La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Calexico/Mexicali una frontera de por

joem | 23 Desembre, 2007 22:48

Aquest dies he vist la pel·lícula “Babel”, un film que vos recomano i que es desenvolupa a tres escenaris: les muntanyes de l’Atles marroquí, el Japó i la frontera entre Estats Units i Mèxic, probablement la línia divisòria més dura del món i immediatament m’ha vingut a la memòria un episodi que vaig viure a aquella frontera i que sens dubte és un dels moments de la meva vida que més apurat i espantat he estat.

Seguint les passes del riu Colorado i del Salton Sea vaig acabar a Calexico-Mexicali una ciutat dividida en dues per la frontera entre els Estats Units i Mèxic, Calexico és la part nord-americana i Mexicali la part mexicana i es troben situades al mig d’una enorme zona de reguius que aprofita l’aigua del Colorado.

La ciutat de Mexicali/Calexico, dividida per la frontera

La meva intenció era dinar a la part mexicana, on sempre es menja millor i més barat que als Estats Units, i al mateix temps veure les grans diferències entre dues parts de la mateixa ciutat, dividida per una línia política com és la frontera entre dos estats. Volia passar un parell d’hores a la part mexicana, menjar, fer quatre fotos i tornar a California, on deixava el cotxe amb totes les coses excepte la camera de fotos i la cartera.

Com passa gaire be sempre, no feia ni 100 metres que havia entrat a Mèxic quan em vaig adonar que la targeta verda era a la jaqueta que acabava de deixar en el cotxe!, a dues quadres, com diuen ells, de la frontera. Per un moment vaig pensar tornar enrera, aparentment no havia ningú vigilant la sortida de la gent cap al sud, i jo tot just acabava de creuar, però vaig pensar: “no passa res, al passaport es veu clarament el segell de Los Angeles Airport i diu “Accepted” amb data d’abans d’ahir”, amb aquesta idea vaig continuar, descobrint que Mexicali no m’agradava gens, es tracta d’una ciutat hostil, garitos foscos, mirades inquisidores, caos pels carrers, una ciutat on en cap moment em vaig trobar còmode, fins que vaig decidir tornar més aviat del que tenia pensat i dinar als USA.

USA-Mèxic border: cap problema per anar al sud, mil per tornar.

Al creuar el control de tornada a Califòrnia sembla que tot va be, el policia de fronteres mira el passaport, el tanca i quan el me torna, de cop sembla veure que alguna cosa falla i em diu “where is your green card?”, li explico que la tinc al cotxe i em diu que no puc passar, li dic q vaig entrar feia dos dies que miri el segell de l’aeroport. Sembla que em deixa passar, però en el darrer moment em diu “ves a aquella oficina i demana-ho a l’oficial”, perquè segons ell, m’ho ha d’autoritzar.

A la sala noves mirades i consultes, sembla que no ocorre sovint, després de més dubtes i quan sembla novament que em tornen el passaport i em deixen entrar als Estats Units, un dels que sembla comandar em diu que compri una targeta verda i que després podré entrar.

Quan em poso a la cua començo a preocupar-me de veritat, ja que és evident que a aquella cua i a aquella finestra no venen targetes verdes. Tots a la cua són mexicans amb carpetes plenes de papers, rebuts de llum o del banc, del telèfon, que demanen permisos de residència o de treballs als USA; els propis mexicans em miren amb cara rara, com dient que fa aquest gringo aquí?

Són més de 2 hores de tensió, al costat d’un torns que només permeten passar la gent cap al sud i on contínuament estan creuant dones i homes majors amb bosses d’hipermercat plenes de productes de consum, que immediatament donen a al·lots i joves que les porten cap a Mexicali, mentre els majors tornen creuar cap a Calexico; hi ha gent a la que veig repetir això més de 12 vegades, sembla com si tothom es dediqués al contraban, mentre a mida que em vaig acostant a la finestreta i veig el que porten i el que fan tots els que em precedeixen a la cua augmenta la meva preocupació.

Les cues i passadissos a la frontera de Calexico.

Per primer cop em començo a donar compte que tinc un problema, que estic ficat en un bon embolic, perquè estic al costat equivocat de la ratlla, sense saber molt be com, amb una successió de petits fets encadenats (tal com passa a “Babel”) estic al costat equivocat de la ratlla y aquesta vegada la ratlla que he de creuar és probablement la més difícil i dura del planeta.

A la finestra, tal com ja sospitava una policia de fronteres em diu que allà no venen “green cards” que vagi a parlar amb l’oficial, que estava al despatx on em va enviar el primer policia. Quan em va dir això vaig veure clar que el problema era més gros del que creia, la dóna que m’atenia em diu per dues vegades que em llevi de la finestra i que marxi d’allà. Jo veig que no puc marxar cap a l’oficina, perquè a aquella oficina era on m’havien dit que comprès la targeta a la cua.

El meu cotxe, l’equipatge, el portàtil, la targeta verda, tot està a 150 metres de la maleïda frontera, la línia que separa el primer món del tercer, la riquesa de Califòrnia de la misèria d’aquella perillosa ciutat. Fins i tot i veient el que s’acosta començo a planificar una via alternativa per a tornar a arribar al cotxe llogat que m’espera a dues quadres al nord. Em sembla que lo millor es agafar un taxi cap a la capital de l’estat, des d’allà un avió a Mèxic DF, i des d’allà no se si podré volar a Los Angeles altre cop o hauré de volar a Madrid per tornar arribar a Estats Units des de Madrid, finalment un altre taxi per fer els 200 kms fins al cotxe que m’espera a només 5 minuts. La perspectiva esgarrifa i davant aquesta possibilitat i haver de creuar Mèxic en calçons curts i samarreta, segueixo en front de la finestra sense més arguments que aconseguir que aquella policia comenci a fer-me preguntes sobre que faig allà sòl, a on em dirigeixo, perquè vaig a Las Vegas, si soc jugador professional i d'altres semblants. Jo aguanto sense moure'm i sobre el vidre vaig estampant una a una les targetes que porto, crèdit, seguretat social, universitat, Iberia Plus... Qualsevol tros de plàstic és bo per intentar diferenciar-me de les persones que fan cua darrera meu.

No em sento gens orgullós d’aquells minuts, posant targetes de tot tipus sobre el vidre, intentant demostrar-li a aquella policia que jo no era com els que esperaven darrera, que jo no era un pobre mexicà intentant aconseguir un permís de treball o residència, sinó que jo era un ciutadà de la Unió Europea carregat de targetes de plàstic de tot tipus, com si això fos una prova de no ser un “wet back”. Li vaig demanar per favor que un d’ells m’acompanyés a buscar els papers al cotxe i ella em responia que li donés les claus a un d’aquells mexicans que passaven una i altre vegada per tornar carregats de productes del supermercat.

Quan estava a punt de partir o de que ella cridés els seus companys perquè em fecin fora de la finestreta, suposo que la meva insistència en que no podia donar les claus del cotxe a un d’aquells personatges i la meva desesperació davant el problema que em venia a sobre, va fer que de cop i per primera vegada ella canviés el seu to i em digués que preparava un viatge a Compostela, que anar a Santiago era un dels seus somnis... Aquell canvi era absolutament inesperat i quan després em va fer una pregunta molt personal, vaig intuir de cop que els meus problemes havien acabat, no podia ser que entrés en el terreny personal si pensava deixar-me tirat allà a la frontera. I així va ser.

Quan tot semblava perdut i estava a punt d'iniciar un camí incert cap a Mèxic DF, Madrid i Los Àngeles, per tornar a 200 metres d’allà on estava; quan el món semblava a punt de caure’m a sobre a aquella frontera terrible (i “Babel” la representa realment com és), a aquella policia li havia caigut simpàtic i inesperadament una targeta verda apareixia darrera del vidre, 15 minuts i dues targetes rompudes després producte dels nervis que gaire be no em deixaven omplir-les i mentre ella em deia que estigués tranquil que no havia problemes, vaig aconseguir tornar a seure al meu cotxe, vaig alenar profundament i vaig fugir d’aquella zona realment dura i perillosa.

La resta del viatge no em vaig poder treure del cap una cançó den Sabina, i és que... “Cuando menos te lo esperas el diablo va y se pone de tu parte”.

El calendari de Ryanair

joem | 13 Desembre, 2007 21:29

No deixa de sorprendre’m tot l’enrenou format aquests dies en nom de la decència i la protecció de la dona i on estranyament coincideixen junts des de grups feministes a associacions de consumidors com FACUA (diuen que propera a Esquerra Unida) amb grups catòlics, la COPE i d’altres herbes similars; tots ells s’han arreplegat per denunciar i criticar un calendari que la companyia aèria Ryanair ven en els seus vols, per destinar els diners a alguna ONG irlandesa. I tot l’enrenou perquè cada més del calendari porta una foto d’una “TCP” (auxiliars de vol) nua! Que tindran raig X en la mirada aquests fatxes?, en realitat les TCP estan en bikini i en postures més o menys eròtiques.

Les acusacions són les de sempre: “masclista”, “sexista”, “atemptat contra la dona”, “utilització de les treballadores com a reclam sexual”, etc. etc. etc. Si no fos perquè és ridícul, demanaria a la Facua, la Cope, Telecinco o el Institut de la Dona, que ens expliquin on estaven aquests dies quan bombers, policies, futbolistes, o qualsevol altre col·lectiu d’homes o dones (professionals o no, treballadors o no) han presentat calendaris similars o molt més pujats de to.

Una de les fulles del calendari, amb una imatge d’una TCP de Girona (Ryanair li diu Barcelona-Nord)

Perquè el millor de tot és que el calendari de Ryanair, com es pot veure a la foto d’un dels mesos, és comparativament més cast i pur que qualsevol dels calendaris de bombers o policies presentats a moltes ciutats de l’estat, molt més carregats de contingut sexual, d’aquest que tant preocupa als vigilants de les bones costums. És un calendari assumible fins i tot per infants, on per no veure’s no es veu ni un pit!!!

I per això tot aquest escàndol?

Crec que el que han de fer aquest guardians de les bones costums i la decència és ficar el nas a casa seva i deixar en pau a totes les dones que no necessiten ningú que les defensi de tonteries com aquesta, segur que cap d’ells ha demanat a cap TCP de Ryanair si les han obligat, ni perquè ho han fet. Per si algun Facuo o Copero ho vol daber, jo tinc una molt bona amiga a la base de Ryanair a Girona i m’ha confirmat el que ja m’imaginava, que la noia de Girona que surt al mes d’agost ho ha fet voluntàriament i que ben contenta està d’haver estat seleccionada entre totes les que es varen presentar.

I l’any vinent a veure si apareixen realment nues! Al menys els hipòcrites es podran queixar amb raó.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb