La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Michavila / Moltabarra

joem | 10 Febrer, 2007 23:46

S’ha de tenir molta barra, s’ha de ser un autèntic poca vergonya o vertader cínic, s’ha de ser un barrut i tot això i més em sembla que és l’insigne ex-ministre de justícia José María Michavila, el “legionario de Cristo” ens sorprèn a tots, com el seu ex-jefe Aznar i la resta de la tropa legionària i pepera. sorprenent-se de que el PSOE hagi anomenat ministre de justícia a un jurista que és d’esquerres i que no s’amaga de dir que és d’esquerres.

Potser esperaven que anomenés un ministre de l’Opus Dei o un altre legionari de Cristo, com el propi Michavila, tindrà poca vergonya? Però que pot ser més extremista que un ultra-catòlic, un taliban de sagristia que predica que els nens i nenes tornin estar separats a les escoles? Potser esperaven que en Zapatero fes ministre en Cardenal, en Cascos o la dona de n’Aznar, que aquests si són centristes.

Realment es superen cada dia, tornen més agressius, més feixistes i poc respectuosos amb les pròpies regles que diuen defensar. Han oblidat que els ministres els anomena el govern per aplicar les polítiques del govern? O és que en Michavila/Moltabarra era un ministre de centre i consens?

Com va passar a les darreres eleccions, ens haurem de posar tots les piles i barrar el pas a aquest grapat de gent intolerant que ens volen fer tornar 30 anys enrere.

Pareis: Un món màgic

joem | 09 Febrer, 2007 21:28

Avui, posant ordre a antics fitxers i escrits, m’he trobat amb aquest text que vaig escriure per a un audiovisual sobre la zona del torrent de Pareis a la serra de Tramuntana; m’ha agradat llegir-ho altre cop justament 20 anys després (és de febrer del 1987) i ho vull compartir, potser per tal de demostrar que no cal anar a Alaska o al desert de Sonora, que a vegades els millors viatges són interiors i els trobem molt a prop de casa. Així que us deixo amb el text escrit fa 20 anys, però que en bona part subscriuria ara mateix:

“Pareis, el més conegut dels torrents de Mallorca, és un immens tall a la zona més abrupta i salvatge de la Serra Nord, producte dels terribles cataclismes del Terciari i de milions d'anys d’erosió.

El torrent de Pareis és un torrent curt, tan sols té 5 km de llargària, durant els quals sempre esta encaixonat entre altíssimes parets, separades de vegades sols per uns quants metres. És la més clàssica de les excursions de Mallorca, fàcil i a l'abast de tothom quant és sec a l'estiu i molt més difícil a l'hivern, quant és ple d'aigua.

Però, a més a més, Pareis és el nucli i el catalitzador de tota una comarca màgica, la més màgica de l'illa, zona compresa entre el Puig Major, el Puig Roig i el Tomir: les muntanyes que l'envolten i a la vegada l'aïllen.

El Torrent de Pareis neix a s'Entreforc, punt d'unió dels torrents dels Gorg Blau i d'Aubarca, els dos torrents que provenen de les valls de Lluc i Almallutx, els dos "llucs" (paraula llatina que vol dir lloc sagrat) més importants de Mallorca, juntament amb Llucmajor, al peu de Randa, la muntanya sagrada del Pla.

Lluc, el bosc sagrat, el bosc màgic, el més sagrat i màgic de tots, centre de l'illa des de que l'home va arribar-hi, a on és va trobar la verge que és la patrona de Mallorca i on és va aixecar un gran monestir que encara avui és el cor espiritual de Mallorca i ha bastat el seu som perquè milers de sedentaris ciutadans és posin a caminar una nit cada estiu sense altre finalitat que arribar-hi, essent la més important manifestació illenca, superant en set anys les 30.000 persones que provaren de fer a peu els 50 km que separen Palma de lluc.

Almallutx, per contra és una petita vall al cor de les muntanyes de la Serra, sota l'influencia del Puig de ses Vinyes, la més colossal i perfecta piràmide de Mallorca, i del Puig Major, cim culminant de l'illa, i els seus monòlits naturals; desgraciadament des de que fa 20 anys els americans feren una base militar el Puig Major va perdre la seva imatge i part de la seva alçaria i avui ja no és piramidal.

La piràmide del Puig Major, tallada per les instal·lacions militars

Almallutx, és també el lloc on es va aixecar el primer santuari mallorquí, al temps dels talaiots i on abans de que és construís l'embassament començava a formar-se Sa Fosca, tros soterrani del Torrent del Gorg Blau que sols fa uns quants anys va ser travessat i va començar a perdre part del seu caràcter mític i terrorífic i això sols en cercles reduïts de muntanyencs, ja que per a la immensa majoria Sa Fosca encara són paraules majors i els hi sembla un lloc sobrenatural i temible.

Lluc i Almallutx, dos llocs màgics i sagrats des de uns quants de milers d'anys abans de que als ianquis se’ls ocorris posar les seves bolles dalt es Puig Major i de que un jove pastoret començà a veure llumets estranys damunt el turonet i trobes la imatge de la verge.

Lluc i Almallutx, sagrats des de que l'home va establir-se a Mallorca i pujava a aquestes muntanyes no per viure, cosa molt més fàcil de fer al Pla, sinó a enterrar als seus morts i a estar-hi més a prop dels seus deus (les restes arqueològiques tant al cementiri prehistòric de la Cometa dels Morts de Lluc, com al Santuari megalític d'Almallutx ho demostren). Lluc i Almallutx dos llocs ja molt malmesos, un baix tones d'aigua i ciment, l'altre de ciment i intolerància.

El cercle màgic de s'Entreforc, amb la fosca al fons. (foto PXP)

Però malgrat la degradació soferta per aquest dos indrets, encara conserven i transmeten bona part del seu encís; un encant que arriba a la seva culminació dins s'Entreforc, el lloc on s'ajunten les dues influencies multiplicant-se entre les seves immenses parets. S'Entreforc és el lloc més impressionant i fantàstic de l'illa, és el més fabulós "cromletch" o cercle de pedra imaginable, un lloc encantat amb una influència tan forta que ningú que hi hagi estat una estona o passat la nit entre les seves parets pot oblidar pensaments i converses molt especials, influït per la majestuositat i magnetisme del lloc.

I no és per menys, els antics aixecaven menhirs, dolmens i piràmides per contactar amb els deus, però a s'Entreforc i Pareis no son necessaris, tot és un fantàstic món de pedra, una orgia de roca que facilita la unió entre lo transcendental i lo individual, lo sagrat i lo quotidià, lo material i lo místic, el món dels deus i dels homes.

L'impresionant menhir natural de la serra de ses Farines, sobre s'Entreforc (foto PXP)

L’Església triomfant també ho va veure prou clar i tot d'una va voler cristianitzar aquests paratges, aixecant a un lloc tant aïllat com Escorca una de les primeres esglésies de Mallorca i amb la força del poder al seu costat és va dedicar a esborrar de la memòria del poble tot el que era anterior a ella, com si abans no hagués existit res. Però a aquestes muntanyes molta gent va seguir fent el que sempre havia fet, fins que a força de sang i foc varen haver de renegar i oblidar.

D'això ens parla la llegenda de "s'Era d'Escorca " (al costat de Pareis) quant la terra és va obrir per engolir-se els darrers pagans mallorquins que no reverenciaven com calia, potser perquè no era el seu, el pas del nou deu, des de llavors va quedar prou clar quin era l'únic culte possible sense córrer risc.

Just al costat d'aquesta primera església, dedicada a Sant Pere, comença l'antiquíssim camí que ens enfonsarà al mon gegantí i petrificat de s'Entreforc i Pareis; no podem oblidar que a l’imaginari cristià, sant Pere és l'encarregat de guardar les portes i claus del cel, encara que aquí el cel que guarda sigui ben diferent.

Desprès de s'Entreforc sembla impossible que res ens pugui sorprendre, però durant el camí iniciàtic que ens portarà fins a la mar, la nostra capacitat de sorpresa s'acostarà als límits, ja que "fent" Pareis entrarem a un món molt difícil de descriure, un món de roca i aigua increïble i diferent a cada pas, a cada hora, a cada estació de l'any, un món on les paraules no serveixen i les imatges quasi no basten.

Un món infinit, fantàstic, irreal, on no fa molts d'anys encara un darrer objector-ermità-bandoler és va permetre el luxe de viure un parell d'anys a aquests paratges impossibles, perseguit per pagesos i guàrdies, dels que fugia botant de banda a banda del torrent com una bruixa qualsevol i vivint a prop de s'Entreforc, a un lloc tan inaccessible i al·lucinant com la Cova del Soldat Pelut, fins que finalment el varen matar (una altre vegada el poder va acabar a aquests paratges amb la dissidència impossible). Potser sigui la darrera manifestació místico-màgica d'uns llocs on existiren amb abundància.

A aquesta cova de difícil accés vivia el soldat desertor-objector. (foto PXP)

Després de "fer" Pareis l'arribada a la mar, sigui a l'hivern o a l'estiu serà la culminació d'una peregrinació, un petit viatge a Ítaca on el més important no és mai arribar, sinó el que es viu durant el camí, intentant que duri el màxim possible i retardant el final del mateix. Acabades les dificultats i proves passades dins el món vertical de la roca, la mar amb la seva immensitat horitzontal ens servirà de contrapunt perfecte per assimilar les experiències acumulades durant la travessia.

Febrer 1987

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb