La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Atles dels ocells nidificants de Mallorca i Cabrera

joem | 24 Setembre, 2010 16:12

Ahir va tenir lloc a Palma l’acte de presentació d’un llibre que, de ben segur, serà els propers anys una obra clau i de referència per als ornitòlegs de Mallorca, ja que es va presentar el nou [b]“Atles dels ocells nidificants de Mallorca i Cabrera[/b]”.

Es tracta d’un llibre que ha estat elaborat amb la col·laboració d’un bon grup d’ornitòlegs i naturalistes del GOB, que al llarg dels anys han anat passant les seves cites cada de cada espècie que es veia durant l’època de nidificació, amb graus que van des de possible nidificació (mascle cantant) a segura (localització del niu o dels polls). Amb aquesta informació s’ha elaborat un mapa per cada espècie, amb la presència/absència de nidificació i el grau: possible, probable o segur.

Els mapes s’han elaborat dividint Mallorca i Cabrera en quadrícules de 5x5 kms, on s’ha anat anotant cada vegada que es tenia constància de la presència d’una espècie. Com és lògic hi ha hagut espècies molt comunes de les quals s’ha trobat indicis de nidificació arreu de l’illa, essent el busqueret de cap negre l’ocell que s’ha trobat a més quadrícules, concretament al 97% del total, es a dir arreu de l’illa; darrera del busqueret apareixen el xoriguer, la merlera i el teulader.

La portada del llibre és un preciós dibuix de dos polls de ferrerico

En quant als que menys, hi ha diverses espècies que només s’han trobat evidències de que criï a una sola quadrícula, com per exemple l’oronella coa-rogenca, el ropit, la miloca o el soterí gros que han criat al port d’Andratx, a un parc de Palma, a les muntanyes d’Artà i a s’Albufera.

El menjamosques, un dels ocells més comuns i fàcils de veure a Mallorca

En definitiva una obra molt interessant i que pot ser una bona eina de treball o d’oci per a tots els que ens agrada la natura i que podeu trobar a la seu del GOB a Palma. Per cert que a part d’algunes cites d’espècies nidificants també he fet la introducció al medi físic de l’atles, amb una proposta de comarques físiques molt més adients per a l’estudi dels ocells que les tradicionals comarques funcionals, més basades en relacions econòmiques que en la realitat física i segons el seu grau de naturalitat o artificialitat.

Un esquema de les comarques proposades, la gradació va del verd intens (més naturals) al taronja viu (més humanitzades)

El viatge d'un petit menjamosques

joem | 12 Setembre, 2010 19:30

A la natura es donen fenòmens i fets que als humans ens sorprenen, ens agraden, ens apassionen o ens espanten, des de l’explosió dels volcans, als grans paisatges alpins, la força d’una tempesta o la immensitat dels oceans, però sense tenir les grans dimensions o conseqüències d’aquests fets, hi ha un fenomen que em sembla sorprenent i que any rera any, a mida que el conec i l’analitzo, més em sorprèn i em fascina: la migració.

Em refereixo, no als moviments de persones cercant feina o un millor lloc per viure, sinó a aquells moviments migratoris que dues vegades cada any realitzen infinitat d’animals (les més conegudes són les de les aus però també migren peixos, papallones i fins i tot mamífers), per a reproduir-se o trobar llocs on passar els hiverns. Aquests moviments desplacen els ocells de nord a sud a vegades a distàncies increïbles (la major distància de migració coneguda és la d’una llambritja que fa gaire be 18.000 kms des de l’Àrtic on passa l’estiu fins a l’Antàrtida on passa l’hivern) i des de la prehistòria han cridat la nostra atenció.

Tot i que Mallorca queda una mica al marge de les grans rutes migratòries, a l’illa es poden trobar moltíssimes espècies migratòries, unes venen aquí a passar l’estiu i criar (falcons marins, oronelles, cabots, puputs, menjamosques, etc.), d’altres a passar l’hivern (ropits, coa-rotges, tords, estornells, moltes ànneres, etc.) i moltes d’altres (com aligots, arpelles, falcons vespers, etc) passen cap al sud en aquestes dates de tardor i tornen passar cap al nord just a la primavera, estant a les illes només unes hores de pas o uns dies de descans, abans de continuar el seu camí.

Com ja he dit del fenomen de la migració em fascina pràcticament tot, des de com s’orienten (els falcons marins van del nord de les illes als penya-segats marins de Madagascar), com saben tornar a un lloc concret (les oronelles o els virots tornen al mateix niu o forat on varen néixer), com es posen d’acord per partir en grups (els abellerols migren en nombrosos i sorollosos grups), com decideixen quan creuar la mar (a Formentor les milanes es poden tornar 5 o 6 dies, fins que es decideixen a creuar cap a la península) i tants d’altres factors que són, com a mínim, sorprenents.

Però per sobre de tots ells hi ha un fet que em deixa bocabadat i al que trobo difícil explicació aplicant la nostra lògica “racional”, es tracta del fet que els joves nascuts enguany, que fa poques setmanes que han sortit del niu i que en alguns casos encara tenen un plomatge com “a mig fer”, que potser no coneixen més que el redol, la tanca o el bosquet allà on han nascut, es llencin a realitzar tot sols un viatge que pot ser de molts de milers de quilòmetres i que arribin als mateixos llocs als que potser arribaran els seus pares.

Avui al cap Salines hi havia un d’aquests petits ocellets nascuts fa poques setmanes, que es trobava just al cap, entre les darreres roques a pocs metres de la mar, menjant mosques i petits insectes. Es tracta d’un jove menjamosques gris (muscicapa striata), un ocell molt comú als estius mallorquins, habitual a tots els camps i a molts de jardins de l’illa durant els mesos de calor, que sòl estar atalaiat a un lloc prominent i fa curts vols per a caçar mosques, papallones, vespes, i després torna al seu lloc ràpidament.

Un jove de poques setmanes de menjamosques

Un adult de menjamosques

Per què m’ha impressionat aquest jovenet de menjamosques? Doncs pel que es pot veure a les dues fotos, pel seu plomatge encara “tendre”, pel seu aspecte infantil sobre tot a la zona del cap on encara sembla tenir més plomisó que plomes i del bec on encara te les restes del groc de pollet, per tenir un plomatge, unes cames i un aspecte fràgil, ben diferent al d’un adult de la mateixa espècie que es pot veure a la segona foto. Però el que realment m’ha cridat l’atenció és que el jove menjamosques, que no pot tenir més que unes setmanes de vida, no formava part de cap esbart amb altres joves i adults que viatjaven en grup cap al sud, sinó que estava tot sol, a les darreres puntes rocoses de l’illa on havia passat la nit i on menjava, segurament abans de començar viatge cap al sud, tot sol, sense grup, sense els pares, sense haver estat mai massa lluny del niu on ha nascut a algun poble de l’illa.

Realment mai acabarem d’entendre a la natura i als ocells i mentre més els estudiem més ens sorprendran. Potser avui vespre el petit menjamosques que avui despertava al cap Salines ja estigui dormint a Àfrica, desprès d’hores de volar ininterrompudament sobre la mar; esperem que pugui sortejar tots els perills que l’esperen i que l’any vinent torni aparèixer per Mallorca allà pel mes de març.

Una arpella cendrosa al pla de Lanzell

joem | 07 Setembre, 2010 16:56

El pla de Lanzell és una planura de sonor i com a mínim per mi misteriós topònim, on es conreen cereals, situada molt a prop del poble de Vilafranca i on periòdicament apareixen ocells rars, tant en els passos migratoris (el pre-nupcial abans d’estiu i el post-nupcial ara a final d’estiu), com a vegades en ple hivern, quan els temporals fan que arribin a l’illa ocells inesperats.

Aquests dies a diferents foros d’ornitologia es comentava la presència de fins a tres àguiles marcenques (águila culebrera), cosa completament inusual a Mallorca, però que aquest any sembla s’està convertint en més habitual, ja que des del mes de març (el seu nom en català es degut a que compareixen al més de març), però a Mallorca es veien molt molt poques i durant molt pocs dies, mentre que enguany s’estan deixant veure seguit des del març i fins a set exemplars junts.

Avui he anat fins al pla de Lanzell, i deixant de banda que la zona sembla una plana cerealista de Castellà o Extremadura, a la zona feia una calor tremenda, per sobre dels 32 graus i ni rastre de les àguiles marcenques, tot i que tota la zona està plena de xoriguers, en concentracions molt altes que deuen trobar aliment a bastament per compartir un espai tan reduït.

Posteriorment m’ha semblat veure el vol baix i rastrejant d’una arpella, un rapinyaire que a les illes és propi de zones humides però que a altres bandes és molt comú als camps de cereal. Quan s’ha acostat més he pogut confirmar que no es tractava d’una arpella, sinó d’una arpella cendrosa (cyrcus pygargus) o aguilucho cenizo; un preciós exemplar jove en migració cap al sud, cap a Àfrica o passarà l’estiu.

Ha estat una bona estona volant baix i caçant entre les restes de cereal segat i finalment a molta distància sobre diferents bales de palla he pogut veure dues arpelles més, sense tenir clar si es tractava d’arpella comú o altres exemplars de cendrosa.

Deixo tres fotos on malgrat la distància es veu la bellesa d’aquest rapinyaire de pas per Mallorca.

Jove mascle d’arpella cendrosa

El plomatge és nou i no te gens de desgast

Volant molt baix, gaire bé entre les herbes seques per veure les presses

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb