La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Hipocresia política i la Platja de Palma

joem | 27 Agost, 2010 13:43

Aquests dies estem assistint a un nou exercici d’hipocresia de grans proporcions per part dels partits polítics, especialment UM, PP i PSM, però també Esquerra Unida i en menor mesura el propi PSIB, i també per part dels diaris, editorialistes i columnistes, tots ells espantats i en desacord amb les propostes que fa el Pla d’Acció Integral de la Platja de Palma que va ser presentat el passat dos d’agost i que es troba exposat al públic.

El motiu de tot aquest desacord, de tanta sorpresa davant del que proposa el Pla d’Acció Integral ve donat perquè primer els veïns de can Pastilla, després els del Torrent des Jueus a s’Arenal i posteriorment sembla que els veïns, comerciants i petits hotelers de tota la zona s’han alçat indignats contra els esponjaments, la demolició d’edificacions (habitatges i no habitatges), l’obertura de bulevars i zones verdes i les possibles expropiacions a la zona.

Que s’indignin els veïns i propietaris ho entenc i es comprensible, a ningú ens agrada saber de cop que sa nostra casa serà esbucada i que si no estem d’acord ens expropiaran, és una reacció natural i lògica (que es produeix amb cada nova infraestructura). En el cas de la Platja de Palma, el que s’ha de fer és iniciar un procés per tractar de trobar solucions per a cada un dels afectats, que compensin i si es possible millorin el que ara tenen i que perdran si es desenvolupa el pla, tenint sempre present que el valor intangible que per cada un de nosaltres te la nostra casa és mal de valorar i això sempre serà un problema afegit i mal de resoldre.

El que no puc entendre de cap manera és la postura dels diferents partits polítics i dels mitjans de comunicació de l’illa que ara es mostren escandalitzats davant les primeres propostes del Pla d’Acció Integral, a les quals es proposa obrir espais amplis que “oxigenin” les zones més congestionades, eliminar edificis obsolets, traslladar usos i aprofitaments cap a segona i tercera línia per tal d’esponjar la primera, etc.

Vista general de la zona de can Pastilla

No entenc a que ve aquesta suposada sorpresa de partits polítics i mitjans de comunicació (ja he dit que si entenc la dels veïns afectats i la seva voluntat de lluitar contra el pla), em vol fer creure el senyor Melià, el senyor Rodríguez o els líders del PSM que no sabien que a la platja de Palma es tomarien edificis? Què no sabien que hauria expropiacions i veïns afectats? O potser el que ha passat és que a pocs mesos de les eleccions han vist l’oportunitat d’unir-se a un populisme barat i fingir que no sabien res del que es cuinava pels tècnics que fa mesos que treballen en l’elaboració del pla integral?

Qualsevol tècnic de qualsevol especialitat que hagi estudiat els diferents i abundants problemes de la Platja de Palma, sap que aquests problemes es resolen amb bisturí i no amb esparadraps, que la solució passa per una operació quirúrgica i no per prendre pastilles; que es suposa que creien que era el pla tots aquests polítics i periodistes que ara s’escandalitzen? Posar cossiols guapos i jardineres noves? Donar una mano de “xapa i pintura” als edificis que fa anys que demanen altres solucions? Posar retjoles noves a les aceres de carrers per on no passen dos cotxes? Potser creien que els milers de milions de pessetes que es gastarien era per comprar toldos, retjoles, plantetes, persianes i pintura, però sincerament no ho crec.

I no ho crec perquè, a més a més, enfront de tot l’equip que ha redactat el pla es troba des del primer dia Margarita Nàjera, que si alguna cosa va deixar clara durant els seus anys de batlesa a Calvià, és que no li tremolava el pols a l’hora d’enfrontar-se al primer hoteler d’aquestes illes, o a poderosos banquers o propietaris de mitjans de comunicació. A Calvià, Nájera va desclassificar 1800 hectàrees de sòl urbanitzable (per primer cop a les Illes) que varen passar a ser sòl rústic, va esbucar hotels a primeríssima línia (a Palmanova algun sobre la mateixa arena de la platja), va prohibir que els hotelers venguessin com apartaments els hotels amortitzats, va declarar com a parc públic la finca de Galatzó (la més grossa de Mallorca); algú podia imaginar que na Nájera i el seu equip es limitarien a plantar palmeres, posar retjoletes i subvencionar persianes noves? Evidentment no, des del primer moment polítics i periodistes sabien que el pla seria una rehabilitació completa i integral de la zona o no seria res i que aquesta rehabilitació completa significaria sacrificis per a alguns dels residents.

Ningú, al menys aquests polítics que fan rodes de premsa per posar-se incondicionalment al costat dels veïns i que tenen tota la informació al seu abast, pot dir ara que creia que el pla consistiria en quatre arranjaments a la zona, només des de la més absoluta hipocresia es pot mantenir aquesta opció, tots ells sabien el que suposava i suposaria un pla d’aquestes dimensions i que això significaria, molt probablement, l’oposició dels veïns afectats directament. Resumint que es pot estar d'acord o no amb el pla, però el que no poden dir és que no sabien que el pla seria això.

Perquè ara s’espanten, reculen i volen transmetre l’idea de que na Nájera és poc menys que una radical solitària que ha tramat tot això amb el més absolut secret i sense comptar amb ningú?

Segurament la resposta està en les eleccions de la propera primavera i en la baixa qualitat de la major part dels equips polítics que ens governen.

El Centre de Turisme Ornitològic de la Gola

joem | 26 Agost, 2010 15:33

La Gola del Port de Pollença és una petita zona humida formada a la desembocadura d’un torrent, situada en el mateix entorn urbà del port. Això ha fet que durant anys i anys la zona anés patint un progressiu procés de degradació i pèrdua de superfície deguda a la continuada urbanització de la zona, l’abocament de runes i escombraries i qualsevol dels processos de degradació que es veuen a qualsevol àrea peri-urbana; amb el problema agreujat que aquí no parlem d’un solar més de l’entorn de qualsevol ciutat o poble, sinó d’una zona humida que tenia un altíssim valor ambiental.

Aquesta degradació continuada havia fet que la Gola arribés a un estat gairebé comatós en el que qualsevol rastre del seu antic esplendor era poc més que un record. A l’any 2008 es va fer un procés de recuperació de la zona, molt més urbà del que m’hauria agradat, que donava a la zona un aspecte més de parc urbà que d’espai natural, però al menys la primera passa per aturar la destrucció i desaparició total de la Gola estava feta i avui en dia, com a mínim no es destrueix el que queda; a la següent foto es poden veure les amenaces que en forma de abocaments, aparcaments, i construcció, constrenyien la Gola.

Vista aèria de la Gola, on es veu l’entorn urbà abans de les actuacions (foto Google Maps).

Ara es vol convertir la zona en un centre de turisme ornitològic, que afavoreixi i ajudi a incrementar un tipus de turista que a més de venir fora de la bogeria en que es converteix Mallorca als mesos d’estiu, també te la l’avantatge de que arriba a l’illa amb l’objectiu de veure ocells, no engabiats o a parcs zoològics, sinó en el seu ambient natural, per la qual cosa si des del govern d’aquest país es vol promoure aquest tipus de turisme, caldrà que es preservin els espais naturals que encara queden a les illes.

El centre es troba dintre de l’espai natural de la Gola, i esta format per una casa de fusta i un itinerari d’iniciació recomanat per aquells que vulguin iniciar-se a l’observació dels ocells, ja que en nou pannells s’explica com identificar 9 ocells comuns a la Gola. En quant a la caseta, hi ha diversos pannells amb informació sobre diferents zones de Mallorca que tenen una major riquesa o interès ornitològic: la península de Formentor, l’Albufereta de Pollença, s’Albufera de Mallorca, el sector Central de la Serra de Tramuntana, son Real, el Salobrar de Campos i l’arxipèlag de Cabrera, sense dubte zones de lo millor de l’illa i que pràcticament aglutinen tots els hàbitats i espècies d’interès.

Una vista general del centre de turisme ornitològic de la Gola

Els diferents plafons recullen els principals trets de cada una de les zones, amb les èpoques, espècies més interessants, possibles itineraris, etc. també hi ha una taula central que és un gran mapa de Mallorca on apareixen localitzades tant les set zones com els espais protegits de l’illa, els pobles i el viari.

La taula central, amb el mapa de l’illa i els espais d’interès ornitològic

El que espero des d’aquí és que iniciatives com aquesta tinguin continuïtat i no quedi simplement en una iniciativa aïllada, espais com aquest d’alt interès ecològic i ambiental en molt mal estat hi ha uns quants al llarg i ample de Mallorca, sense voler ser exhaustiu podria citar: les zones humides del torrents de Son Real, Canyamel, s’Illot, es Saluet (Port d’Andratx) i d’altres àrees com ses Fontanelles (Can Pastilla), les zones dessecades del pla de Sant Jordi o el pla de l’Anzell (Vilafranca), totes aquestes zones i d’altres que molts podeu tenir en el cap es troben assetjades per múltiples problemes però amb molt pocs diners i molta més vigilància i protecció podrien convertir-se en nous centres d’atracció per al turisme ornitològic o de natura.

Un dels mapes, en aquest cas el de Salobrar de Campos

Tot i això no vull acabar sense felicitat al Consorci de la Gola, format per les Conselleries de Medi Ambient i Mobilitat i la de Turisme i Treball del Govern de les Illes Balears i l’Ajuntament de Pollença i animar a totes aquestes institucions a que continuïn en aquesta línia.

Hamningberg: La ruta més impressionant de l'Àrtic

joem | 21 Agost, 2010 21:48

El passat mes de juny vaig estar 12 dies per les terres del nord d’Europa, concretament a l’Àrtic noruec, a la zona del Cap Nord i la península de Varanger, i vaig escriure un primer post anomenat "Varanger, un al·lucinant viatge a l’Àrtic", que ara vull completar amb alguna ampliació d’algun dels dies més interessants o curiosos viscuts a aquelles terres; en aquest en concret intentaré descriure una mica més un dels trams més impressionants del viatge: la ruta que des de Vardo duu fins a Hamningberg.

La ciutat de Vardo, situada a una illa a 1.5 km del continent

La ruta fins a Hamningberg comença a la ciutat de Vardo, una vella ciutat medieval que ara te uns 2500 habitants i on durant els anys més durs de la repressió cristiana contra els dissidents varen cremar més 900 bruixes, al juliol la temperatura mitjana es de 9º i al gener de –5 i es fa difícil entendre com malgrat la mar no es congeli en tot l’any (degut a l’arribada de la corrent del Golf) es pot viure a un lloc tan inhòspit, fet que només es pot entendre per l’ingent quantitat de peixos que hi ha a la mar, que justifica viure a aquestes latituds, ja que de fet és l’única ciutat noruega continental situada al domini del clima àrtic de tundra, on no pot créixer ni un sol arbre. La ciutat comunica amb el continent amb un túnel submarí (com molts dels túnels de Noruega) d’uns 2 kms i tot just a la sortida del túnel comença la carretera cap a Hamningberg, una carretera estreta i poc transitada que només està oberta des de finals de maig fins a les primeres neus (molts anys ja al setembre). Son només uns 50 kms, i tot i que comença suau, ben aviat apareixen les muntanyes de roques negres i aspecte volcànic que ja no ens deixaran fins al final de la carretera

La ruta ràpidament s’acosta cap a muntanyes negres

Passats els primers quilòmetres, on apareixen diverses cases de gent que deu treballar a Vardo, la carretera ràpidament torna estreta i discorre entre roques de perfils vius, arestes tallants i colors negres. El traçat de la mateixa va contínuament adaptant-se al relleu, uns cops més encaixonada i altres una mica més oberta, sempre amb l’oceà Àrtic a la dreta i les muntanyes, no molt altes però si molt impressionants a l’esquerra. Cada corba és una nova perspectiva, un nou paisatge més impressionant que l’anterior, les guies diuen que es tracta d’un paisatge lunar “moon landscape” però potser es queden curtes, ja que em sembla que a la Lluna no hi ha relleus com aquests.

La vegetació, la roca i la pluja creen un ambient impressionant

En ple estiu, a alguns llocs la neu arriba fins a vorera de mar

Algun pas impressiona tant que dubtes si seguir endavant

Les imatges no són capaces de captar tota la força d’aquesta carretera

Tot i que només per gaudir de la força del paisatge val la pena recorrer els 48 kms de carretera fins a Hamningberg, el camí ens donarà moltes altres sorpreses, com la possibilitat de veure balenes blanques o dofins a l’oceà, com tres o quatre racons encantadors on sempre hi ha cases o caravanes, encara que mai es pugui veure una sola persona ni res que denoti que estan en ús. Em va semblar com si tota la zona de l’Àrtic de Noruega estigués en “stand-by” a l’espera de que arribés gent a ocupar-la al mes d’agost.

De tant en quan hi ha cases que no sembla abandonada, però mai es veu gent

Però a més, a tots aquells que els agradin els ocells i la natura aquest camí els hi pot oferir sorpreses difícils de trobar a altres llocs: una guineu pot creuar la carretera a pocs metres; un paràsit cuallarga pot descansar a la mateixa vorera de la carretera; un àguila marina pot aixecar el vol quan ens vegi baixar del cotxe; un cigne i la seva parella criant tranquil·lament a una llacuna; un grup de joves de gavina de tres dits resten immòbils a la platja a prop de nosaltres intentant protegir-se del fred i el vent; ramats de rens molt a prop de la carretera i de la mar o uns solitaris pingdais d’ala blanca surant tranquils a pocs metres de la vorera. Tot això sense comptar altres ocells o animals més difícils de fotografiar com una parella de galls fers que pasturaven lluny sota la pluja.

Una guineu va creuar al meu costat, ben a prop

Un paràsit cua-llarga descansant just a la carretera

Dues àguiles marines descansen sense preocupar-se per nosaltres

Una parella de cignes, amb l’enorme niu

Els joves de gavina de tres dits protegint-se del fred a la platja

A l'estiu els rens aprofiten la mar per refrescar-se (tot i que no se de que)

Un preciós i solitari pingdai d’ala blanca

L’arribada a Hamningberg és com un petit oasi de “pau” després de la duresa del paisatge creuat, una suau badia, sorra fosca i un grup de cases que al segle XIX conformaven un poble de pescadors però que amb els canvis econòmics del segle XX i els grans centres congeladors va ser abandonat fa més de 60 anys. Avui està catalogat com a monument històric i es preserva en molt bon estat; teòricament les cases durant l’estiu són utilitzades durant els caps de setmana, tot i que la sensació d’absoluta soledat és molt forta, incrementada potser per una estranya impressió que es viu a tot l’àrtic noruec, excepte a la ruta del Cap Nord, i no és altre que la impressió de que tot ha estat abandonat de cop, de sobte, inesperadament; tots els pobles, cases i aldees estan buits per tot arreu, però al mateix temps tot sembla com si els propietaris o residents haguessin sortit fa cinc minuts a cercar els nins al “cole”, bicicletes, canoes, parcs infantils, joguines, eines, ports trobar qualsevol estri domèstic als jardins i porxos de les cases, que tenen les finestres com si la casa estigues habitada, mentre que no hi ha cap persona a quilòmetres a la rodona.

Hamningberg al final del camí és com un oasi de tranquil·litat entre muntanyes

No hi ha ningú enlloc, però joguines, cadires, regadora, tot sembla en ús

La bicicleta, com si el seu propietari estigués fent un café

Per acabar un dia d’aquells que es recorden molt de temps, la platja de Hamningberg em reservava una darrera i gratificant sorpresa sobre la mar vaig veure un grup de llambritges àrtiques que semblaven més sorolloses del normal, tot i que plovia i que la llum era molt dolenta em vaig acostar fins a la darrera duna i vaig muntar el telescopi i vaig poder veure sobre l’arena un grup de femelles de llambritja àrtica que cridaven mentre els mascles pescaven a la mar, fent imponents picats dels que remuntaven amb un peixet al bec; posteriorment amb el peixet venien a la platja, li oferien a la femella fins que aquesta acceptava aparellar-se i llavors en front del meu telescopi es produïa la cúpula, d’una espècie que és el major migrant de la Terra, ja que passa l’estiu a l’Àrtic i l’hivern a l’Antàrtica, volant casi 18.000 kms. Entre les llambritges i un eider real que surava tranquil a la mar no se el temps que vaig estar tirat a la sorra sota una fina i freda pluja, però em vaig sentir com si visqués un episodi del National Geogràfic.

Una espectacular i magnífica llambritja àrtica

En la parada nupcial els mascles ofereixen peixets a les femelles

Finalment la parada nupcial acaba amb la còpula sobre la mateixa arena

Un espectacular mascle d’eider real a la platja de Hamningberg

Finalment vaig buscar un lloc on passar la nit, ja que tot i que el sol mai marxa del cel, el cansament, el fred, la pluja i les moltes emocions de la jornada mereixien un lloc especial on dormir, lògicament al poble no hi ha res, tot està tancat i tornar a Vardo a l’hotel no es una bona solució, ja que el que es mereix la ruta és tornar-la a gaudir amb calma i si potser amb millor temps que permeti fruir de tot el que ofereix, vaig parar a un cap prop del poble, on la visió de l’oceà Àrtic amb l’especial llum del sol a la mitjanit em recordava a cada moment que entre jo i el Pol Nord només havia uns centenars de quilòmetres d’aigua.

L’Àrtic a mitjanit: un espectacle únic, que per ell tot sol val un viatge

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb