El mont Perdut 1975-2015
joem | 09 Agost, 2014 00:00
El grup, era casi més infantil que juvenil, i el formaven en José Luís, que va complir els 16 durant el viatge, Tomeu Rigo (Prusik) i jo, que també teníem 15 i en Dani San Juan i Jordi Capó que acabaven de complir els 14!, si a vegades m’estranya perquè no vàrem pujar primer al Perdut, encara em sorprèn més, molt més com els nostres pares ens varen deixar partir als cinc, sense que fos cap cosa organitzada ni hagués cap responsable.
En José Luís va ser sense dubte l’ànima del viatge, quan no existia ni Internet ni Google va saber trobar mapes, objectius, cims, rutes, refugis, autobusos, llocs de sortida i arribada i tota la informació per arribar al Parc Nacional d’Ordesa, on començava la ruta. Només va fallar que d’Ainsa a Torla no havia bus, i després de quedar espantats a Ainsa, tan lluny del nostre objectiu, ens va suposar una despesa extra contractar un taxi que ens va pujar als cinc fins a l’entrada del parc nacional.
Al dia següent, arribada fins al refugi de Góriz i el dia següent, es a dir el 3 d’agost vàrem fer cim, els nostres primers tres mil, amb les típiques bromes entre tots de que ens estalviaríem pagar el xampany (encara no es deia cava) perquè tots ens havíem “desvirgat” junts.
Tomeu (Prusik), José Luís, jo, Jordi i Dani, el grup complet a un glaciar (Foto: PepXisco Pardo)
Dani, José Luís i jo al cim del Perdut (tot i que no estic segur que no sigui el Vignemale)
Tres dies després és produïa una d’aquelles casualitats que fan que dubtis que hagi estat una casualitat i no una cosa planificada; en un dia molt dolent vàrem coincidir al cim del Taillón (3.147 m al costat de la bretxa de Roland) 11 mallorquins de tres grups distints, per un costat nosaltres cinc, per un altre Pep Xisco, Pila, Bernadí i Felip i per un altre Manel i Leo, coneguts com els Saltimbanquis. Potser avui en dia, amb tant whatsapp, twitter, email, Facebook i mòbils, sembla fàcil quedar d’acord per trobar-se, però vos puc assegurar que llavors va ser una autèntica sorpresa estar al cim i veure arribar successivament als altres grups de mallorquins, que quedaven igualment sorpresos quan ens veien allà d’alt
De esquerra a dreta Dani, Jordi, José Luís, jo, Pep Xisco, Pilar, Leo, Bernadí, Tomeu, Felip i Manel, 11 mallorquins de tres grups diferents, reunits casualment al cim del Taillon
Amb algú canviat de lloc, tots menys en Pep Xisco al cim del Taillon (foto: PepXisco Pardo)
Però com va dir en Ramond de Carbonières (el primer que el va pujar a l'any 1787) el mont Perdut és la muntanya calcària més maca del món, i aquesta bellesa em va deixar impressionat. El Perdut va seguir exercint una forta atracció sobre mi, i així, quatre anys i un mes després, tornava a trepitjar el seu cim, en aquest cas casi a posta de sol, carregats amb sacs i menjar i disposats a dormir allà dalt. Mentre la resta del grup quedaven a dormir a Gòriz amb la idea de pujar al dia següent, en Toni Nebot, n’Eduardo i jo vàrem pujar a la mateixa tarda, gaudint d’una posta de sol, una nit i una sortida de sol úniques. Una nit així, a un lloc com el cim del mont Perdut és difícil d’explicar amb paraules i és una experiència d’aquelles que marquen, per la força de les sensacions que es viuen.
Saragossa? Barcelona? Probablement Saragossa, ja que en aquells anys no teníem experiència i no ho vàrem saber, però així era la vista nocturna des del “llit” (foto: Toni Nebot)
El lloc on vàrem dormir, just al cim del Perdut, en Miquel (Teret), que ens va deixar, Eduardo i Jaume sortint dels sacs, i els sacs buits de Toni i meu (foto: Toni Nebot)
Eduardo i jo al cim del Mont Perdut, i els sacs dels altres (foto: Toni Nebot)
El meu tercer encontre proper amb el Perdut, es va produir l’any passat, a l’agost del 2013 mentre anava a la busca de pela-roques (tricholoma muraria) per les parets de la zona de Paztan, no vaig trobar l’ocell, però si vaig poder gaudir de les impressionants vistes de la cara nord del mont Perdut, on la glacera ha minvat de forma molt acusada al llarg d’aquests anys.
La cara nord del Mont Perdut, on encara queden restes de l’antiga glacera penjant
Amb els prismàtics podia veure perfectament com anava arribant la gent al llunyà cim del Perdut, com estaven uns minuts i començaven la davallada; i allà, buscant l’esquiu pela-roques entre els penyals de la zona em va venir al cap una idea que podia ser absurda però al mateix temps engrescadora: “Si havia pujat al Perdut per primer cop el 3 d’agost del 1975, per que no tornar pujar un altre cop el 3 d’agost del 2015?” Encara havia dos anys de temps per a preparar-me i qui sap si en Jordi i en José Luís, els dos que queden actius dels cinc d’aquell llunyà agost, també s’apuntarien.
Amb el zoom es veia la gent arribant al cim del Perdut i es va fer clara l’idea de tornar-hi
Ha passat un any i ja només falta un altre per el 3 d’agost del 2015, i no he fet res per preparar-me per aquest nou repte, ans al contrari, potser soc més sendentari que mai; així i tot, com dic, encara falta un any i per tant encara estic a temps de posar-me en forma i tornar a pujar a un cim tan especial per mi com és el Mont Perdut. En qualsevol cas, ja no queda massa temps per començar a preparar el repte, si és que hi vull tornar.
Viatges |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Fotografia de llarga distància
joem | 05 Agost, 2014 20:32
Jo, a part de les habituals fotos de Menorca o Eivissa des de Mallorca, o alguna molt espectacular de Mallorca des de Menorca i altres similars, tinc tres albiraments que s’acosten o superen els 200 kms, una des de Mallorca, altre a Arizona amb l’aire pur del desert i altre a Alaska.
La del desert d’Arizona, està feta des del Petrified Forest National Park , un lloc increïble al mig del desert i del territori Navajo. Des d’allà i gràcies a la gran sequedat de l’aire del desert, es podia veure perfectament el Fremont i el Humphreys Peak, en el massís del San Francisco, al nord de Flagstaff (AZ), a una distància total de 179 kms.
A continuació podeu veure la foto i un esquema realitzat amb programes de simulació del territori, que mostra els relleus tal com es veuen des del punt d’observació, i s’observa la coincidència, tot i la diferent forma del Flying Butte, a l’esquerra de la foto, que al model surt molt més arrodonit, ja que els models tendeixen a suavitzar les formes.
Les muntanyes de San Francisco, a Arizona vistes des de 179 kms
El model digital que es correspon perfectament amb la foto
La segona és una foto presa des del Nus de la Corbata, en Escorca, a la carretera de sa Calobra. Al matí ja havíem estat a la Talaia d’Albercuix, i sorprenentment, malgrat els seus baixos 381 metres es veia el massís del Montseny, distingint-se clarament el Turó de l’Home, el Matagalls, el coll Formic. Així que a la tarda vaig pujar al Nus de sa Corbata, esperant que amb el sol darrera i més altura es pogués veure millor la costa catalana; desgraciadament el dia havia anat canviant, i havia calitja i núvols i no era tan clar com al matí, vaig poder aconseguir algunes fotos de la costa tarragonina i les muntanyes de Prades, situades aproximadament entre 210 i 220 kms del punt on jo estava.
Malgrat la “mala” visibilitat, es veu perfectament la zona de Prades, a Tarragona
Un altre punt de la costa tarragonina, a més de 200 kms del Puig Major
La tercera, està quilòmetre amunt, quilòmetre avall, disputant-se el meu record personal de fotografia de llarga distància, però com que és un lloc on difícilment tornaré moltes vegades, m’estimo més pensar que els 218 kms que separen la vorera del fiord d’Anchorage (Alaska) del cim del mont Denali (també anomenat McKinley) són el meu record, sobretot per tot el que va representar per mi aquell albirament i la posterior visita al Denali, que ja he contat en un post anterior d’aquest mateix bloc que vaig anomenar “Denali: Retrobament a Alaska” i que coincideix amb un dels moments més increïbles de la meva vida.
Com es pot veure a la foto, estava pràcticament al costat de la mar, a l’Aeroport d’Anchorage, a un aparcament esperant el moment de tornar cap a casa, quan en sortir el sol vaig veure la immensa mola del Denali (recordem que te és el cim més alt de Nord-America amb 6.194 metres) i no vaig parar de fer fotos, fins que vaig córrer cap el cotxe i cap a la muntanya.
El mont Denali (6.194 m) vist des de la ciutat d’Anchorage a 218 kms
El model digital que es correspon perfectament amb la foto
Així que a l’espera de poder superar aquestes distàncies, la foto més llunyana que he pogut fer fins ara, és aquesta del Denali (des de 218 kms del meu objectiu) en un dia molt especial per mi.
Reflexions |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
Una tarda de por a Death Valley
joem | 07 Juliol, 2014 21:02
Els que em coneixeu o els que seguiu aquest bloc, ara molt aturat per la immediatesa de mitjans com el Facebook, sabeu que som una persona que, a part dels ocells o els avions, sent una atracció molt forta pels territoris de frontera i els llocs soterranis (coves, túnels, mines, cràters, etc.), coses totes elles molt abundants al desert de Califòrnia i Arizona.
Ja vos podeu imaginar el que vaig pensar quan després de recórrer la zona més “comercial” i transitada del Parc Nacional de Death Valley (Vall de la Mort) em dirigia cap al nord, en direcció a Yosemite i vaig veure al mapa un forat a la delimitació del parc nacional, un lloc que es deia “Crater” i una pista que tampoc és parc i que connecta la zona de Crater amb la carretera prop del poble de Big Pine. Immediatament vaig pensar: “aquest lloc ha de ser un lloc especial per nassos, segur que val la pena anar-hi”.
”Crater”: Un lloc així ha de ser un lloc especial, situat al mig de no res, perdut, amb una pista que arriba, i amb aquest nom...
Quan em passa això hi ha poc a fer, poc importava que ja fos horabaixa avançada, que el temps no estigués gens clar amb una tempesta que amenaçava descarregar de cop (amb tot el que això comporta al desert), que fossin 68 kms de pista d’arena i pedra, que per arribar s’hagués de passar una primera serralada (les muntanyes Panamint Range), després creuar (12 kms) el fons d’arena blanca de la vall de la Mort, les anomenades Eureka Dunes i després pujar fins al cor d’una segona serralada on està Crater.
Quan em passa això, quan un lloc m’atreu d’aquesta forma una mica irracional, tot els obstacles semblen petits, tot esdevé superable i cap impediment sembla insalvable, així que vaig calcular el que tardaria (encara no existia Google Earth i les aplicacions que te diuen el temps estimat) i de forma gairebé impulsiva vaig deixar la carretera cap al nord i vaig enfilar cap a Crater, tot i que no sabia ni tan sols el que era.
La ruta, el camí de terra, creua una serralada, després 12 kms d’arena al fons de la vall i puja a l’altre serralada, fins i tot Google només preveu que es pot anar a uns 30 kms/hora
No se quin factor va ser el que més va influir, si la enorme tempesta que s’estava formant i que feia que semblés que el sol estava a punt de marxar, creant una foscor que ja feia por; si va ser l’estat de la pista, que primer va pujar cap a un pas per després baixar cap al fons de la vall, sempre per barrancs de roques i sorra fosca, sense un matoll verd; si eren els cartells avisant que en cas de tempesta i fortes pluges anessis molt alerta a aquells barrancs que es produeixen torrentades sobtades; si era el fet d’anar tot sol; o si era l’electricitat que havia a l’ambient, el que recordo perfectament era la sensació d’angoixa que duia, tot el temps pensant “què faig aquí... hauria d’estar en la carretera en direcció al nord” i pensant, a cada lloc on era possible, si fotia el camp, feia mitja volta i m’oblidava de “Crater”.
Evidentment, no ho vaig fer, cada punt trobava una excusa per seguir, fins coronar el port, fins sortir d’aquest barrant, fins passar aquest comellar, fins arribar al fons i veure com era el camp d’arena d’Eureka... El cas era tenir sempre un motiu per a no tornar enrere, per a continuar. La primera hora la vaig passar creuant la primera serralada de muntanyes, les Panamint Range, de roques fosques, plenes de minerals com tota la zona; i quan la pista començava a obrir-se en valls més amples, va aparèixer l’objecte que em va provocar la por més irracional que n’he tingut mai: un cotxe aturat a la vorera amb les llums enceses
No se perquè aquell cotxe amb les llums enceses em va provocar tanta angoixa, tanta por; potser era perquè no havia vist ni persones ni cotxes en tot el camí; o perquè aquell cotxe aturat a la vorera i amb les llums enceses no havia d'estar allà; o perquè no es veia ningú en tota l'àrea; no ho se, però vaig asustar-me, vaig parar per pensar que havia de fer. Vaig pensar que segurament era la típica parella de novis que havia tingut una avaria fent la típica ruta per Las Vegas i els grans parcs nacionals. Això em va reconfortar una mica i vaig pensar que ja que estava allà el millor era seguir endavant, accelerar i no parar.
Aquest cotxe llunyà em va produir una por difícil d'explicar
Això vaig fer, accelerar, passar intentant veure si havia algú a dintre del cotxe o per allà i seguir el meu camí. Veure que no havia ningú, ni al cotxe, ni defora, ni a la zona, no va servir per calmar-me, al contrari: on estava la gent del cotxe? Com tenien els llums encesos? Quant temps pot aguantar una bateria així? Aquests pensaments no em varen tranquil·litzar gens, tot al contrari, em va venir un nou dubte al cap “Si jo m’he convençut que era una parella i així i tot no hagués aturat... Qui aturaria si jo tingues un problema? Cosa gens difícil en 130 kms de pista de terra”.
La resposta no era per estar tranquil, i així vaig creuar la zona de les Eureka Dunes, a estones a 20 km/h per no foradar cap roda, i a estones a 90 o 100 per arribar ràpid a Crater i tornar enrere abans que fos de nit o caigués la tempesta que cada cop semblava més propera. Després de creuar la zona d’arena, un estret barranc de parets verticals em va portar fins a Crater, que va resultar ser un conjunt d’edificacions i estris esbucats d’unes mines de sulfur abandonades. Estic segur que en altres circumstàncies hagués quedat una bona estona, mirant i caminant per tot allò, però entre el fort vent, les herbes seques en forma de bola que creuaven la zona, l’amenaça de tempesta, i el cotxe dels llums encesos, no vaig estar ni cinc minuts; es difícil per mi explicar perquè tenia aquella inquietud, aquella sensació de por i angoixa.
Finalment Crater eren unes mines de sulfurs abandonades (Foto: Luis Oleson)
La tornada va ser un permanent patir, amb l’esperança de que el cotxe no estigués encara parat, vaig creuar la zona de dunes amb una angoixa com crec que mai he tingut, a estones accelerant molt i a estones frenant i anant tira a tira mentre pensava: “estic boig, encara pegaré amb una pedra i em carregaré una roda o em sortiré de la pista i em carregaré el cotxe”; quan la pista va començar a pujar cap als Panamint, en sortir d’una corba el vaig veure; allà estava el cotxe, aturat a la vorera, sense cap moviment al seu costat, i com abans, amb els llums encesos.
Vaig parar un moment, vaig respirar a fons mentre mirava tot l’entorn, vaig fer una foto (dolentíssima perquè les mans em tremolaven) i vaig accelerar, passant ràpid al costat del cotxe, sense veure ningú a la zona. Després ja cap a Big Pine, tot tenia un altre color, fins i tot va sortir el sol mentre pensava "que absurda pot arribar a ser la por..."
El cotxe del misteri, ningú a kms i kms a la rodona, i els llums encesos
Viatges |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Presentació
Les coves de les bruixes són el símbol d’un dels llocs que al llarg de l’historia més han representat la Llibertat, així amb majúscules; la Llibertat front a l’opressió d’una societat absolutament injusta i desigual; la Llibertat, en el nom de la qual, varen morir milers i milers de persones, la majoria dones, a les que cremaven com a bruixes, davant la impossibilitat de la societat per acceptar-les com a persones lliures...
...El nom d’aquest blog pretén ser també un record a aquella gent que va morir per defensar el que creien i defensar-se del que els hi volien fer creure; ser un petit espai de llibertat on podem parlar del que voldrem, encara que jo em centraré en els cinc temes que més m’agraden: la natura, el ciclisme i l’esport, els avions, els viatges, i el territori i la política (que crec que a les Illes i a tota la Mediterrània van cada cop més units), i de qualsevol altre tema que vagi sorgint...
...Podeu passar i buscar lloc per seure, que pot ser avui ens visita el Dimoni o qualsevol diablesa... I si no, tanmateix ens ho passarem millor que amb Deu i els seus sants i àngels.
Menú
Cerca
Calendari
| « | Setembre 2023 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | ||||
| 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
| 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
| 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
| 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | |
Recentment
- El mont Perdut 1975-2015
- Fotografia de llarga distància
- Una tarda de por a Death Valley
- Alaska: Incendi a la taiga
- El ciclismo que cambia?
- Dragonera: El món al revés
- Sky-Postal arrasa en el Tour 2013
- Hubara, Corredor, Tarabilla: Fuerteventura
- Cofete (Fuerteventura) un lloc molt especial
- El "Big Year" ja és un "Great Year"
- El Big Year Mallorca 2013
- Tancat!