosques, etc.), d’altres a passar l’hivern (ropits, coa-rotges, tords, estornells, moltes ànneres, etc.) i moltes d’altres (com aligots, arpelles, falcons vespers, etc) passen cap al sud en aquestes dates de tardor i tornen passar cap al nord just a la primavera, estant a les illes només unes hores de pas o uns dies de descans, abans de continuar el seu camí.

Com ja he dit del fenomen de la migració em fascina pràcticament tot, des de com s’orienten (els falcons marins van del nord de les illes als penya-segats marins de Madagascar), com saben tornar a un lloc concret (les oronelles o els virots tornen al mateix niu o forat on varen néixer), com es posen d’acord per partir en grups (els abellerols migren en nombrosos i sorollosos grups), com decideixen quan creuar la mar (a Formentor les milanes es poden tornar 5 o 6 dies, fins que es decideixen a creuar cap a la península) i tants d’altres factors que són, com a mínim, sorprenents.

Però per sobre de tots ells hi ha un fet que em deixa bocabadat i al que trobo difícil explicació aplicant la nostra lògica “racional”, es tracta del fet que els joves nascuts enguany, que fa poques setmanes que han sortit del niu i que en alguns casos encara tenen un plomatge com “a mig fer”, que potser no coneixen més que el redol, la tanca o el bosquet allà on han nascut, es llencin a realitzar tot sols un viatge que pot ser de molts de milers de quilòmetres i que arribin als mateixos llocs als que potser arribaran els seus pares.

Avui al cap Salines hi havia un d’aquests petits ocellets nascuts fa poques setmanes, que es trobava just al cap, entre les darreres roques a pocs metres de la mar, menjant mosques i petits insectes. Es tracta d’un jove menjamosques gris (muscicapa striata), un ocell molt comú als estius mallorquins, habitual a tots els camps i a molts de jardins de l’illa durant els mesos de calor, que sòl estar atalaiat a un lloc prominent i fa curts vols per a caçar mosques, papallones, vespes, i després torna al seu lloc ràpidament.

Un jove de poques setmanes de menjamosques

Un adult de menjamosques

Per què m’ha impressionat aquest jovenet de menjamosques? Doncs pel que es pot veure a les dues fotos, pel seu plomatge encara “tendre”, pel seu aspecte infantil sobre tot a la zona del cap on encara sembla tenir més plomisó que plomes i del bec on encara te les restes del groc de pollet, per tenir un plomatge, unes cames i un aspecte fràgil, ben diferent al d’un adult de la mateixa espècie que es pot veure a la segona foto. Però el que realment m’ha cridat l’atenció és que el jove menjamosques, que no pot tenir més que unes setmanes de vida, no formava part de cap esbart amb altres joves i adults que viatjaven en grup cap al sud, sinó que estava tot sol, a les darreres puntes rocoses de l’illa on havia passat la nit i on menjava, segurament abans de començar viatge cap al sud, tot sol, sense grup, sense els pares, sense haver estat mai massa lluny del niu on ha nascut a algun poble de l’illa.

Realment mai acabarem d’entendre a la natura i als ocells i mentre més els estudiem més ens sorprendran. Potser avui vespre el petit menjamosques que avui despertava al cap Salines ja estigui dormint a Àfrica, desprès d’hores de volar ininterrompudament sobre la mar; esperem que pugui sortejar tots els perills que l’esperen i que l’any vinent torni aparèixer per Mallorca allà pel mes de març.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb