La Cova de les Bruixes

Avions Natura Viatges Ciclisme i Esports Territori i Política

Un coa-rotja diademat a Mallorca

joem | 16 Gener, 2012 17:47

Si el passat més d’octubre ens sorprenia l’arribada al Prat de Sant Jordi (Palma) “d’un corriol de Baird”, una espècie originaria d’Alaska i les costes americanes, ara ha estat l’arribada a l’illa d’un petit ocellet, en aquest cas no de terres tan llunyanes, però igualment tant o més rar, ja que no és migrant i per tant és molt més difícil que arribi a altres latituds un ocell que no es mou del seu redol o dels seus redols.

El petit coa-roja diademat, que quan mira de front te cara d’enfadat

En aquest cas es tracta d’un petit coa-rotja diademat (phoenicurus moussieri), un espectacular ocell de colors brillants i contrastats, de reduïdes dimensions, ja que només te uns 12 cm i 14 grams de pes. Com es pot veure a les fotos, es un ocell que no deixa indiferent, i que va fer que tots els que el vàrem veure exclaméssim que és una de les observacions més impactants i sorprenents dels nostres anys de “bird-watching”, amb uns colors brillants i explosius, contrastats, espectaculars.

Els colors i el disseny i contrast del petit phoenicurus moussieri és realment espectacular

La veu d’alarma va venir en aquest cas d’un foro d’ornitòlegs britànics, on en Mike Montier afirmava que quatre persones havien vist un phoenicurus moussieri a Mallorca, i que tot i que tres d’ells no eren “birders”, la notícia semblava prou seria com per anar fins a la punta de n’Amer i buscar el petit passeriforme. Com us podeu imaginar trobar un ocell tan petit com aquest i que a més viu a les mates no es una tasca gens fàcil, cosa que va fer que després d’un matí de cerca infructuosa, amb la gent ja abandonant i fent un café al costat de la torre que hi ha a la zona, un anglès que ens devia haver vist tot el matí buscant com a bojos, es va acostar i va dir: “em sembla que el que busqueu està aquí a prop”. I efectivament, una curta carrera de 15 metres ens deixava davant de l’espectacular animaló.

Els camps de cereal, és el lloc on s’alimenta

De fet no trobàvem perquè el buscàvem massa lluny, enfora del camí, del pàrking, del monument, de la gent, quan el coa-rotja es trobava a pocs metres de distància, menjant tranquil·lament a un camp de cereals, repetint uns moviments que el duien cada cert temps a una enorme mata que semblava el seu quarter general i d’allà botava de forma repetida als camps conreats, al cap cimal d’una altre mata i a unes roques, per tornar a amagar-se a la mata inicial.

El grup d’amics “bird-watchers” sense perdre un detall del coa-rotja

Un cop trobat el coa-rotja diademat (colirrojo diademado en castellà), tots vàrem estar d’acord que era una de les observacions més espectaculars i reconfortants que tots havíem tingut en molt de temps, especialment per els colors de l’ocell i per les seves costums confiades i repetitives, tornant una i altre vegada a la mateixa mata, al mateix campet, a la mateixa pedra, amb un comportament i una forma de moure’s que recorden més als vitracs que als coa-rotges.

Els coa-rotja diademat són originaris del Maroc, on viuen a terrenys secs, des del zero metres fins als 3000 metres d’alçada a les muntanyes de l’Atles i no són ocells migratoris, la qual cosa, com ja hem dit, dificulta la seva arribada a zones allunyades, de fet és només la quarta cita confirmada de l’espècie a l’estat espanyol (tot i lo prop que està Algesires del Marroc) i de les quatre, tres han estat a les Illes Balears.

Quan ens mira de front, a part de cara d’enfadat, es veu que la cel·la no és tal, sinó una corona blanca, una diadema que li dona nom

Com a fet curiós podem dir que existeix un exemplar de coa-rotja “naturalitzat” al museu d’Artà, tot i que no està gens clar com va arribar allà, ja que és l’únic exemplar que no te una fitxa amb el lloc on va ser caçat, i sempre s’havia dubtat si havia estat a Mallorca o portat de fora; amb aquestes aparicions els darrers anys de nous exemplars, sembla perfectament possible que aquell coa-rotja de diademat ja fos capturat a l’illa.

Natura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Saber y Ganar

joem | 29 Novembre, 2011 23:00

Aquests dies he vist complert de forma múltiple un somni, un repte i un homenatge tot al mateix temps, amb la meva participació a l’històric concurs de la 2 de TVE “Saber y Ganar”, sí, sí el que presenta el mític Jordi Hurtado, un professional que ens ha deixat a tots els participants bocabadats, perquè és un autèntic geni, difícil de descriure, però que un cop conegut entens perquè dur 15 anys fent el programa, perquè té tanta gent enganxada cada migdiada i perquè és el programa més vist i seguit de la 2.

Perquè era un repte i un somni suposo que està clar, donat el tipus de concurs, però en relació al fet que també hagi estat un homenatge, vull aclarir que la meva participació a un concurs de televisió ha estat entre d’altres motius per retre homenatge a una persona tan especial com la mare, fins al darrer moment va veure aquest programa, de fet al final només dormia i veia Saber y Ganar, pot semblar estrany però per alguna raó era així i els meus darrers minuts amb ella varen ser veient el concurs i el seu darrer somriure va ser quan li vaig dir “t’imagines quan em vegis allà a la tele?”, pocs dies després ens deixava, però aquells somriures sense paraules imaginant-me amb el Jordi Hurtado a la tele, em van acabar de convèncer de presentar-me.

Al platò, amb dos concursants duríssims Pedro i José Miguel, que em van enviar al reto amb 300 punts!

El meu pas pel concurs ha estat una senzillament genial, m’ho he passat super bé, tant al concurs purament com amb els companys, a la sala d’espera o a l’hotel, amb un companyerisme sorprenent entre persones que uns minuts després han de lluitar entre elles per evitar anar al “Reto”, l’objectiu número 1 de tots des de que comença “Cada sabio con su tema”, malgrat això tots compartim el que anem descobrint sobre “la Parte por el Todo”, o sobre els “duelos” temàtics, en definitiva que he fet nous amics, sobre tot amb els que he competit com Pedro, José Miguel i Manuel, però també amb altres amb els que no he competit com Bea, Lluís i Gerardo.

Al conegut escenari de Saber y Ganar, cada programa amb una miqueta menys de nervis

Entrant ja en el concurs, em quedo amb la sensació de que no he tingut gens de sort, especialment al darrer programa on m'he eliminat, deixant de banda la duresa de dos concursants com Pedro i José Miguel, motiu pel qual he acabat al Reto amb 300 punts (una xifra molt alta pel que és habitual); i no he tingut sort perquè sobre tot l’últim dia m’he trobat amb un “reto” especialment difícil, amb dues paraules de les set que el conformen amb una primera síl·laba de 4 lletres: Trinchar i Plantilla, amb la dificultat afegida que representa que les lletres que veus a la pantalla només són TRI i PLA, de tal forma que instintivament comences a buscar la segona síl·laba, sense adonar-te que encara no està completa la primera, són un segons preciosos i bàsics i en molt de casos aquests segons perduts buscant la segona síl·laba, fins a adonar-te del que passa són irrecuperables, perquè ja entres en estat de bloqueig i ja només penses que no hi ha temps.

I no ho dic com excusa, perquè si hagués dit àcid sulfúric, com sabia que era no hagués acabat al Reto i hagués continuat un altre programa (tot i que els dos àcids meus no eren tan fàcils com el làctic, l’aspirina o el vinagre), però aquests dies he mirat els darrers 35 “retos” i a cap d’ells han sortit juntes dues paraules que tinguessin una primera síl·laba de 4 lletres i només a dos dels trenta-cinc no ha hagut cap paraula que tingués una primera síl·laba d’una lletra (Adelante, Eléctrico, Ibérico, Ocioso, Único), que són les més fàcils de totes; se què sonarà a lament del perdedor, però les dades que dic són objectives: dues paraules amb primera síl·laba de 4 i cap paraula amb la primera síl·laba de 1 lletra, i això no coincideix al menys en els 35 darrers programes que he analitzat.

En el primer programa del 23 de Novembre, amb en Pedro i en Manuel: molt, molt nerviós i tens, directe cap al reto, no era difícil però els nervis no em deixaven escoltar be, quan pareixia que tot anava a acabar malament, un moment d’inspiració i resolt.

En el segon programa del 24 de Novembre, també amb en Pedro i en Manuel, vaig anar a la Calculadora, en principi cap problema, però a un moment donat em vaig oblidar que una suma es fa amb dos sumands i no sabia quin número havia d’agregar al que em deia Jordi, finalment reacciono, miro la pantalla i després d’un “ahh” continuo i resolc.

Al tercer programa del 25 de Novembre, cap pregunta de cine ni de pintura i quedo primer, vaig a la Parte i com que entre José Miguel i jo l’havíem resolt em duc el premi especial, no és el programa del que estic més content però si el que vaig quedar millor

El quart programa del 28 de Novembre anava prou be, fins que vaig veure la prova d’Ultima Llamada, no es que fos de cinema, és que era cinema del dur, directors de cine, però no s’han d’identificar a partir de les seves pel·lícules sinó a partir d’una foto seva; evidentment vaig fallar les dues i cap al Reto, el reto “normalet” tot i que no escoltava bé la definició, entenia “que acerca a la iglesia” i pensava que cony hi ha que acosti a l’església? Finalment vaig escoltar be, i es nota el canvi de cara quan entenc que no diu “acerca” sinó “cerca”.

I finalment el cinquè i últim programa del 29 de Novembre , curiosament una participació de la que estic molt content però que va acabar amb la meva eliminació, un error imperdonable, tot i que la pregunta tenia el seu costat “amagat” quan l’enunciat deia “conocido como aceite de vitriolo” i un dels dos àcids que quedaven era l’àcid “acético”, la correlació subconscient d’aceite i acético es produeix ràpidament i quan no hi ha temps per pensar, molts cops actua el subconscient, en qualsevol cas l’errada és meva, i no valen les queixes de que no m’hagin tocat cap dels tres àcids fàcils: el làctic (inconfusible), l’aspirina i el vinagre, àcids que coneix absolutament tothom, que tenien enunciats inconfusibles i que varen anar a parar als meus companys. Després al Reto, ja està explicat, paraules complicades i d’ús poc habitual com espigón, trinchar, plantilla, radiante, fugarse ...

He deixat pel final el que menys m'agrada, que per jo és bàsicament una cosa: l’aclaparadora presència del cinema, fins a tal punt que a les darreres setmanes està eclipsant fins i tot altres dos temes que per jo tenen una presència també molt alta: pintura/art i música. Evidentment aquesta presència constant del cinema va en detriment d’altres apartats molt més abundants en temps passats com l’historia o la cultura general, però sobre tot dels temes ambientals, el patrimoni natural de l’estat espanyol és el més important d’Europa i això passa totalment desapercebut al programa, tenim Doñana, Ordesa, el lince, l’ós, Garajonay, l’àguila real, la imperial, Daimiel, Picos d’Europa, Cabrera, el voltor negre, Taburiente i tants i tants d’elements naturals que mai apareixen al programa; i no voldria que es prengués com una crítica destructiva sinó com un suggeriment per a millorar encara més el programa.

Reflexions | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

D'Alaska al prat de Sant Jordi

joem | 13 Octubre, 2011 23:01

Aquest cap de setmana un sorprenent SMS arribava al meu mòbil, als d’altres ornitòlegs mallorquins i poc després començava a circular per algunes xarxes socials especialitzades en observació i seguiment d’ocells de l’estat; el missatge era curt i una mica enigmàtic: “c bairdii al Prat”, que traduït vol dir: “Ha arribat un Corriol de Baird al Prat de Sant Jordi”. Aquest curt missatge va fer que un grup d’aficionats a l’observació d’aus comencés a mobilitzar-se ràpidament i amb telescopis, prismàtics, càmeres i guies per identificar un bitxo mai vist abans anéssim cap l’antiga zona humida del prat de Sant Jordi, a Palma.

Un grup d’ornitòlegs observant, fotografiant i filmant el corriol de Baird

Què tenia d’especial aquest curt missatge i l’arribada d’un corriol a Mallorca? Idò que era una “primera per a les Illes”, es a dir la primera vegada que aquest ocell ha sigut vist a Balears, la qual cosa no vol dir que sigui la primera vegada que hagi arribat; el que si es cert es que si havia arribat abans no se’l va veure, ja que fins ara cap ornitòleg o naturista l’havia vist; per tant, per als aficionats a l’ornitologia i la natura el sms era una bomba i calia córrer cap al prat de Sant Jordi, abans que l’ocellet decidís continuar el seu viatge i abandonar l’illa.

El corriol de Baird (correlimos de Baird en castellà i calidris bairdii de nom científic) és una petita au limícola, un d’aquells petits ocells que es veuen sovint a les platges o voreres de zones humides corrent i menjant tot el que deixen les ones o el que sura a l’aigua, només fa 15 cm d’alt, i gairebé no arriba als 50 grams de pes, amb potes curtes i negres i bec igualment negre i molt prim, no és massa diferent dels corriols que viuen o arriben regularment a Mallorca i es veuen per platges i zones embassades al llarg de l’any, però molts petits detalls i una bona guia el fan clarament identificable.

El corriol de Baird, descansant a una petita barra de fang a la zona inundada del prat de Sant Jordi

Aquesta petita limícola és sense dubtes un magnífic volador, ja que cada any es desplaça milers de quilòmetres des de les terres àrtiques on passa l’estiu i cria fins a les zones humides i “pantanals” del sud de Sudamèrica on passa l’hivern, recorrent de nord a sud el Canadà, Estats Units, tota centre Amèrica fins a arribar, els més viatgers fins a l’extrem de la Patagònia argentina i xilena, en un viatge que per a alguns pot arribar als 15.000 kms, que en realitat són 30.000 ja que pocs mesos desprès realitza el viatge a l’inversa, és a dir fa el viatge dos cops cada any, a la tardor cap al sud i a la primavera cap al nord, per a criar a l’Àrtic.

Mapa amb les zones de cria del corriol de Baird

En el cas del petit corriol del Prat de Sant Jordi, aquest ha arribat a Mallorca després de recórrer com a mínim 6.000 kms si a vingut directe, que és la distància a la que es troben les colònies de cria més properes, situades al nord-oest de Groenlàndia, i molts més si ve des de les més nombroses i llunyanes zones de cria d’Alaska, o fins i tot de la península de Chucki, en el extrem més oriental de Sibèria.

Que és el que ha fet que aquest corriol de baird s’hagi desviat milers de quilòmetres de la ruta que els seus segueixen des de fa milions d’anys i hagi acabat a una petita zona inundada del prat de Sant Jordi? Mai ho sabrem, i en bona part això és el gran misteri i el gran atractiu de la migració dels ocells, un fenomen impressionant que passa davant els nostres ulls sense que siguem conscients de la seva màgia. Com dic, mai sabrem que ha fet que en “Bairdy” hagi arribat fins aquí, potser una errada en el seu sistema de geo-localització, potser una gran tempesta que el va desviar, potser haver-se ajuntat amb altres limícoles que l’han despistat i l’han fet creuar l’Atlàntic... Què te més? De moment el corriol de baird descansa i menja sense parar a una bassa a prop de la depuradora i de les pistes de l’aeroport, aliè al l’enrenou creat entre la comunitat d’ornitòlegs de l’illa i d’Espanya, sorpresos per l’arribada d’una espècie tan desconeguda.

El corriol de baird al costat d’un altre limicola comú a Mallorca, en aquest cas un picaplatges

Finalment no vull deixar passar l’oportunitat de posar de manifest el que ja queda clar amb l’arribada d’aquest llunyà migrant, que no és altre cosa que els grans valors naturals del Prat de Sant Jordi, una zona del terme de Palma caracteritzada per les enormes i negatives transformacions i agressions que ha patit en els darrers 50 anys: dessecacions, l’aeroport, la depuradora, polígons industrials, la segona pista, parcel·lacions il·legals, abocaments incontrolats, etc. Malgrat tot això, basten quatre pluges, basta que es deixi de bombejar l’aigua i ja es veu com segueix exercint un enorme poder d’atracció per les aus, com ho demostra l’arribada des de tan lluny del petit “Bairdy”, la qual cosa demostra que continua essent una zona amb un immens valor natural, que amb molt pocs diners es podria recuperar en bona part i ser el gran parc natural que la badia i la ciutat de Palma necessiten.

Hàbitat inundat del prat de Sant Jordi on es mouen les limícoles, entre elles en “Bairdy”

Natura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

1 2 3 ... 56 57 58  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb