La Cova de les Bruixes

La Cova de les Bruixes
Reflexions Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Mallorca Post '06

joem | 31 Agost, 2006 23:15

Aquest cap de setmana es posa en marxa a Mallorca, per part d'ornitòlegs del GOB, la campanya Mallorca Post ’06; es tracta de controlar el pas “post-nupcial” d’ocells rapinyaires, ocells que varen passar cap al nord d’Europa als mesos de Març-Maig, i després d’haver criat (haver tingut les “núpcies”) als rics (també en aliment) països del nord, tornen a baixar a passar l’hivern a Àfrica, en un dels fenòmens més impressionants de la natura com es la migració anual dels ocells.

En aquest cas es tracta d’una experiència que no s’ha fet mai a Mallorca, on passen molt poques rapinyaires en la seva ruta migratòria, a diferència d’altres espècies com estornells, ropits, tords, i d’altres dels quals passen milions d’exemplars dues vegades a l'any, els grans rapinyaires: àguiles, aligots, milanes, falcons, etc. depenen molt de les corrents tèrmiques ascendents d’aire per a planejar amb menor esforç, i per això prefereixen volar sobre terra que sobre la mar, per la qual cosa la gran majoria travessen per els estrets de Gibraltar o Messina, on en un sòl dia es poden contar varis milers de falcons vespers o de milanes. Per Mallorca només passen individus aïllats o en petits grupets que per motius que ignorem se separen de les grans rutes i creuan sobre la Mediterrània.

Al pas primaveral, totes les rutes convergeixen a Formentor, des d'on es llencen a creuar la mar

En el pas primaveral, quan van des d’Àfrica cap al nord, és molt més fàcil controlar el seu pas per Mallorca, ja que sembla que entrin per on entrin a l’illa, casi tots acaben sortint per Formentor, per agafar altura sobre els darrers puigs de la serra Tramuntana i pegar el bot fins a França.

Ara a la tardor, quan van cap al sud, sembla més difícil saber el seu comportament i hi ha moltes especulacions sobre el que fan i per on "surten", si seguiran la serra de Tramuntana fins a Dragonera, si seguiran la serra però després es desviaran directament cap al sud i sortiran per el Cap de Cala Figuera, si veuran Cabrera i creuaran cap allà, si seguiran les serres de Llevant fins al Cap Salines, si sortiran per Cap Blanc... Tantes teories com ornitòlegs i caps i muntanyes hi ha al sud de Mallorca i després de tot, no tenim ni la més remota idea del que “pensa” un ocell ni que el guia a seguir una o altre ruta.

El pas post-nucial és més desconegut i per això es cobriran molts observatoris per esbrinar per on surten de l’illa

Així, que essent aquest el primer any que es fa, s'ha pensat que la millor opció és cobrir els quatre caps principals: Sant Telm, Rafaubeitx, Cap Blanc i Cap Salines i alguns dels principals relleus muntanyosos del sud: la Trapa, el Ram, Puntiró, Santa Magdalena, Randa, Sant Salvador, creant com a dues línies, com una doble xarxa, una sobre els turons i l'altre sobre els caps de la costa, que ens hauria d’ajudar a entendre el comportament dels ocells i les rutes que segueixen.

L’operació Mallorca Post’06 es repetirà durant 5 caps de setmana seguits i al final d’aquesta, espero que hagin sigut moltes les rapinyaries controlades.

Denali: Retrobament a Alaska

joem | 29 Agost, 2006 18:43

Moltes vegades els nins somiem ser majors, son somnis infantils amb els que creiem i volem créixer abans d’hora, somnis que de vegades ens permeten fugir d’una realitat que a cops es massa agobiant o d’uns pares massa estrictes o protectors; són somnis que ens traslladen des del llibre escolar a països llunyans o a móns imaginaris, des del partit en el pati de l’escola a la final de la copa del món, somnis en definitiva que ens van fent madurar pas a pas.

Normalment són somnis que s’alternen, canvien i es substitueixen, encara que com em va ocórrer a mi, a vegades sembla com si un d’ells s'imposés a la resta, s’instal·lés en el nostre cap i conscient o inconscientment ens anés influint mica en mica, molts cops sense que ni tan sols siguem conscients de com aquella idea, aquest somni ens marca per a la resta de la nostra vida.

Jo tot just començava a triar els llibres que volia llegir, potser no va ser el primer, però segur que era un dels primers llibres que llegia fora dels obligats llibres escolars; ni tan sols estic segur del títol, només se que era el relat d’una expedició catalana a una muntanya de nom estrany i exòtic, llunyana i molt alta; em va impressionar i comentant el llibre amb els companys, i amb tota la innocència i la il·lusió dels nostres 13 anys, de cop va sorgir una promesa, un jurament entre amics, forjat amb l’amistat senzilla, neta i directa que tan sols es pot tenir a aquesta edat:

“Algun dia pujarem junts aquesta muntanya”.

Però la vida també ens reserva els seus propis plans i aquell vell somni d’arribar al cim d’aquella muntanya casi inaccessible va caure aviat en l’oblit, no vaig tornar a recordar aquella promesa, encara que malgrat tot i sense saber-ho, aquell record sembla que va seguir inflant d’aire les veles dels meus anhels més personals, em va fer viatjar sense parar, buscar nous horitzons, conèixer nova gent, sortir-me dels camins trillats, negant-me a créixer, a viatjar amb Halcón Viajes i a ser definitivament engolit per la rutina que ens acaba obsessionant amb hipoteques, treball, obligacions i similars.

Any rera any vaig anar creixent sense acabar de créixer, madurant sense deixar de ser un nin i de buscar nous horitzons a la meva vida... I de cop, molts d’anys desprès, anava a entendre-ho tot; els meus passos, el destí i un dia estranyament clar i net em varen deixar de nou i quan no m'ho esperava, davant del meu vell somni infantil, aquell somni que havia oblidat completament a algun racó del meu cervell durant molts d'anys, i de cop aquell matí es va transformar en un moment emotiu, inesperat, únic.

El Denali o Mont McKinley vist des d'Anchorage a 220 km, sí, sí a més de 200 km

Era el meu darrer dia a Alaska i aquell darrer matí fent una passejada per Anchorage mentre esperava l'hora per tornar a Europa, vaig veure una muntanya alta, molt alta, només podia ser el McKinley, el Denali, però era impossible, estava a més de 220 km en línia recta... Agafava l’avió aquell mateix dia per tornar cap a Mallorca, tenia tan sols unes poques hores, però alguna cosa m’empenyia cap a aquella muntanya que no havia pogut veure durant les dues setmanes que duia a Alaska, no ho vaig pensar gaire i vaig córrer cap al cotxe, tot i que anar i tornar eren més de 500 kms.

La carretera i una sensació estranya m’anaven acostant lentament cap a aquell lloc com un imant, un lloc que tindria sobre mi un efecte desconegut i màgic. Quan de cop, en sortir d’una corba la vaig veure, simplement vaig saber que era un lloc molt especial, un lloc únic. Aquella muntanya que brillava sota el sol, que pareixia no acabar mai i es perdia cap al cel, d’una forma vertiginosa, aquella muntanya immensa i glaçada, aquella muntanya mítica, era molt especial per mi, ho vaig sentir tot d'una. Mai havia sentit abans l’emoció que vaig sentir en aquell moment, em sentia incapaç d'entendre el que passava, em sentia estrany perquè no podia entendre el que sentia i de cop tot va començar a encaixar.

En sortir d'una corba de cop ens sorpren el Denali, es talla la respiració i s'ha de parar a la vorera

No se com, ni des de quin amagat racó de la meva memòria, va tornar el record d’aquell nin, d’aquell llibre, d’aquella promesa , d’aquella muntanya, d’aquells amics... Havien passat 30 anys de tot allò, però de cop ho recordava com si hagués estat ahir, i la meva vida va anar passant com una successió de flashes, d’alegries, de frustracions, d’èxits i fracassos, era com si a partir d’un somni infantil que havia esdevingut impossible, el nin i l’home s’estiguessin fusionant lentament.

Inquiet, nerviós i sense entendre bé el que m’estava passant, vaig buscar un lloc on poder estar sol amb mi mateix, em vaig internar entre la vegetació d'altes felgueres i allà, tot sòl, allunyat d’algun grup renouer que parava a la carretera per fer-se fotos davant d’aquella immensa muntanya de gel, vaig recordar aquella tarda molts anys abans, quan un llibre de cobertes blaves ens feia sentir-nos més grans del que érem, vaig recordar la vella promesa infantil, els amics, el brillo nerviós en els seus ulls quan ens juramentaven per escalar aquella muntanya, vaig recordar com els anys i la vida s’havien portat a un d’ells, i allà, sol entre l’espessa vegetació, vaig saber que mai escalaria aquella muntanya, que ja seria per sempre més només un somni, ni més ni menys que un somni!, el meu somni, el somni que porta tota la vida donant-me forces sense saber-ho... i vaig plorar, vaig plorar molta estona en silenci, mirant la muntanya.

No se quant temps va passar, jo continuava absent amb els meus pensaments, fins que vaig escoltar arribar un petit indi athabascan, era un al·lotet que venia petits amulets i records amb la seva avia al costat de la carretera; se’m va acostar tímid, potser una mica espantat, em va mirar estranyat als ulls banyats i finalment em va somriure i simplement va dir “Denali”, mentre senyalava cap a la muntanya sagrada; llavors li vaig somriure i li vaig agrair en silenci que m’ajudés a comprendre que els somnis mai poden morir, que el més important no és arribar, sinó el camí que ens acosta a l’arribada, i que el camí sigui molt llarg i que mentre el fem poguem aprendre molt...

Totes les peces del puzzle varen encaixar de cop i ho vaig entendre definitivament, vaig saber que encara que no havia pujat ni pujaria mai al cim del Denali, havia escalat molt cops aquella muntanya, que duia tota la vida pujant-la, que els somnis estan per empènyer-nos, que els somnis més íntims ens ajuden a aprendre a valorar molt més les petites coses, els petits detalls que a molts els pareixen minúcies, però que a aquells que tenim somnis impossibles ens omplen per complet, encara que només sigui per uns minuts. Llavors em vaig comprendre molt més, i em vaig reconciliar definitivament amb jo mateix, amb el meu passat i el meu futur, amb el nin i amb l'adult... Vaig tornar a somriure al petit athabascan, vaig senyalar cap a la muntanya i abans de tornar cap a la carretera, simplement vaig dir “Yes, Denali”.

Puig Antich, Bandera Negra al cor

joem | 27 Agost, 2006 12:18

Ara que s’estrena la pel·lícula "Salvador", que “teòricament” narra la vida i els darrers dies d’en Salvador Puig Antich, no vull deixar de recordar a un dels darrers assassinats pel regim franquista, un militant del 1000-MIL (Movimiento Ibèrico de Liberación).

Cal recordar que ni durant la dictadura d’en Franco ni posteriorment a la transició tothom va lluitar contra el franquisme, i en Salvador va ser un dels que de veritat va lluitar, de fet la seva lluita el va conduir a la mort; cal mantenir viu el record de que a la transició, mentre uns pactaven amb els franquistes per tenir un futur a la seva ombra, uns altres lluitaven per esbucar l’edifici que els militars feixistes havien aixecat durant 40 anys, per crear un futur sense rei, sense corts franquistes, sense assassins o els seus hereus... Com que al final no es va produir la ruptura amb el regim feixista sinó la reforma pactada que tots coneixem, ara cal fer creure que en Salvador lluitava per aquesta democràcia tutelada que finalment vàrem tenir, cal amagar que ell lluitava per un canvi molt més radical, sense rei, sense deus, sense patrons, un món idealitzat, impossible i utòpic, però per això mateix un món i una lluita que no caldria amagar ara.

La pel·lícula es centra molt més en la part melodramàtica i un poc morbosa i lacrimògena de la seva vida i dels seus darrers dies, obviant i ocultant la part més lluitadora i militant d’en Salvador i de tots els companys que com ell lluitaven al MIL.

Des d’aquí vull tenir un record per l’autèntic Puig Antich, per la seva companya Margalida, que des de Felanitx manté viu el seu record 32 anys després i també pels seus assassins, per tots aquells ministres i jutges que varen ordenar el seu assassinat, els hereus i fills dels quals són els mateixos que encara pul·lulen per la dreta d’aquest país.

1 2 3  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb