La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Les cicatrius de la terra

joem | 20 Març, 2009 12:17

Fa unes setmanes l’IME (Institut d’Estudis Menorquins) va publicar a Maó el llibre Natura i Societat: Mosaics a Menorca coordinat per en Francesc X. Roig i Pere Fraga i en el que han participat més de 25 autors que aporten el seu punt de vista de l’illa de Menorca, començant pels aspectes geològics i físics, seguint pels aspectes relacionats amb la fauna i flora i amb els temes més humans i terminant amb els aspectes econòmics com el turisme, l’urbanisme i l’economia.

Jo vaig tenir la sort que em demanessin participar i que aportés la meva visió escrivint el capítol relatiu a l’ordenació del territori i l’urbanisme. Com que es tracta d’un text curt i crec que interessant per entendre la diferent situació en que es troba Menorca en comparació a Mallorca i Eivissa i al mateix temps mostra lo prop del desastre que també va arribar Menorca, crec interessant reproduir-ho aquí.

L'article es titula Les cicatrius de la Terra, per les raons obvies de les marques encara avui visibles que queden a molts indrets de l’illa de Menorca i com ja dic es pot trobar al llibre Natura i Societat: Mosaics a Menorca, on hi ha altres articles molt interessants.

Les cicatrius de la terra

És una pregunta habitual cada vegada que els amics recorren l’illa i visiten la zona del nord: “Què n’han de fer a Binimel·la? Per què és aquella autopista?” i és que realment la magnitud i l’amplària del camí d’accés a la cala és impressionant i dona idea del faraònic projecte que es va començar a desenvolupar sobre aquells paisatges avui casi verges.

Aquesta és la cicatriu més dura i descarnada de les que mostra l’illa, però no és ni de lluny la única, de fet, la costa menorquina mostra moltes d’aquestes cicatrius, algunes obertes i esfereïdores, d’altres gaire bé desaparegudes sota una vegetació i una natura que vol recuperar el que va ser seu i d’altres simplement resten a l’ànima i els records col·lectius d’una societat que va saber reaccionar a temps i va salvar una illa amenaçada per molts projectes que en nom del desenvolupament i el progrés volien cobrir amb un mant d’asfalt i formigó el litoral menorquí.

La major part d’aquells projectes són del primer boom turístic, a finals dels anys seixanta quan no s’entenia de valors paisatgístics ni ambientals i els grans hotels i les urbanitzacions es construïen directament sobre la costa, eren projectes previs a l’arribada de la democràcia, en molt de casos tenien el recolzament del Ministeri de Turisme i així és com varen néixer les primeres zones turístiques de l’illa com Cala Galdana, Binibeca, son Xoriguer, son Bou, son Parc, Platges de Fornells i d’altres que tenen el seu origen a aquells primers anys.

L’arribada dels ajuntaments democràtics no va canviar gaire la situació, el turisme era el futur i la riquesa i tothom volia tenir la seva porció del gran pastís, es varen fer els primers plans municipals, però tots eren tremendament desenvolupistes i només varen servir per a confirmar l’enorme quantitat d’urbanitzacions costaneres que s’havien dissenyat a l’empara del boom turístic anterior i que encara eren una amenaça sobre els millors espais naturals de l’illa; un conjunt d’urbanitzacions de tot tipus que havien de destruir totes les grans platges verges i que havien de convertir l’illa en un gran eixam per més de mig milió de persones.

Aquelles cicatrius, aquelles ferides que encara avui fam mal i produeixen calfreds en imaginar el futur que tenien preparat per aquesta illa són visibles a moltes zones que avui estan verges i protegides, Binimel·la és sens dubte la més visible i dramàtica de totes, és com aquella cicatriu a la galta que no es pot amagar de cap manera, però no és la única, només hem de gratar un poc i passejar per paratges emblemàtics del litoral o l’interior per a descobrir-les, tota la costa va estar sota la mirada cobdiciosa dels promotors i urbanitzadors; una ràpida passejada per cales i platges avui verges ens recordarà als més majors uns anys on es va haver de lluitar un a un per espais naturals, per zones humides, per barrancs i cales; per als més joves, que no varen viure aquells anys, només són els noms de llocs paradisíacs què fan de Menorca una illa diferent i molt especial.

Si fem el camí de Cavalls començant de Maó cap al nord, trobem s’Albufera des Grau (Shangri-la en el llenguatge dels promotors) ara dintre del Parc Natural però on són perfectament visibles els vials de la gran urbanització; Cala Tirant i Binidonairet, una enorme urbanització, on queda el testimoni de dos blocs d’apartaments i onze xalets; el ja esmentat conjunt de Binimel·la, Pregonda i Cala Mica; son Ermità i cala Calderer, on no es varen començar les obres d’urbanització; ets Alocs, on hi ha vials i on fins fa molt poc ha hagut una sèrie d’infra-habitatges ocupant la platja, aprofitant la desaparició i el desinterès de l’empresa propietària. A la costa sud, més protegida de la tramuntana i de cales d’arena blanca i per tant molt més comercial i fàcil de vendre, trobem igualment una sèrie de noms què varen ser mítics per la lluita social per la seva protecció: Son Saura, Turqueta, Alparico, Macarelleta, Macarella, Cala Mitjana, Trabalúger, Atalis i Binigaus a totes aquestes zones va haver projectes per urbanitzar tota la costa des de Son Xoriguer a Sant Tomàs, encara que cap d’elles va iniciar les obres, són les cicatrius invisibles què només queden en el record de la societat menorquina; ja a Alaior estava previst una immensa ampliació de son Bou i Torre-solí, els tres Llucalaris, on encara són visibles quilòmetres de vials a mig obrir que havien de transformar tota la zona; Cales Coves, on també són visibles els vials de la urbanització, i son Vitamina, arribant de nou a Maó trobem es Canutells, on també havia enormes ampliacions els carrers de les quals encara són visibles entre savinars i restes arqueològiques. Les tres darreres varen urbanitzar les primeres fases abans de que el territori fos protegit i avui tenen una part que ja és urbana.

A l’interior i lluny de la costa, el gran exemple d’aquells anys de bogeria és la Roca, on aprofitant la proximitat al Monte Toro es volia crear una gran urbanització “de muntanya” lluny de la costa i on encara són visibles quilòmetres de vials que fan mal a un dels alzinars millors de l’illa.

Avui, amb l’illa declarada Reserva de Biosfera costa creure que aquest fos el futur que es tenia reservat per Menorca, però si alguna cosa tenen en comú tots aquests noms és que corresponen a grans finques rústiques, que en la majoria dels casos ja estaven venudes per a la seva urbanització i totes elles havien començat el procés urbanitzador: fer el projecte, obrir carrers, asfaltar, portar llum i aigua i tot el necessari per a transformar un espai natural en una urbanització on es poden construir xalets, apartaments o hotels. A cada urbanització l’aturada els hi va agafar en un moment diferent del procés i això és clau perquè el resultat final va dependre del moment en que el territori va ser protegit; així algunes varen “morir” a la fase de projecte com Macarella, Trabalúger, Son Saura del sud, Cala Mitjana, Atalis o son Ermità i no queden rastres ni ferides visibles, només el record i l’estupefacció; d’altres estaven ja en plena fase d’obres i com ja hem dit les cicatrius són encara visibles als Llucalaris, Coves Noves, ets Alocs, Tirant, Binimel·la o la Roca; per contra, les que tenien les obres més avançades com Son Parc, Coves Noves, Punta Grossa, Platges de Fornells o Cap den Font i ja tenien els carrers asfaltats varen seguir endavant, encara que retallant molt el que inicialment es volia fer; la gran excepció va ser la urbanització de s’Albufera des Grau, avui Parc Natural, on gràcies al gran esforç combinat de l’ajuntament de Maó i l’estat, es va aturar un procés que havia avançat molt més que d’altres i que es va salvar de forma miraculosa.

Què va ser el que va salvar Menorca i va evitar que ara ens trobem davant una costa com la d’Alacant, Màlaga o bona part de la de Mallorca?

Es evident que varen ser els menorquins els que varen fer l’esforç i varen lluitar per protegir aquests espais, la forta pressió social de la societat menorquina va fer que ajuntaments, parlament o Consell Insular les anessin protegint una rera l’altre, fins que al 1991 amb la Llei d’Espais Naturals i posteriorment amb el PTI sembla que va quedar definitivament tancat el creixement urbanístic del litoral menorquí i es va configurar la Menorca Reserva de Biosfera tal com la coneixem avui.

Però potser la pregunta amb una resposta més complicada és: Què va provocar aquest anomenat per alguns autors “retard virtuós” que va donar temps a que les lleis i els plans proteccionistes actuessin abans que les màquines?

Probablement Menorca l’hi haurà d’estar sempre agraïda a la profunda i gran crisi econòmica que es va iniciar a l’any 73, que va copejar amb especial duresa Europa i va aturar totes les urbanitzacions que estaven en marxa i segurament també haurà d’agrair sempre que la força amb que bufa la tramuntana i que el seu clima menys “càlid” que el de Mallorca i Eivissa provoquessin que quan la recuperació econòmica va tornar posar en marxa el procés de creixement turístic, aquest es va centrar a les altres dues illes, provocant el “retard virtuós” que li va permetre entrar a la UVI i salvar-se, encara que sortís amb el cos ple de cicatrius.

Un nuvol blanc...

joem | 17 Març, 2009 17:43

”Senzillament se'n va la vida, i arriba com un cabdell que el vent desfila, i fina...”

Avui ha estat un d’aquells dies que mai ningú voldríem viure, he enterrat a una persona tan estimada com el meu pare i em costa expressar sentiments tan intensos.

Com que em sento incapaç de transmetre aquests sentiments, simplement deixo a algú que sí ha sabut expressar perfectament el que es sent en moments així.

Fins sempre...

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb