La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Dragonera: 7/7/77-7/7/7

joem | 08 Juliol, 2007 22:22

Ahir feia trenta anys del ja gaire be mític 7/7/77 quan els grups llibertaris varen ocupar l’illa Dragonera i per recordar-ho 10 dels membres d’aquells col·lectius anarquistes varen tornar anar a l’illa, varen tornar recórrer llocs on es va acampar, on es pescava, on es feien senyals cap a Mallorca, on es feien nets es plats, varen tornar botar des del petit vaixell a la illa, igual que va passar fa 30 anys.

Evidentment, per a nosaltres varen ser moments especialment emotius, i els dossiers dels diaris de l’època ens feien recordar anècdotes i amics, i fins i tot les petites friccions que varen sorgir durant l’ocupació. Però malgrat aquesta emoció difícil de descriure, no vull caure en les anècdotes i les batalletes, ja gairebé de padrins que tots tenim al record.

Em vull centrar una mica més en la dimensió sociològica, històrica o noticiable del fenomen “Dragonera”, el que ha passat aquest dies previs a l’aniversari no deixa de sorprendre’m, tots els mitjans de comunicació de Mallorca han publicat reportatges, articles, columnes d’opinió, recordatoris i fins i tot editorials parlant d’aquells dies, d’aquella gent, d’aquells grups i organitzacions; cosa estranya quan com contínuament ens recorden les dues dates 7/7/77 i 7/7/7 han passat trenta anys.

Què va tenir Dragonera que no tinguessin cap de les múltiples lluites i campanyes desenvolupades al llarg d’aquests 30 anys els aniversaris de les quals van passant sense que ningú les recordi? Hi ha molts d’altres noms mítics i importants: s’Albufera, es Trenc, Punta de n’Amer, sa Canova, Mondragó, es Cap Blanc, es Canons, sa Talaiola, s’Albufereta, el Parc de la Mar i tant d’altres, la majoria d’ells varen acabar amb victòries del moviment ecologista i amb la seva preservació i malgrat això Dragonera sembla distints a tots, i fa que quan 30 anys després, 10 dels ocupants anem a la illa, ens acompanyin periodistes, cameres, televisions i surti a tots els noticiaris.

9 dels participants a la primera ocupació de Dragonera, 30 anys després una altre vegada a l'illa

Després de pensar-hi, suposo que es deu a un conjunt de circumstàncies que conflueixen amb aquella acció, i que fan que la gent quedi fascinada amb aquells fets del juliol del 77; aquests dies he parlat amb periodistes que no havien nascut i que queden encisats per tot el que va significar l’ocupació de Dragonera i demanen més i més espai als seus directors per poder ampliar el seu reportatge.

Com dic, i intentant teoritzar un poc sobre aquest fenomen, crec que podem trobar alguns factors que expliquin aquesta pervivència del record al llarg dels anys:

a) Eren anys convulsos entre el franquisme i la democràcia actual on les utopies eren possibles.

b) Es tractava d’una illa, segurament res hagués estat igual si s’hagués ocupat una finca d’Escorca o Artà, però les illes són com petits móns en si mateixes i això activa la imaginació de la gent.

c) Eren grups anarquistes i llibertaris, fora del control dels partits polítics i altres organitzacions.

d) Era el primer acte d’acció directa que es produïa a Mallorca després d’anys i anys de dictadura feixista.

e) Totes les convocatòries, els cartells, les ferratines, els panflets, estaven plens d’imaginació, ningú pretenia ser políticament correcte i això es nota en uns cartells plens d’art i de detalls encisadors

f) Es va aconseguir la victòria i avui la Dragonera és Parc Natural.

g) I finalment encara avui la fantasia de molta gent vola imaginant aquells 30 joves que no creien ni en deu, ni en la família ni en els clixés socials, acampats a una illa paradisíaca i amb una ideologia molt propera al “fer l’amor i no la guerra”.

El primer cartell dels molts que se varen generar a la campanya de Dragonera, signat per el Comitè de Defensa de sa Dragonera (Terra i Llibertat i Talaiot Corcat)

El cartell que es va editar per a celebrar la victòria i la protecció de l’illa, ja signat per el GOB i Talaiot Corcat.

Siguin aquests o d’altres els factors que expliquen el fenomen “Dragonera”, en el fons el més important és que aquella llavor va arrelar fort a aquestes illes i avui existeix un dels moviments conservacionistes i ecologistes més potents del món. Tot i que per cada un dels que vàrem viure aquells dies, els records sobrepassin els factors socials i encara ens emocionem quan com ahir algú va cridar “Dragonera pels Dragons” abans de pujar a la barca de tornada a Mallorca.

Dragonera: 30 anys

joem | 06 Juliol, 2007 22:44

Avui és el 7/7/7, només passa dues vegada cada segle que la data està formada per un mateix número, en aquest cas són sets, i és impossible que una persona pugui veure a la seva vida aquest fet tres vegades amb un mateix número. Avui és, per tant el segon cop que a la meva agenda apareix una data on tot són sets, i com que ja no ho tornaré a viure mai més, vull recordar el 7/7/77, una data que sempre serà especial per els fets que varen ocórrer i que sempre serà màgica per els que la vàrem viure en primera persona.

Aquell 7/7/77 un grup de joves llibertaris i ecologistes varen sacsejar la consciència d’aquesta societat mallorquina, que assistia impassible a la destrossa del seu litoral i dels seus millors espais naturals. Aquests grups, bàsicament Terra i Llibertat i Talaiot Corcat, varen rompre amb l’equilibri de forces caciquil i gairebé mafiós que controlava aquesta terra i varen marcar un camí que després va continuar el GOB i que han convertit el moviment ecologista i conservacionista de les Illes en el més important de l’estat i un dels més importants d’Europa.

30 anys després he pogut anellar gavines a Dragonera, sense que els xalets de luxe la ocupin

Aquests dies tots els diaris, ràdios i televisions es fan ressò d’aquest aniversari i parlen molt be de tots nosaltres, han passat 30 anys i aquells joves que avui dirien anti-sistema, ens hem transformat i gairebé tots estem integrats en aquesta mateixa societat contra la que lluitàvem, però estic segur que cadascú de nosaltres recorda aquell estiu i segur que aquell any tots vàrem creure una mica més que podíem canviar el món, que la vella utopia llibertària era possible i que de la dictadura i del règim franquista i d’allò que deien “reforma” no quedaria res; per desgràcia del feixisme varen sobreviure moltes coses, que encara avui són vives.

Es impossible no caure en el record d’algunes de les anècdotes i fets d’aquells dies, des de les mesures de seguretat de pel·lícula que vàrem seguir per trobar-nos a un pis del carrer Rei Sanç on es va decidir la invasió, fins als problemes amb la guàrdia civil per aprovisionar els “invasors”, passant per la manca absoluta de papers del nostre local i bar del carrer Antillón 1, i les permanents acusacions dels mitjans de comunicació de que en realitat la invasió no era sinó una orgia de drogues, sexe i rock de vint joves desenfeinats que es passaven el dia nedant i fent l’amor.

Sens dubte que a la illa va haver molt de sexe, i que es va fumar més d’un porro, no es podia esperar altre cosa de joves llibertaris que com a lema cridaven “ni deu, ni pàtria, ni patró”; canvia alguna cosa pel fet que la gent s'ho passes be a més de reivindicar unes illes lliures de ciment, on l’especulació i l’enriquiment no fossin els paradigmes?, sens dubte no ja que la lluita no te perquè anar lligada amb la tristor i el patiment que ens inculca la moral cristiana.

La petita illa tal com es conserva ara. Lliure de ciment

La repercussió social i mediàtica de la invasió ens va sorprendre a tots, essent com eren els darrers il·legals acostumats com estaven a no rebre més que cops i pals de tot arreu; el concert amb na Mària del Mar Bonet a la platja de Sant Telm va ser multitudinari, els “happenings” i actuacions sempre tenien una resposta positiva de la gent i les manifestacions varen ser les primeres autènticament multitudinàries que es produïen a Mallorca, sota el lema de “Dragonera pels dragons” i el crit general de “salvem la Dragonera, que urbanitzin la Zarzuela”.

Les sargantanes (els dragons) són juntament amb les gavines i els falcons, els reis de Dragonera

Posteriorment i després d’una segona invasió que no va tenir la mateixa repercussió, el moviment es va anar desfent com a producte o conseqüència de la seva carència d’estructura organitzativa, no havia líders (tot i que sens dubte en Basilio Baltasar i n’Enric Mus eren els autèntics ideòlegs del moviment), ni braçalets, ni servei d’ordre, no havia carnets ni càrrecs, ningú donava ordres ni ningú les obeïa i poc a poc l’empenta es va anar acabant.

Per sort el camí estava obert i el GOB va saber agafar el relleu, varen entendre el missatge, amb els especuladors no es podia pactar ni negociar, sinó que calien accions contundents i el suport de la societat per salvar els espais naturals de l’especulació, després de Dragonera va venir es Trenc, sa Punta de n’Amer, sa Canova, es Cap Blanc, s’Albufera, Cabrera, es Canons, i finalment ja als 90 i al segle XXI la destrucció generalitzada i difusa de tota la illa a partir de les autopistes i l’asfaltat de tots els camins rurals.

No voldria acabar aquest article, especialment nostàlgic, sense recordar els que ja no hi són, han passat molt d’anys i els accidents o les drogues varen acabar amb la vida d’alguns d’aquells amics que el dia de sant Fermí del 77 volíem canviar el món i varen començar per canviar el destí d’una petita illa; avui, quan els talaiòtics ens tornem a trobar després de tants d’anys per sopar i recordar aquells temps que mai tornaran, entre la gent de Talaiot no hi estaran en Miquel Torrens, ni Pep Moreno, ni Jaume Morell, ni Miquel A. Marimon, ni Tomeu Rigo. Suposo que el mateix passa a les files dels companys de Terra i Llibertat.

Per aquests que ja no hi són, vull recordar que finalment Dragonera és dels "dragons", tot i que encara no han urbanitzat “La Zarzuela”... Però mai hem de perdre l’esperança.

Alaska: Terra d'ossos

joem | 01 Juliol, 2007 22:26

Aprofitant aquests dies per posar ordre en els papers i llibres, he trobat el vell tríptic que et donen en els parcs naturals i els centres de turisme d’Alaska. El document em sembla una petita joia, que t’avisa sobre els perills que representen els ossos, et recorda que si acampes has de guardar tot el menjar en recipients hermètics a posta per evitar que ensumin els diferents aliments, que si els veus els evitis i sobre tot t’aconsella repetides vegades no alimentar-los mai, repetint el vell aforisme “feeded bear, dead bear” (os alimentat, os mort).

Que fer si trobem un os a prop

A més de tot això, te un darrer capítol anomenat: “Encontres propers: que fer” que em sembla gairebé surrealista, per la qual cosa m’he pres la molèstia de traduir-ho, tot i que si algú no es creu el que diu, a la imatge es pot llegir amb més o menys dificultat:

"Si veus un os, evita’l, deixa que l’os també et pugui evitar a tu. Si te’l trobes a poca distància, mantén la calma, els atacs són rars i el més probable és que no et trobis en risc. La majoria dels óssos només volen protegir el menjar, els cadells o el seu territori i una vegada que desapareix l’amenaça marxen. En qualsevol cas, recorda això:

Identifica’t. Fer veure a l’os que ets un humà, parla en veu normal, mou els braços, ajuda a l’os a que et reconegui. Si l’os no acaba d’identificar-te, pot acostar-se més o posar-se dret sobre les cames per tenir una millor visió o ensumar. Un os dret normalment es un os curiós i no amenaçant. Pots tornar enrera lentament en diagonal, però si l’os et segueix, atura’t i esta quiet.

No córrer. No pots escapar d’un os correguent. Corren a més de 60 km/h. Els óssos moltes vegades fan atacs d’intimidació a 3 o 4 metres de l’adversari sense tocar-lo. Continua movent els teus braços i parlant a l’os. Si l’os s’acosta massa crida més i fer moviments més agressius, fer renou amb pots o qualsevol altre aparell sorolls. Mai imitis els renous de l’os ni facis crits aguts.

Si t’ataca. Si finalment l’os s’acosta fins a tocar-te, rendeix-te, llence’t a terra i fer el mort, estira’t de panxa sobre la terra o en enrodillat en posició fetal amb les mans darrera el teu coll. Normalment un os pararà el seu atac una vegada que comprovi que la sensació d’amenaça ha acabat. Has de mantenir-te quiet i en silenci tant com puguis; si te mous i l’os et veu o et sent, pot tornar i reiniciar el seu atac. Molt poques vegades, normalment amb óssos negres, ells perceben a una persona com menjar. Si malgrat això, l’os continua copejant-te després d’haver assumit aquesta postura defensiva, això vol dir que l’atac era depredador, lluita tan fort com puguis!!"

Realment impressionant, no? Sembla una broma de mal gust... o sigui que al final de tot, quan estàs estirat a terra, i tens una immensa massa de 600 kg a sobre copejant-te, que no ha fugit ni l'has enganyat... has de lluitar!

Amb aquest tríptic a la butxaca i al cap vaig iniciar una excursió a Valdez, que en dues hores m’havia de dur fins a un lloc des d’on es veu una immensa glacera caient sobre la mar. Des d’un principi i anant tot sòl no saps que fer per complir la primera regla: fer que els ossos et detectin abans que els trobis. Així el camí va passant entre xiulos, alguna cançoneta i algun crit fora de lloc.

Però malgrat això, a mida que el camí s’anava fent més estret, que les falgueres, ajudades per 24 hores de llum, sobrepassaven els dos metres, el record de les instruccions del tríptic es va fent més i més fort i la por a trobar-te un os augmenta, al temps que disminueixen les ganes de cantar.

Finalment, l’aparició d’una planta nova, una espècie d’euphorbia, amb uns fruits carnosos com carxofes tendres, que no saps per què però que semblen un menjar exquisit per als ossos, acompanyat per la presència de maduixes i les omnipresents falgueres, fan que la vista de la glacera quedi per una altre ocasió i donant volta iniciem ràpidament la tornada cap a Valdez, el pas ràpid, fins deixar enrera la part més densa d’aquell camp de falgueres.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb